El Geonauta: l'història de l'illa en forma de peu (segona part)

   Els primers van ser els navegadors que, abandonades les platges de Líbia, havíen fet ruta vers l'Occident. Quan desembarcaren a l'illa anomenada Ichnusa, li canviaren el nom pel de Sardenya, en honor al seu patriarca Sardus Pater. Més tard, arribà Norace, rei de Tartessos, que va fundar Nora, la més antiga ciutat sarda. Després va ser el torn d'Aristeu, fill d'Apolo, protector dels ramats i de l'agricultura, el qual va ensenyar els sards a fer el formatge i conrear l'olivera i la vinya; arribà després Dèdal,el constructor del  laberint, el qual, amb l'ajut dels gegants, edificaren els primers nuraghi. De la ciutat de Tebes, arribà Iolau, a qui es deu la fundació de la ciutat d'Òlbia. També Enees, l'heroi fugit de la ruina de Troia, arribà a les costes sardes. Una tempesta, de fet, va fer ancorar la seva nau al promontori del cap Pècora. A la nau d'Enees hi havia també la bellíssima Helena, de la que el seu segrest havia estat l'origen de la guerra contra els grecs. Una vegada desembarcada, Helena es va aventurar terra endins a la recerca de quelcom per menjar. A la proximitat d'un rusc, veiè un gros senglar que s'arrossegava en un llot. Tement d'ésser atacada, va provar d'allunyar-se, però fou que la bèstia es transformà en un home jove; era Adamón, fill de Zeus, manat al'illa per segrestar-la i dur-la a l'Olimp. Veient Hèlena, Adamón es va enamorar a l'instant i li demanà d'escapar-se amb ell, on el seu pare Zeus mai els pogués trobar. Els dos es refugiaren al nord de l'illa, als espesos boscos a l'entorn del Mont Roju. Però les fades, envejoses de la bellesa de l'Hèlena, revelaren a Zeus el seu amagatall. Per castigar els dos fugitius, Zeus els transformà en pedra: dues estàtues assotades pel vent i la pluja, que encara s'erigeixen cap el cel.

 

 

 

Transcorriren els temps i més encara. Un dia, un jove rei de nom Nur, descendent de l'estirp del Sardus Pater, decidí que era l'hora de prendre muller. Com que a la seva cort no n'hi havia cap que fós digna d'ell, es dirigí vers els gegants, entre els quals vivia Iddoca, una princesa famosa per ésser dotada d'una força prodigiosa. "Si et volgués com a esposa, quin seria el teu dot?", digué en Nur. "Portaria la meva força", respon Iddoca, "fes-me la teva reina i jo mouré per tú les muntanyes". Perplex, Nur sacsejà el cap: "No em casaré amb tú, per què esforçar-s'hi en moure les muntanyes, quan pots voltar-les sense fatiga?"

Deixada la vila dels gegants, Nur acudí a les mines del Sulcis, on romania una fada de nom Feliciana, de llargs cabells que semblaven d'or. També a ella li preguntà: i et vogués com a esposa, quin seria el teu dot?". "Si sóc reina", digué la fada, "cosiré per a tú un mantell amb totes les flors de la creació i des d'aquest moment totes et pertanyeran". Nur, una vegada més, es mostrà poc convençut: "Les flors de la creació pertanyen a tots i per tant també a mí. Ho sento, però no em casaré amb tú".

Desil.lusionat, el jove rei s'aprestava a retornar al seu castell, quan va sentir uns crits provinents del fons del bosc, Travessà unes vinyes i veiè una jove assaltada per un lladre. Sense pensar, Nur desenfundà l'espasa i es va llençar contra el malfactor, el qual, deixant la seva presa, fugí.

El rei notà que la jove estava vestida amb draps. "Qui sóu?", li preguntà. "Em dic Lughia", respongué la joveneta, aixecant el cap i fitant al rei amb ulls relluents d'estrelles i lluentors d'argent. Nur romangué colpit per la seva bellesa. "D'on véns?", li preguntà. "Vinc del poble de Nudda, el més petit i pobre que mai hagi vist ningú". "Si jo et demanés d'ésser la meva esposa, quin seria el teu dot?", li preguntà en Nur, embadalit per la bellesa de la criatura. "Jo no tinc res", respongué la jove, "l'única cosa que et puc oferir és el meu amor sincer".

El rei va trobar del seu agrat la resposta i li digúé: "Tú seràs la meva esposa i reina". Nur conduí Lughia al castell i després d'alguns dies es celebraren les seves noces. Quan Iddoca i Felliciana sapigueren que Nur havia preferit a una jove i pobra dona, irritades juraren que mai més els gegants ni les fades tornarien a conviure al país dels homes...

 

Aquestes són les històries sobre l'illa en forma de peu. Jo les he après del meu avi, que a la vegada els hi havia contat el seu avi, que a la vegada les havia sentit al seu avi...

 

El Geonauta: L'història de l'illa en forma de peu (Primera part)

(traducció de l'original de Bepi Vigna)

   Aquesta història és molt antiga, la més antiga de les històries que mai han estat contades. Diuen que els homes varen inventar la paraula i el llenguatge només per poder contar-les.
   Quan l'Univers va estar pràcticament enllestit i el temps cronològic encara no havia començat, el Senyor de la Creació va dividir cada cosa entre les seves dues filles: la Llum, Reina del Dia, i Tenebra, Senyora de la Nit.
   El món, llavors, era molt diferent de com ara el coneixem. On ara és la Sardenya, hi havia un gran continent, Tirrenide, que el Gran Pare havia confiat a la seva filla Llum: els homes encara no havien aparegut i els animals ji vivien feliços, gaudint dels grans espais que la terra els oferia.
   Però aquesta situació no va durar gaire, doncs Tenebra, envejosa d'allò que havia obtingut la seva germana Llum, va preparar una trama per posseir-ho.
   Així, un dia, el món fou sacsejat d'improvist. Al mar, es varen formar ones gigantesques que s'abateren amb volència contra la costa. Les aigües envaïren la plana i la terra començà a tremolar; els volcans euptaren lava i lapilli i s'obriren escletxes profondes de les que eixiren flames che cercaven el cel. Quan aquesta fúria tremenda s'aplacà, d'allò que un temps va ser un gran continent només restava una petita part: pocs esculls solitaris enmig de la mar. Fou llavors que el Senyor de tota la Creació va intervenir i va restablir l'antiga divisió: Llum i Tenebra tornarien a tenir cadascuna el seu, en parts iguals. En quant a aquell petit tros de terra decideix que ha d'ésser conservat, en record de l'antiga i feliç Tirrenide. I perquè ningú pogués mai oblidar quina era la seva voluntat, imposà amb força el peu, deixant així la seva impronta. Per això l'illa sortint s'anomenà Ichnusa, que significa "en forma de peu".
   Varen passar moltes estacions. Un dia el Senyor de la Creació va decidir de donar un tros de terra als àngels, fills de la Llum. A l'illa d'Ichnusa hi havia un gran Golf, banyat d'un mar blau turquesa que per la seva bellesa recordava el Paradís. Va ser allí on els àngels establiren la seva possessió terrena. Entre ells, però, hi havia també Lucifer, fill de l'Aurora, el qual se sentia superior als altres i suportava malament compartir aquella terra meravellosa amb els seus germans. En principi buscà de dividir-la sembrant odi i discòrdia i convencent una part de recolzar els seus projectes de conquesta; després va desencadenar contra els altres una guerra ferotge i sense treva que incendià de roig el cel sobre el Golf. A cavall d'una negre destraler, Lucifer i els seus deixebles es van llençar contra els àngels fidels al Senyor de la Creació, a la cura dels quals hi havia Gabriel, l'arcàngel de l'espasa de foc.
   La batalla fou fisn a l'última gota de sang: Gabriel colpí el rebel amb la força del folgor, fent-lo precipitar al mar. Després de la batalla, de l'aigua del Golf aflorava la sella del cavall de Lucifer, únic testimoni de la contesa. Després aquella sella esdevení de pedra i es va unir a la terra d'Ichnusa assumint la forma d'un promontori, que en endavant la gent anomenà La Sella del Diable.
   Després d'aquella guerra, sobre l'illa en forma de peu arrivaren molta gent. Els primers foren els Gegants, dels quals encara es conserven les grans tombes on reposen els seus reis. (...) Varen ser els Gegants els que van ensenyar als homes a escolpir la pedra.
   Després dels Gegants varen venir les Fades, criatures alades que passaven el seu temps teixent sobre un teler d'or. Elles establiren la seva impronta a les profunditats de la terra, on varen néixer tresors preciosos. Varen ser les fades a ensenyar als homes a fondre els metalls.

   Després dels Gegants i les Fades varen venir els Homes.

Accabadora, de Michela Murgia

- Se le cose devono accadere, al momento giusto accadono da sole.
(...)
- Accadono da sole...- mormorò, sorridendo senza allegria.-Sei nata forse da sola, Maria? Sei uscita con le tue forze dal ventre di tua madre? O non sei nata con l'aiuto di qualcuno, come tutti i vivi?
(...)
-...Ti sei tagliata da sola il cordone? Non ti hanno forse lavata e allattata? Non sei nata e cresciuta due volte per grazia di altri, o sei così brava che hai fatto tutto da sola?
(...)
-... Non c'è nessun vivo che arrivi al suo giorno senza aver avuto padri e madri a ogni angolo di strada,...
(...)
- Non mi si è mai aperto il ventre,-proseguì,- ed Dio sa se lo avrei voluto, ma ho imparato da sola che ai figli bisogna dare lo schiaffo e la carezza, e il seno, e il vino della festa, e tutto quello che serve, quando gli serve. Anche io avevo la mia parte da fare, e l'ho fatta.
- E quale parte era?
- L'ultima. Io sono stata l'ultima madre che alcuni hanno visto.
(...)
- Non dire mai: di quest'acqua io non ne bevo. Potresti trovarti nella tinozza senza manco sapere come ci sei entrata.
   Una accabadora es el término sardo que se utiliza para designar a la mujer que "ayuda a morir" a ancianos en condiciones de enfermedad tales de llevar a los familiares o la misma víctima a solicitar este tipo de actuación. Solía ser una mujer que entra en la estancia del moribundo vestida de negro y con la cabeza cubierta, y que mataba a los ancianos mediante el sistema de ahogo con una almohada o bien con algún insrumento con el que "remataban" al moribundo, siendo ésta una práctica no retribuida.

   La novela "La acabadora" de Michela Murgia (Salamandra 2011) se podría resumir, ciertamente, en lo anteriormente expuesto. Una magnífica novela que recomiendo, y que se desarrolla en una población de Cerdeña, Soreni, donde las protagonistas, Bonaria Urrai y su fill'e anima (su hija adoptiva) Maria, marcan el desarrollo de la novela. Ésta es, básicamente, una novela de mujeres, sobre el papel que desempeñan en la vida, tanto en su inicio, como en su final (sobre todo, en este caso, en su final), y el papel de la madre, tanto natural como adoptiva, así como la última madre que se conoce (la acabadora). También trata sobre el desarrollo de la vida, de la llegada a la madurez y a la conciencia sobre la vida y la muerte. El papel masculino en esta obra es un papel secundario y de menor fuerza argumental, una figura mucho más débil que el de la mujer, potente y fuerte, y que afronta la durez y la crudeza de la vida.

Leerla, os gustará.