Els pous de glaç

Avui parlaré d’una activitat que avui ja s’ha abandonat, però que fins a mitjans de segle XX van estar a ple rendiment, fins a la introducció dels primers frigorífics. Es tracta dels anomenats pous de glaç, o també anomenats segons les parts d’Espanya on es troben com neveros, pozos de nieve, cava de neu, pou de neu, pou de gel, elurzulo, cases de neu, neveres o ventisqueros.

Els pous de glaç són uns pous excavats, de forma normalment cilíndrica,  en el sòl, amb murs de contenció, fets de pedra,  de petites o grans dimensions i inclús amb sostre, sovint en forma de cúpula semiesfèrica, també feta de pedra, sent aquesta part la més visible, que disposa d’unes obertures per a la introducció de la neu i posterior extracció dels blocs de glaç. Se solen trobar en llocs d’una certa altitud i amb glaçades intenses a l’hivern i no gaire lluny dels nuclis de població on es venia el gel. Es feien en llocs obacs i frescos, amb aigua embassada a prop.  La construcció excavada en el sòl conservava la frescor, amb la qual cosa la qualitat dels blocs de glaç era immillorable. Podien arribar a tenir entre nou i onze metres de profunditat i un diàmetre de entre sis i nou metres.

Esquema d'un pou de glaç (font: Internet)

Abans que hi haguessin fàbriques de gel, i evidentment, els primers frigorífics elèctrics, la producció, emmagatzemament i distribució de gel produït a pous de glaç va esdevenir una activitat important en el medi rural.

La seva producció es feia de la següent manera: es produïen capes de gel a partir de la neu acumulada, d’un gruix que fos prou consistent, a prop d’un pam, i es trencava amb unes maces fins a formar uns blocs consistents, que es duien al pou de glaç. Les diferents capes de blocs de gel s’anaven dipositant, trepitjant-les per compactar el gel,  separades per capes de palla o boll (pellofes del gra de blat), o branques per evitar que el glaç s’enganxi i formi capes més gruixudes i més difícils de separar. Quan el pou era ple, o no es podia recollir més glaç, es tancaven les obertures amb lloses i es recobrien amb branques, conservant el gel per l’aïllament causat pel soterrament i el seu interior era molt fresc, fins i tot en època estival, conservant el glaç durant mesos. Aquesta activitat necessitava de molta ma d’obra a l’hivern, però també podia sofrir fluctuacions, depenent dels cicles climàtics (anys amb més dies de neu i fred o anys més escassos). Evidentment, en aquest cas, ja hi havia sistemes de conservació d’aliments alternatius, com les salmorres, els salaons, els adobs o les conserves al bany maria, entre d’altres.

Quan arribava la calor, els traginers eren els encarregats de la distribució del gel. Carregaven els blocs en carros o en els lloms dels animals de càrrega, protegint com podien el gel del desglaç, envoltant-los de palla o branques, i viatjant de nit a la fresca, encara que en el camí podien patir una important pèrdua per desglaç. Després el gel es venia a les grans concentracions poblacionals a pes.

Els seus usos terapèutics, medicinals, però sobretot de conservació d’aliments, van fer d’aquesta activitat una de les més importants a àmbits rurals.

Però això fou fins als anys seixanta del segle XX. Fins llavors s’havia d’anar a comprar barres de gel per alimentar les primeres neveres domèstiques. L’aparició dels primers frigorífics elèctrics i del gel industrial, va fer que tot aquest ofici, el de nevater, i aquesta activitat quedés obsoleta, i per tant, hagi desaparegut. Però són nombroses les evidències que en queden al territori. Aquests són alguns dels pous de glaç que encara resten en el país:

-          Al País Valencià, tenen un gran nombre de neveres antigues. Destaquen les caves d’Agres i d’Ibi, a Alacant, aquesta última una de les zones de producció de gelats més importants de la Península. També destaquen les de Salem, Benigànim, Castelló de Rugat, a la Vall d’Albaida, a Beniatjar, a Barx i prop d’Alcoi, al Parc Natural del Carrascar de la Font Roja. A Bocairent, hi ha un pou de glaç, que és ara el Museu de la Neu. Al nord de la comunitat, a la Mola d’Ares, també acull un Museu, i un altre de visitable, es troba a Morella. També se’n troben a les serres al voltant de Castelló.

-          A Mallorca, se n’han contat fins a un total de quaranta, sent les més importants a la serra de Tramuntana, sobretot les de Galilea.

-          A Catalunya destaquen algunes. A les Escaules, a l’Alt Empordà, a la Serra de l’Obac, a la Serralada Litoral, com la de Canyamars, a Maçanet de la Selva, sota la Serra del Montseny. Al Moianès, on se’ls anomena poues, destaquen les de Castellcir, Castellterçol i Sant Quirze Safaja. També n’hi ha a Oliana, i a les zones de l’interior del país.

-          A la toponímia destaquen molts noms que recorden l’abundància d’aquestes instal·lacions en el territori.

-          A la Península, a la resta de l’Estat, també hi trobem mostres importants d’aquesta activitat, molt important al País Basc, a l’Aragó, a Castella i a Llevant.