Els oficis perduts: les bugaderes: Qui té roba per rentar?

Al crit de "Qui té roba per rentar, qui té roba per rentar?", les bugaderes anaven carrer per carrer, sobretot a les zones benestants de Barcelona, amb els seus carretons per buscar roba per rentar.
Les bugaderes eren, sobretot, dones que, de forma professional i com a mode de vida, es dedicaven a rentar la roba dels altres. A Barcelona, tenien molta fama les bugaderes d'Horta, poble independent de Barcelona fins ben bé als principis del segle XX, i que era una zona abundosa en aigua i en petites basses, que s'aprofitaven a mode de petites bugaderies, on aquestes dones es dedicaven a rentar la roba que portaven de la ciutat. Era, per exemple, la zona de la Clota, una zona molt abundosa en aigües, i la riera d'Horta era anomenada la riera de les bugaderes.
Fins el segle XIX, no totes les cases disposaven de safareig, i molt menys d'aigua corrent. L'aigua de consum es treia de pous, cisternes, dipòsits d'aigua habilitats per recollir aigua o les nombroses fonts que hi havia a la ciutat. No hi havia rius fins al Llobregat o el Besòs, i hi havia torrents, que només duien aigua quan plovia. Un dels únics corrents continus d'aigua que arribava a la ciutat era el famós Rec Comtal, del que tindrem una entrada al blog per parlar-ne. A les cases modestes, la roba es rentava en gibrells o poals. Les bugaderes, que eren vistes com un servei de luxe per a cases benestants, esdevenen, en molts casos, una necessitat per la manca de condicions per poder fer la bugada.
Només a Horta, hi va haver més de vuitanta negocis de bugaderia, esdevenint el carrer d'Aiguafreda, per exemple, com una de les zones d'Horta amb més bugaderies. Les bugaderes d'Horta tenien fama de treballadores netes i endreçades. Baixaven a Barcelona amb els seus carretons, i com dèiem a l'inici anaven buscant roba per rentar al crit de "la bugadera, qui té roba per rentar?". Anaven carregades d'uns enormes sacs blancs, on recollien la roba bruta i retornaven la roba neta.
Portaven la roba fins als safarejos, que solien tenir dos dipòsits independents, un per ensabonar la roba, i l'altre per esbandir-la. Es tractava de petites basses grans, amb lloses inclinades, on s'ensabonava i es fregava la roba per treure-li tota la brutícia. Es feien servir sabons elaborats de forma artesanal, barrejant olis i cendra, i fent bullir aquesta barreja en una olla amb sosa i aigua, durant unes hores, a foc lent. Quan es refredava, el sabó se solidificava. També es feien servir altres productes, com les herbes saboneres, que en refregar-les a la roba, en contacte amb l'aigua, desprenien una mena de sabó, que també era un gran detergent natural.
Per una altra part, en unes calderes hi havia el lleixiu, que els mossos de safareig traginaven en galledes, i que es feia servir per blanquejar la roba.
El procediment de rentat era rudimentari, però deixava la roba ben neta. Es mullava la roba, es fregava bé amb el sabó, es colpejava bé amb una pala de fusta, per acabar de treure bé tota la brutícia, i es portava a assecar a grans estenedors de roba. Les peces més grans es posaven en grans cubells, plens d'aigua calenta, que es tapaven en uns draps espessos de cànem o lli, que es cobrien amb cendra i fulles de llorer. La roba es deixava en remull. La cendra, amb abundant carbonat potàssic, provocava una reacció amb els greixos de la roba bruta i provocava la saponificació. A vegades, s'afegia una mica de lleixiu, i es deixava en remull.
En tot això, es cobraven unes quantitats mòdiques per l'ús del safareig o del lleixiu, que permetés que es mogués el negoci.
La introducció dels sabons industrials en pastilla, va facilitar la feina, deixant de banda l'ús de sabons fets de manera artesanal. La introducció de safarejos a les cases per l'arribada de l'aigua corrent i la posterior arribada de les rentadores elèctriques van ferir de mort el negoci de les bugaderes artesanals. Va restar, això si, el negoci de la bugaderia i la tintoreria, però ja de forma industrial.
Això si, ens van deixar dites molt arrelades, com la de fer safareig o passar la bugada, que té el significat de fer repàs de les xafarderies. Sovint, s'ha utilitzat el nom de la bugadera com a sinònim de xafarder o del que en castellà s'anomena "correveidile". La feina de les bugaderes, sovint en safarejos comunals, era en grup i permetia la tertúlia, on es feia repàs de tot allò que passava en el barri o la ciutat, sobretot, les xafarderies, moltes vegades de les cases benestants d'on es recollia la roba per rentar. Altres com Ai senyor! Tanta roba neta i tant poc sabó i tan neta que la volen, o la de Perdre un llençol a cada bugada, també feren del negoci de la bugaderia una font de creació de dites populars, que avui ja s'estan perdent, malauradament.
Us enllaço amb un reportatge que fa uns anys el canal Locàlia va fer sobre la memòria de les bugaderes d'Horta.
L'enllaç és http://www.youtube.com/watch?v=6dwSDEFO36k