IDÒ, ELS ANGLICISMES ADOPTATS PEL CATALÀ PARLAT A MENORCA

   Un dels aspectes més importants heretats de la presència britànica a Menorca és, sens dubte, la influència que es va imprimir sobre la llengua dels menorquins. Un gran nombre d’anglicismes es fa notar sobre el lèxic del català parlat a Menorca, i que és, com no, un important senyal en el patrimoni lingüístic dels menorquins.

    La presència dels francesos no va imprimir una influència tan important, encara que hi persisteixen també alguns gal·licismes a la llengua, com vélo (per denominar la bicicleta), bastió, fricandó, pertot, polissó, sacarí o rendivú (per denominar un complit).

   Però l’anglès, sens dubte, si va deixar un rastre molt profund a la llengua, amb paraules molt utilitzades com boínder o xoc, que són molt comunes a la parla dels menorquins, i que se segueixen emprant, encara que cada cop menys, i pel que és convenient forçar la seva protecció perquè no es perdi l’ús, com ha estat comú fins ara, i que hi hagi anglicismes que només formin part d’un record dels més majors, de la gent més gran.

   Tot seguit, fem esment d’una llista d’anglicismes adoptats pel català parlat a Menorca. N’esmentem un bon grup, dient de quin vocable anglès prové, quin és el seu significat i quin és el seu ús actual.

·         ASQUENS, que deriva de ask, i que significa demanar. Poc utilitzat, pràcticament desaparegut.

·         AVAVOL, que deriva de evens all, i que ve de quan es juga a determinats jocs, significa que tots els jugadors tenen el mateix nombre de punts, un empat. Usat, al tractar-se d’un terme utilitzat per el joc dels mèrvels.

·         BAIENBAI, que deriva de by and by, i que significa més tard o després. Poc usat.

·         BÉC, que deriva de back, i que significa dormir, fer un bèc. Poc usat.

·         BECASTEM, que deriva de back stamp, i que significa clatellada. Poc usat.

·         BÈGUER, que deriva de beggar, i que significa captaire. Poc usat.

·         BÈRECS, que deriva de barracks, i que significa caserna. Poc usat.

·         BERGUIN, que deriva de bargain, i que significa contracte. Fer un berguin era contractar els serveis d’una prostituta. Poc usat.

·         BERIOUS, que deriva de barrack house, i que significa quarter militar. Poc usat.

·         BÈTEM, que deriva de batten, i que significa llistó de fusta. Usat, sobretot per l’ofici dels fusters.

·         BIT, que deriva de bit, i que significa punxó o barrina de fusta. Usat, sobretot per l’ofici dels fusters.

·         BITER, que deriva de bitter, i que significa beguda amarga. Molt usat.

·         BLÉCBOL, que deriva de black ball, i que significa betum. Usat, sobretot per l’ofici dels xumèquers, dels sabaters.

·         BLÈC, que deriva de black, i que significa negre. S’usa molt per anomenar quan un té l’ull morat, l’ull blec. Usat, un 65% dels menorquins l’usa, però tendeix a perdre ús en les noves generacions.

·         BLÈC-VERNÍS, que deriva de black varnish, i que significa vernís negre. Poc usat, però sobretot en l’ofici dels fusters.

·         BÒDREM, que deriva de bottom, i que significa fondo, fons (es fa servir per denominar als bocins de pel que es posen dins la sabata entre la plantilla i la sola). Poc usat.

·         BOI, que deriva de boy, i que significa noi, al·lot. S’usa l’expressió “quatre jans i un boi”. Poc usat, només en l’expressió.

·         BOINDER, que deriva de bow window o bay window, i que descriu els tipus de balcó o finestra d’arc en les cantonades dels edificis, una espècie de balcons de tribuna. Molt usat, el coneix el 95% dels parlants, i és molt usat a tota l’illa.

·         BORN o BORD, que deriva de board, i que significa plat de fusta, o safata. Usat només en alguns nuclis de l’illa, conegut pel 46% dels parlants, es veu moltes vegades substituït pel castellanisme bandeja.

·         BÓTIL, que deriva de bottle, i que significa botil, una ampolla de vidre o pedra. De tota forma, hi ha lingüistes que ho lliguen més com a mossarabisme. Molt usat, el coneix el 99% dels parlants, i és molt usat a tota l’illa.

·         BRED, que deriva de brad, i que significa clau pla i estret de sabaters i fusters. Usat, sobretot als oficis de fuster i xumèquer (sabater).

·         BRICBARCA, que deriva de brig o brigantine, que significa bergantí. Poc usat.

·         BULI, que deriva de bully, que significa fatxenda. Poc usat.

·         CLIN, que deriva de clin, que significa net, netejar. Serveix per designar quan s’ha de netejar d’obstacles el terreny de joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic del joc dels mèrvels.

·         DÈVILS, que deriva de devils, que significa dimonis. Poc usat.

·         ENCLOVA, que deriva de clover, que significa trèvol. Poc usat.

·         ESCREP, que deriva de screp, que significa fragment, tros petit. Poc usat.

·         ESCRÈPEL, que deriva de scraper, que significa gratador, rascador (per allisar la fusta). Usat, sobretot a l’ofici de fuster.

·         ESCRÚ, que deriva de screw, que significa cargol de fuster. Usat, sobretot a l’ofici de fuster.

·         ESTORNSCRÚ, que deriva screwdriver, que significa tornavís. Poc usat, és més usat l’altre terme tornescrús, amb el mateix significat.

·         ESQUICS, que deriva de kick, que significa cop de peu. Serveix per designar quan s’interfereix la trajectòria d’un mèrvel amb el peu. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         ESTANFÉS, que deriva de stand and face, que descriu a una ordre militar, que seria atenció i feu front. Poc usat.

·         ESTEC o ESTIC, que deriva de stick, i que és un bastó llarg i prim, o un pal, com el stick de l’hoquei. Poc usat. Només en els jocs on s’usa un estic, com l’hoquei.

·         ESTÈPEL, que deriva de staple, i que significa grapadora. Usat, però en procés de substitució per la paraula estàndard grapadora.

·         ESTONX, que deriva de stance, i que significa posició, postura. Serveix per designar la posició de sortida al joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc de mèrvels.

·         ESTOP, que deriva de stop, i que significa aturar-se, parar-se. Serveix per quan s’atura la bala o mèrvel amb el peu. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         EUT, que deriva d’out, i que es fa servir a diversos jocs, com els mèrvels (una espècie de bales o caniques), per dir que era fora de joc, fora del rotlo. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         FÁITIM, que deriva de fighting, que significa baralla o batussa. Molt poc usat, conegut per un 13% dels parlants, sobretot s’usa pels parlants de Ciutadella de Menorca. Pràcticament desaparegut.

·         FLOR, que deriva de floor, que significa paviment (de fusta). Usat, sobretot en l’ofici dels fusters.

·         FULETOP, que deriva de full to the top, full up, i que significa ple fins al límit, fins al capdamunt. Poc usat.

·         GALIP, que deriva de gallipot, i que significa pipa (de terracota i vímet) per fumar. Poc usat.

·         GIN, que deriva de gin, i que és una beguda semblant a la ginebra, introduïda pels anglesos a l’illa, feta de ginebró i aromatitzada amb altres herbes de l’illa. Molt usat, el coneix la totalitat dels parlants menorquins.

·         GREVI, que deriva de gravy, i que es fa servir per designar el greix que es desprèn de la carn quan es cou, la salsa que es posa pel costat de la carn. Usat.

·         GROG, que deriva de grog, i que és una espècie de beguda alcohòlica, una espècie de ponx. Molt poc usat, conegut per un 3% dels parlants, sobretot a Alaior i Es Mercadal. Pràcticament desaparegut.

·         GUÉNC, que deriva de gang, i que és una banda, un grup de mariners. Poc usat.

·         GUÈTES, que deriva de gaiters, que són les polaines que duien soldats o caçadors. Poc usat. Segons en Pep Si, podria provenir del francés o català septentrional guetes, que és com s'anomena a la part davantera. (Gràcies per l'aportació)

·         HEVERSAC, que deriva d’haversac, que és una motxilla o sarró de caçador o pescador. Poc usat.

·         IN/INT, que deriva d’in o into, que vol dir dins o dintre. S’usa per dir quan la bala o mèrvel se situa dins el rotlo o terreny de joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         JAN/JANA/JANS, que deriva de johns, amb el que vol designar els soldats o mariners anglesos. S’usa l’expressió “quatre jans i un boi”. Poc usat, només en l’expressió.

·         LESI, que deriva de lazy, que significa mandrós. Poc usat.

·         LET, que deriva de lath, que significa llistó de fusta. Usat, sobretot en l’ofici dels fusters.

·         MÀITER, que deriva de mitre (as in mitred angle), que es refereix a l’angle que uneix les portes. Poc usat.

·         MEN/MENS, que deriva de man/men, que significa home/homes. Poc usat.

·         MÈRVELS/MÈRVOLS/MÈRVILS, que deriva de marbles (the game of marbles), que es refereix a un joc semblant a les bales, a les caniques. És molt usat, conegut pel 98% dels parlants menorquins, i a més compta amb un lèxic propi, molt influenciat pels anglicismes.

El joc de mèrvels, anglicisme derivat del mot marbles (marbre), és el tradicional joc de les bales o caniques. Es tracta d’un joc, el qual ha anat perdent força, al no poder-se ara jugar tant al carrer, i que prové del temps de la dominació anglesa a Menorca, i que conté força expressions, que són anglicismes heretats i que van arrelar a la parla catalana dels menorquins i s’ha conservat amb més o menys força fins l’actualitat.    Cada jugador té els seus propis mèrvels, que s’anomenen segons la seva mida: níquels, manos de tir i mèrvels.    Es practica al carrer, en superfície plana, amb es rotlo, una espècie de clot circular on es dipositen els mèrvels, i una posició de sortida (o estonx). Llavors, consisteix en colpejar i fer rodar la bala amb el dit, a fi de tocar el mèrvel d’un altre jugador i fer-lo sortir del rotlo, i guanyar el major nombre de mèrvels possible. Quan un jugador en treu un, ha de llençar fins que falli. Llavors, una vegada fora, queda dins del camp, exposant-se a ser ferida per la bala d’un altre jugador, i en aquest cas perd tot el que ha guanyat. Si un jugador és eliminat, es pot refer (o tornar al joc) posant un altre cop els mèrvels acordats. El joc dura fins que hi queden mèrvels dins el rotlo o fins que queda un únic jugador, que ha eliminat tots els altres.    El més curiós, és el lèxic heretat: estonx, nòquel, pol·lís, plis, retxa plis, estop, esquics, clin, avavol, eut i int, el significat de les quals podem trobar més amunt quan hem parlat dels anglicismes heretats de la presència britànica a l’illa.

·         MILEDI, que deriva de milady, que significa senyoreta, encara que s’usa pejorativament, per anomenar les dones lletges. Usat, sobretot en el seu ús més pejoratiu.

·         MILORD, que deriva de milord, es refereix, en canvi, a un home elegant i ric. Usat.

·         MITJAMEN, que deriva de midshipman, es refereix al cos de la guàrdia marina, de l’armada anglesa. Poc usat.

·         MOC, que deriva de mug, es refereix a un pitxer d’argila o de vidre, a un gotet o un petit cubilet. Usat, però cada vegada menys per les noves generacions. Conegut pel 17% dels parlants, sobretot a Maó.

·         MÒGUIN/MÒGUINI, que deriva de mahogany, que significa caoba. Usat, conegut pel 58% dels parlants menorquins, però en procés de substitució i cada vegada menys conegut entre les noves generacions.

·         NÈBERA, que deriva de neighbour, que significa veí. Poc usat.

·         NÈPEL, que deriva d’an apple,  que significa una poma. Poc usat.

·         NEVERSÓ, que deriva de never saw (de quan el governador anglès Kane al mercat de Maó va dir ‘I never saw such plums’) i que significa mai he vist (aquestes prunes). Poc usat.

·         NÍGUEL, que deriva de nickel (a small coin), que serveix per denominar la moneda petita o les boles més petites del joc de mèrvels. Usat, sobretot per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         NÒQUEL, que deriva de knuckle, que és el que en castellà s’anomena nudillos. Serveix per anomenar el tir d’artell al joc dels mèrvels. Usat, sobretot per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         OX, que deriva d’oxen (o cow), que significa bou. Poc usat.

·         PÈNEL, que deriva de panel (as in door panel), que és l’entrepany de la porta. Poc usat.

·         PENI, que deriva de penny, que són els diners o moneda petita. Usat.

·         PEPELMEN, que deriva de peppermint (sweets), que són petites píndoles de menta. Poc usat.

·         PINXA, que deriva de pilchard (small sardines), que són les sardines enllaunades. Usat, conegut pel 82% dels parlants menorquins, tendeix a perdre’s entre les noves generacions.

·         PÍQUELS, que deriva de pickles, que són els encurtits escabetxats o envinagrats. Poc usat.

·         POL·LÍS, que deriva de pollex, que serveix per anomenar el tir de polze al joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         PLÈ, que deriva de play, que és joc o jugar. Usat, sobretot a Ciutadella i Ferreries, conegut pel 56% dels parlants.

·         PLENTI, que deriva de plenty, que vol dir abundant. Poc usat.

·         PLIS, que deriva de plis, que s’usa en el moment de netejar d’objectes el terreny de joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         PÚDIN, que deriva de pudding, que és el pudin o pastís anglès, bla o poc dur, fet generalment de farina barrejada amb mel, llet, ous i altres ingredients, sent els fets a l’illa de moltes classes de fruites. Molt usat, conegut pel 88% dels parlants menorquins.

·         PUNX, que deriva de punch (fruit and/or alcoholic), és el ponx, beguda composta per rom o conyac, amb aigua, sucre i corfa de llimona. Poc usat.

·         QUEC, que deriva de cake, és un pastís dolç. Poc usat.

·         QUEN, que deriva de can (as a tin can or pail), que serveix per anomenar una llauna o recipient petit emprat per les mestresses de casa. Poc usat.

·         QUÈP, que deriva de cap or hat, que significa gorra o petita barretina. Usat, sobretot a Ferreries i Ciutadella, és conegut per un 31% dels parlants.

·         QUIC, que deriva de quick, que significa ràpid, rapidesa. Serveix per designar al joc de fet i amagar, o al joc de pica-paret. Usat, conegut pel 66% dels parlants menorquins, és una de les paraules que es circumscriuen a determinades poblacions, sobretot a Llevant.

·         QUIS, que deriva de kiss, que significa bes, besar. Poc usat.

·         QUITER/QUITIL, que deriva de kettle, que significa tetera. Usat.

·         RÈL, que deriva de rail, que significa barra (horitzontal) per fer barreres, baranes  o balaustrades. Usat, en l’ofici dels fusters.

·         RÈNX, que deriva de wrench, que és una espècie de clau anglesa, que serveix per subjectar els mascles de fer vies als perns. Usat, a l’ofici dels fusters i xumèquers.

·         RETXA PLIS, que significa posar-se en línia del mèrvel que volen ‘matar’. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         RÒFILS, que deriva de ruffles (on shirts around cuffs or collar), que és el vol o les xorreres de la camisa, o la guarnició de randa a la part alta de la pitera d’una camisa. Molt poc usat, el coneix el 11% dels parlants, en procés de desaparició.

·         RUL, que deriva de (straightedge or) ruler, que serveix per designar un regla, una mida de fuster. Usat, en l’ofici del fuster.

·         RUM, que deriva de rum, que és el rom. Usat.

·         SAIDBORD, que deriva de said-board (dining room furniture), que significa aparador (un moble de menjador). Poc usat.

·         SEDON, que deriva de sit down, que serveix per designar quan es posa un ca, un gos amb el cos alçat descansant damunt les cames de darrere. Poc usat.

·         SETÈMER, que deriva de to set and hammer, que significa un martell de lluir el ferro. Usat, en l’ofici dels fusters.

·         SUTIMBOR, que deriva de setting board (used in carpentry to set out and fix pieces of timber), que significa un objecte per a fixar taules, una eina de fuster. Usat, en l’ofici dels fusters.

·         TÈPEL, que deriva de taper (to light something), que és un fus cilíndric, objecte afusat. Poc usat.

·         TIBORD, que deriva de tea board/tea tray, que és una safata per al té. Poc usat. S’usa més l’altre anglicisme bord/born.

·         TIQUITIL, que deriva de tea kettle/tea pot, que significa tetera. Poc usat.

·         TORNESCRÚS, que deriva de screw(driver), que significa tornavís. D’ús bastant generalitzat, el coneix el 67% dels parlants, sobretot entre l’ofici dels fusters.

·         TRINC/TRINQUI, que deriva de to drink, que significa beure, fer un beure, fer un trinqui. Poc usat.

·         TRÍQUET, que deriva de trinket, que serien les quincalles, la bijuteria. Poc usat.

·         UEIT, que deriva de white, que significa blanc. Poc usat.

·         VERIGUT, que deriva de very good, que significa molt bo o molt bé. Poc usat.

·         XÀQUENS, que deriva de shake hands, que seria donar-se la mà com a salutació. Poc usat.

·         XÈL, que deriva de shell, que significa closca de marisc. Poc usat.

·         XÈNC, que deriva de shank, que serveix per anomenar a la part davantera de la cama d’un animal. Força usat, conegut pel 72% dels parlants, però tendeix a perdre’s entre les noves generacions.

·         XÈRI, que deriva de sherry, que és el vi de Xerès. Poc usat.

·         XOC, que deriva de chalk, que és el guix (per dibuixar o escriure en una pissarra). Molt usat, conegut pel 99% dels parlants menorquins.

·         XUMECA/XUMÉQUER, que deriva de shoe-maker, que significa sabater. Usat.

 Imatge d'un boinder a Maó

Pomada. El llegat britànic a l’illa de Menorca

    Continuant amb el bloc de temes dedicats a l’illa de Menorca, avui parlaré sobre el llegat que la presència britànica va deixar com una forta petjada.

   Any 1701. Després de la mort sense descendència del rei espanyol Carles II, aquest, en el seu llit de mort, va acceptar les recomanacions del seu Consell d’Estat, i accepta que el seu successor sigui el duc d’Anjou, proclamat rei d’Espanya a la seva mort, amb el nom de Felip V, al 1701. Les potències marítimes del moment, anglesos i holandesos, veient en Felip V una victòria de les pretensions franceses, va declarar la guerra a França i van intervenir a favor dels partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei d’Espanya a la guerra de Successió que havia de durar entre el 1702 i el 1713. Però al succeir l’arxiduc Carles al seu germà mort, l’emperador Josep d’Àustria, no va convèncer als seus aliats a l’aspiració al tron espanyol, ja que veien malament la unió de l’Imperi austríac amb l’Imperi espanyol, i van acabar acceptant com a mal menor Felip d’Anjou, sempre que aquest renunciés als seus drets successoris al tron francès, i van retirar el seu suport als partidaris de l’arxiduc, deixant-los a la seva sort. Es va arribar així al tractat d’Utrecht, on el regne d’Espanya perd Gibraltar i Menorca, que passen a mans angleses i, a l’any 1712, Menorca es sotmet a la sobirania dels reis d’Anglaterra.

   Des del primer moment, l’actitud de la població envers les tropes d’ocupació anglesa va ser distant i més aviat contrària, ja que a l’ocupació en sí, es van succeir situacions com la de pagar impostos o allotjament de tropes per particulars, que van ser vistes com una molèstia per part de la població illenca. La capitalitat de l’illa, que sempre havia estat Ciutadella, va passar a ser Maó, que es va fortificar com a zona estratègica i militar.

   Richard Kane va ser el primer governador britànic a l’illa, i malgrat haver esdevingut un dels principals exponents i potser un dels més populars de l’ocupació britànica, durant el seu mandat va haver de topar amb l’oposició de la societat menorquina en general, per raons de tipus econòmic, per raons de caire religiós i per raons de caire polític.

   Malgrat els problemes de convivència, l’illa durant la primera dominació britànica va sofrir un fort desenvolupament econòmic i demogràfic. I a això va contribuir la capitalitat maonesa, que amb el seu magnífic port natural, oferia una bona comunicació comercial i un gran caràcter estratègic militar. D’aquesta època són les primeres grans fortificacions militars a l’illa, i Maó encara avui conserva molt l’aire anglès en les seves construccions del casc històric, edificis que recorden molt el típic aire anglès que es pot respirar també en altres illes que han estat dominades pels anglesos a la Mediterrània, com Malta, edificis amb les típiques balconades i finestrals, que van adoptar a Menorca el nom de boínders, que és un anglicisme heretat d’aquesta presència britànica.

   La Guerra dels Set Anys, amb el desembarcament i presa de Menorca per part de les tropes franceses de Lluís XV, es va posar un parèntesi a la dominació anglesa de l’illa, un parèntesi de set anys i, llevat de la fundació de la població de Sant Lluís, la petjada francesa a Menorca va ser mínima.

   Menorca retorna a mans britàniques, i en aquest període, i fins al retorn de l’illa definitivament a mans espanyoles, Menorca torna a sofrir un important desenvolupament econòmic i demogràfic. Es desenvolupa una important indústria de construcció naval, desenvolupant-se la indústria de la fusta, i oficis com el de mestre d’aixa i els fusters, a on ha quedat una important riquesa lèxica conservada pels anglicismes que encara resten a la llengua catalana parlada a Menorca.

   Es va aixecar el poble de Georgetown (actual Es Castell), amb una planta de traçat rectangular a l’entorn d’una gran plaça d’armes, així com se seguí fortificant els voltants de Maó.

   A l’interior de l’illa, es varen fer camins nous, com el famós camí d’en Kane, construït durant el mandat del governador, i els camps es van roturar, malgrat que el domini, sobretot a la part occidental seguia sent de l’aristocràcia illenca.

   Amb el tractat de Versalles de 1783, Menorca fou retornada a la corona espanyola, però al 1798 hi hagué un altre període de quatre anys de dominació britànica, fins que al 1802 fou retornada definitivament a sobirania espanyola al tractat d’Amiens.

   Com hem vist, la presència britànica va deixar una important petjada a l’illa de Menorca. Jo em fixaré en tres dels aspectes que aquesta presència va deixar com a patrimoni a l’illa, i de tipus molt divers: parlaré de la pomada, típica beguda feta amb gin, el qual va ser portat a l’illa pels anglesos; per una altra banda, parlaré del camí d’en Kane; i per últim, parlaré dels anglicismes que la presència britànica va deixar a l’illa, un important patrimoni cultural i lingüístic a protegir, encara que d’aquesta última part en faré una entrada apart.

Pomada    He titulat aquesta entrada al blog sobre Menorca amb el nom d’aquesta típica beguda, consumida, sobretot a l’estiu: la pomada. Per què? Perquè sens dubte és producte d’un veritable heritage de la presència anglesa a l’illa. No perquè la pomada sigui una beguda importada d’Anglaterra. De fet la pomada va ser inventada en el segle XX per Magí Camps, un maonès que va obtenir aquesta beguda de la barreja del famós Gin Xoriguer, produït a Maó, amb la llimonada, amb les proporcions necessàries per crear aquesta refrescant beguda.       Però sí van ser els anglesos que van introduir la producció del gin a l’illa, fet a base del ginebró i dels alcohols necessaris per crear una ginebra tan típica i tan pròpia d’aquestes contrades.    Però, sens dubte, el gin típic menorquí, i sense el qual no es podria produir la pomada, és el famós Gin Xoriguer, produït a Maó, amb denominació d’origen, feta amb una ampolla de color verd, imitant la forma d’una gerra o ampolla llarga amb una petita nansa, s’elabora a partir del ginebró (Juniperus communis) i alcohols vínics naturals.    I la pomada, com es prepara? No és una beguda amb una preparació complexa, però si cal fer-ho en les proporcions justes i necessàries. Els ingredients necessaris són el Gin Xoriguer, llimonada, si pot ser, natural, gel i, hi ha que per accentuar la dolçor o l’amargor, hi posa unes gotetes de herbes menorquines. Se sol servir ben fred, pel que posarem gel en el got. Actualment, però, apart de refredar el vidre del vas amb el gel, hi ha mètodes com la conservació dels gots en refrigeradors preparats o també amb tècniques de refredat basades en l’hidrogen. Es decora les parets del vas amb rodanxes de llima ben verda, i s’esprem una meitat de la llima, introduint el seu suc a l’interior, i posteriorment, s’introdueix una part de gin per tres de llimonada que, a poder ser, és millor que sigui natural, encara que ja se sap que als bars i discoteques es faran servir els típics refrescos de llimona, però no li donaran l’autèntic sabor natural que li dóna la llimona. I, com hem dit, hi ha que hi posa una mica d’herbes (o bé sec o bé dolç), per accentuar la dolçor o l’amargor, així com les típiques decoracions ensucrades als ribets del got, que se solen posar en els locals de marxa nocturna.    Un bon substitut del gin tònic, pels que, com jo, no podem assaborir la tònica.

El camí d’en Kane    En Richard Kane va ser el primer governador que la Menorca ocupada pels anglesos va tenir. L’illa de Menorca, considerada pels anglesos de principal control estratègic de la Mediterrània Occidental, va acollir, de primeres, als anglesos de bon grat, ja que les tropes borbòniques van deixar una nefasta i tenebrosa petjada als illencs. Després, quan van començar els primers abusos propis de la dominació anglesa, aquesta acollida de bon grat va esdevenir freda i distant. Malgrat això, es pot dir que l’ocupació anglesa va ser beneficiosa, en general, per l’illa. A l’interès estratègic, els anglesos també van posar interès en rendibilitzar la seva presència, i van deixar una petjada que no només es basa en l’arquitectura militar, sinó que també es veu en l’arquitectura civil, en la gastronomia, a la parla, van introduir una raça de vaques, van crear zones de pastures, van fer murades i aljubs, entre altres coses, però també van fer camins, molts camins, un d’ells aquest famós camí d’en Kane.    Es tracta d’un camí de cavalls, que travessava l’illa de Maó a Ciutadella. En aquell moment, es produí el canvi de capitalitat, i el governador Kane va voler fer un camí que permetés a les seves tropes travessar l’illa sense passar pel mig de cap població, on les tropes angleses eren xiulades i escarnides pels ciutadans locals. Així, es va fer vorejant totes les poblacions pel seu exterior.    Avui en dia, només és transitable des d’es Mercadal fins a prop de Maó, i és considerada una bonica ruta paisatgística, que es pot recórrer a peu, en vélo (bicicleta en el parlar menorquí, un dels pocs gal·licismes que ha restat a la parla), en cavall, però també en cotxe. I es va recuperar gràcies a la tenacitat de la població, ja que aquest camí havia quedat relegat a un segon terme, després de la inauguració de la carretera principal.    Envoltat de murs de paret seca, a banda i banda, i amb múltiples abeuradors, travessa l’illa des de Maó, passant al voltant de la muntanya del Toro, fins a es Mercadal i, de fet, arriba fins més enllà, tot i que el recorregut posterior a es Mercadal no està recuperat i s’ha perdut la seva continuació fins a Ciutadella.    Un bonic passeig per les entranyes de l’illa, recomanable pels que els hi agradi gaudir del paisatge i la tranquil·litat de la natura.

L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt

“Naturalment, l’avi no havia estat mai a la Xina. De fet no havia estat gairebé enlloc, com era prou evident. Mai no havia sortit del continent europeu, mai no havia sortit d’Alemanya. Només en una ocasió havia arribat a prop de la frontera holandesa; i en una altra, si som generosos, a la danesa. No havia hagut de pagar mai amb cap moneda estrangera, no havia hagut de preguntar mai a ningú si entenia l’alemany. Deixant de banda quatre paraules en anglès que només ell entenia, no dominava cap idioma.

   ‘ I per què la Xina, precisament?’, li vaig preguntar per telèfon l’endemà del seu aniversari. Feia vuit hores que no parava de trucar-me per dir-me que agafés força pots de desodorant, que a la Xina no n’hi havia, d’aquestes coses, que necessitaria un calçat resistent, que si estava vacunat contra la malària. ‘ Deu meu, si ni tan sols has estat a Àustria!’, vaig cridar, i l’avi no va dir res. No va dir res durant una llarga estona. Tan llarga que al final vaig preguntar: ‘ Encara ets aquí?’

   ‘ Si ’, va dir. ‘ No vull anar a Àustria ’, va dir. ‘ Ja no em queda temps per anar a Àustria ’, va dir, i llavors vaig ser jo qui va callar, perquè, ben mirat, jo tampoc hi volia anar, a Àustria. Almenys no hi volia anar amb l’avi. Ben mirat, amb ell no volia anar enlloc, a cap muntanya, a cap platja, a cap desert, a cap museu, a cap estació termal. No volia passar-me llargues estones amb ell fullejant inútilment cartes de restaurant escrites en dos idiomes. No volia haver d’estar-me callat amb ell en cap mirador turístic. No volia haver de dir ridículament d’hora al vespre, davant d’un got de vi, que un acaba baldat de tant anar amunt i avall, per evitar així qualsevol situació que ens permetés finalment tenir temps l’un per l’altre. I ben mirat, potser anar a la Xina era l’única proposta raonable, perquè allà, probablement, ni tan sols les cartes en dos idiomes li serveixen a un de gaire. Perquè allà, al vespre, davant d’un got de sake, probablement sí que estaríem baldats. Perquè allà no seria tan terrible la falta de comprensió mútua, ja que de tota manera no comprendríem res. I perquè probablement allà hi hauria molt de tot, excepte temps per dedicar-nos l’un a l’altre. I en el millor dels casos no hauríem sabut que fer-ne, ja que tot el que no ens diguéssim ho ompliria la Xina. I de sobte vaig recordar que de petit vaig passar uns quants dies pensant-me que l’avi era xinès.

   Es devia haver barallat altre cop amb alguna de les meves àvies. No recordo quina. En qualsevol cas, feien un xivarri considerable i en algun moment ell va cridar: ‘ I jo sóc l’emperador de la Xina’. En aquella època, el títol en si no em va impressionar tant com el seu origen, i ho vaig anar explicant a tothom. No tots em van creure. Em van preguntar com era que jo no feia cara de xinès, si l’avi era xinès. I jo vaig dir: ‘ Tot arribarà’, per bé que no tenia ni idea de quin aspecte tenien en realitat els xinesos, Havia sentit a dir que eren tots iguals, i em vaig imaginar un país on només hi pul·lulava l’avi multiplicat indefinidament. Un país on l’avi seia a tots els cotxes, un país on cada matí l’avi sortia de totes les cases i s’acomiadava de l’avi abans de portar els fills, cinc avis molt petits, a l’escola. Al cap d’uns quants dies la veritat va sortir a la llum. ‘ Tu no ets xinès’, li vaig dir.    ‘ Si tu ho dius’, va dir ell.

   En aquella època em va agradar la idea d’un país ple d’avis, però ara, al telèfon, em semblava un quadre espantós. Amb un sol avi en tenia ben bé prou. De fet, un sol avi em resultava ja excessiu, i aquest era el problema. I no la Xina, ni Corfú ni Àustria.

   ‘ Encara ets aquí?’ Aquest cop va ser ell qui ho va preguntar. I aquest cop vaig ser jo qui va respondre: ‘Si, encara sóc aquí.’ I vaig penjar.”

   Una trucada està a punt de trencar el pla que en Keith ha teixit per enganyar els seus germans. En Keith és el gran dels cinc germans que s’ha criat amb el seu avi, un home tremendament actiu i que ha tingut diverses dones, les àvies número...,  de les que parla en Keith, cada vegada més joves, ja que fins i tot l’avi intenta “lligar” amb les novies d’en Keith, però que també té un caràcter particular, que ha marcat, sobretot, en Keith, al ser el seu “preferit”.

   Amb motiu del vuitantè aniversari de l’avi, els néts decideixen regalar-li un viatge a on ell desitgi, i l’avi tria la Xina, malgrat no haver sortit mai d’Alemanya, i a més li paguen el viatge a un dels germans, que, per elecció una mica amanyada, resulta ser en Keith. A ell no li fa cap gràcia marxar amb l’avi i, a més, té una relació molt estreta amb l’última de les novies de l’avi, la Franziska, amb la qual es planteja, fins i tot, el matrimoni.

   Es gasta tots els diners del viatge, en una nit de casino amb la Franziska, i deixa a l’avi marxar a la seva sort, mentre ell passa les dues setmanes que teòricament dura el viatge amagat sota la taula del despatx, i escrivint una sèrie de cartes on, en teoria, explica les anècdotes del seu periple a la Xina, etapa per etapa.

   Però una trucada canvia els seus plans. L’avi ha estat trobat mort al Westerwald, sense sortir d’Alemanya, i llavors ha de pensar de quina manera fa desaparèixer l’avi sense que sembli que ell l’ha abandonat. Una història circense i una aventura del passat (però també del present, inventat, això si) amb la Lian, el Hu i la Dai, resulta en definitiva la solució a aquest dilema.

   L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt, publicada per Edicions la Campana al 2009, en castellà Un cuento chino, i de títol original Der Kaiser von China (2008), és una entretinguda història que avui us recomano, i que és una reflexió divertida sobre les relacions familiars i personals, vista des d’un punt respectuós i a la vegada sentimental, i sobretot, un viatge irreal i imaginari d’un noi, que decideix en un moment muntar una trama per no ser descobert, però que sembla tan real que, per moments, et sembla viatjar per la mateixa Xina, les seves ciutats i els seus encants, i amb descripcions molt acurades dels personatges que es van creuant.

   Llegiu-la, si podeu, i passareu una estona distreta.