No sé si llamarte Tonta del Bote o Le llamaban la madrina

   Querida Cristina:

   Me gustaría tratarte con mucho más respeto del que te voy a profesar. Pero la verdad es que las circunstancias en las que estás envuelta me merecen menos respeto para tu persona de lo que quizás debería.

   Hace poco, alguien que conozco me dijo que porque no opinaba sobre ti en el blog. Me pareció una buena idea y empecé a pensar cómo hacer una entrada con el máximo respeto posible. Me ha sido imposible. Por más que he pensado, no se me ha ocurrido otra cosa que titular esta entrada con dos de los más freakies, pero, a la vez, más apropiados títulos de las más que ingeniosas y delirantemente divertidas películas, propias de nuestro más querido Cine de Barrio, de esa más que popular Lina Morgan. Porque sí, porque es verdad, no sé si te queda mejor el traje de Tonta del Bote o, más bien, el traje de Le llamaban la madrina.

    Pero es curioso, ambos te van que ni calcados. Porque,  a pesar de ser tu pobre hermana Elena la que pasaba por ser en tu familia la “Tonta del Bote”, ha resultado ser mucho más lista que tú, porque a pesar de haber elegido mal a su marido, se ha sacado de encima al “Marichalao” en cuanto ha podido, y ha sabido llevar sus asuntos con mucha más discreción que tú. Y, ¿por qué entonces, preguntarás, Tonta del Bote tú?

   No te equivoques, maja de España, no es que te considere Tonta del Bote… Eres tú la que te quieres hacer pasar por ello. ¿O me vas a decir en el juzgado que tú no sabías nada de los negocios del Duque Em-Palmado? ¿O me vas a decir que firmabas papeles, facturas y contratos, con cifras que a más de uno nos gustaría tener en nuestra cuenta, sin saber lo que firmabas, que te tapabas los ojos o hacías caso a ciegas a tu querido marido? ¿O me vas a decir que gozabas de ingresos extras para viajes, gustos y prebendas, o de ese guapísimo palacete de Pedralbes que es mil veces mayor y también, por supuesto, que mi andrajoso y desastrado apartamento donde vivo?

   No, maja, no… Tú eres La Madrina (de la mafia cutre, por eso), la que, como Lina Morgan en ese “gran” film de los años sesenta, nos has hecho el tocomocho a todos los españoles haciéndote la tonta: “Yo tengo dinero, quiero más dinero,…” Y el listo, el exjugador de balonmano, reconvertido a negocios de grandes fastos y muchos beneficios (a  costa de todos nosotros, claro). No tenías suficiente con tu asignación real, con el respeto hacia vuestras personas, por la simpatía que os profesábamos, por tu sueldo (que no creo que sea poco) de la omnipotente La Caixa (ahora reconvertida en Caixabank), ni con tener esa prole (ahora entiendo lo del em-palmado) con la que casi podéis hacer un equipo de balonmano…

   Realmente, ¿aún no entendéis porque la institución monárquica está tan devaluada? Con un padre como el tuyo, que con la que está cayendo se va a la caza de elefantes, se lesiona, recae, y, a pesar de hacer ya bastante el ridículo, y aun viendo a otras casas reales que ya han pasado el testigo a sus herederos, prefiere ser el héroe de la canción mexicana: “con dinero o sin dinero, hago siempre lo que quiero, y mi palabra es la ley. No tengo reino ni reina. Ni nadie que me comprenda. Pero sigo siendo el Rey…” Pobre Felipe, nunca va a ser rey, ni su anoréxica mujer, pobre, que ansía ser la reina del pueblo, ve como la Esteban (Belén) le ha arrebatado el puesto de Princesa del pueblo. Qué triste.

   Y ahora, la mayor discusión, después de las tropelías que has cometido, junto con tu fornido y em-palmado maridito, es si tienes que hacer el paseíllo o no, hasta la puerta del juzgado, si es que llegas a ir a declarar, y no lo haces por escrito o por plasma, como los también “honorables” diputados (imputados, que por el caso es lo mismo). Si tuvieras vergüenza torera, ni te lo plantearías. Igual como te luciste en Barcelona, cuando te casaste, ahora haz lo que debes, y baja hasta el juzgado andando y asume tu responsabilidad.

   Te lo pido como ciudadano.

   Gracias, maja, por todo.

Timbuktú, de Paul Auster

   “No va passar res. Durant moltíssima estona, va ser com si tot el carrer hagués deixat de respirar. No va passar ningú a peu, ni cap cotxe, ni hi va haver cap persona que sortís de cap casa ni hi entrés. Va caure un xàfec, tal com Mr.Bones havia predit, però al cap d’una mica va afluixar, va convertir-se una altra vegada en un plugim, i va acabar retirant-se d’escena discretament. En Willy, durant tots aquests canvis de temps, no va bellugar ni un múscul. Va continuar repenjat contra la paret de maons, amb els ulls tancats i la boca entreoberta i, si no hagués sigut pel grinyol enrogallat que li sortia intermitentment dels pulmons, Mr.Bones hauria arribat a jurar que el seu amo ja se n’havia anat a l’altre món.

   Aquí era on anava la gent quan es moria. Un cop l’ànima s’havia separat del cos, enterraven el cos sota terra i l’ànima fugia a l’altre món. En Willy s’havia estès molt sobre aquest tema durant aquelles últimes setmanes, fins al punt que ara Mr.Bones estava convençut que l’altre món era un lloc de veritat. Es deia Timbuktú, i, pel que Mr.Bones havia entès, era al mig d’un desert, lluny de Nova York i de Baltimore, lluny de Polònia o de cap altra ciutat per on haguessin passat al llarg dels seus periples. Hi va haver una vegada que en Willy el va descriure com un oasi d’espectres. Una altra vegada va dir:

-          - Allà on s’acaba el mapamundi, comença el mapa de Timbuktú.

   Es veu que, per arribar-hi, havies de travessar un vast territori de sorra i de calor, un regne d’etern no-res. Mr.Bones ho va trobar un viatge d’allò més incòmode i desagradable, però en Willy li va assegurar que no ho era, que amb un tancar i obrir d’ulls es cobria tot el trajecte. I li va dir que, un cop hi eres, un cop havies travessat la ratlla d’aquell refugi, ja no havies de pensar més a menjar o a dormir a la nit o a buidar la bufeta. Estaves en comunió amb l’univers, com una partícula d’antimatèria incrustada al cervell de Déu. A Mr.Bones no li va ser fàcil imaginar-se com devia ser l’existència d’un lloc així, però en Willy n’hi parlava amb tant delit, amb uns trèmolos de tendresa a la veu tan intensos, que va acabar deixant els recels de banda. Timbuktú. Ara en tenia prou amb la simple sonoritat de la paraula per sentir-se content. Aquella contundent combinació de vocals i consonants no deixava mai de sacsejar-lo fins al fons del seu ésser, i, cada vegada que aquelles tres síl·labes brollaven de la boca del seu amo, una onada de benestar beatífic el recorria de cap a peus, ben bé com si la mateixa paraula ja fos una promesa, una garantia de temps millors.

   Tant era, la calor que hi pogués fer. Tant era que no hi hagués res per menjar ni per veure ni per ensumar. Si era allà on anava en Willy, ell també hi volia anar. Quan li arribés l’hora de dir adéu a aquest món, semblava de justícia que se li permetés estar a l’altra vida amb la persona que més havia estimat en aquesta. Segur que els animals salvatges tenien el seu Timbuktú, grans boscos on podien vagar lliures de l’amenaça dels caçadors i els trampers bípedes, però els tigres i els lleons eren diferents dels gossos, i no tenia lògica posar junts a l’altre món els animals domèstics i els salvatges. El fort devoraria el dèbil, i, al cap de no res, tots els gossos que hi hagués serien morts, de camí cap a un altre més enllà, un més enllà més enllà del més enllà, i de què serviria tenir-ho muntat així? Si hi havia ni que fos una mica de justícia al món, si el déu dels gossos tenia ni que fos una mica d’influència sobre el que pogués passar a les seves criatures, el millor amic de l’home continuaria al costat de l’home un cop aquest home i aquest seu millor amic se n’haguessin anat tots dos al calaix. Encara més: a Timbuktú els gossos tindrien la facultat de parlar la llengua dels éssers humans i hi enraonarien com a iguals. Allò era el que dictava la lògica, però vés a saber si la justícia i la lògica tenien més força a l’altre món de la que tenien en aquest. A en Willy, per una cosa o per una altra, li havia passat per alt de parlar-n’hi, i com que el nom de Mr.Bones no havia sortit esmentat ni una vegada, ni una sola vegada, en totes les conversacions que havien tingut sobre Timbuktú, aquest continuava a les fosques sobre on aniria a parar un cop mort. I si Timbuktú resultava ser un d’aquests llocs d’alfombres sumptuoses i antiguitats cares? I si no hi deixaven entrar animals? Semblava improbable, però Mr.Bones havia viscut prou per saber que tot podia ser, que a cada moment passen coses improbables. Potser aquesta n’era una, i aquell potser contenia moltes pors i angoixes, un horror indescriptible que l’assaltava cada vegada que hi pensava.”

   Fa poc temps, Timbuktú, Tombuctú, com és normalment anomenat per les nostres contrades, un lloc exòtic, albell mig del desert saharià, a Mali, una ciutat d’edificis fets de fang, un oasi en mig del desert de sorra, es va afegir a la nostra actualitat, quan els tuaregs, habitants naturals d’aquesta zona, volien proclamar la independència (que estrany, això de les independències) de la regió on se situa Timbuktú, que s’anomena Azawad, al nord del país malià. Això és un petit apunt geogràfic al lloc exòtic i meravellós en el que Willy G. Christmas vol trobar el paradís, l’altre món. Així és com l’anomena, Timbuktú. Un lloc plaent i meravellós, on s’arriba després de morir.

   Això, sens dubte, en la ment meravellosa i extravagant d’aquest rodamón, al que el gos Mr.Bones segueix des de cadell. Un home fascinant, però no del tot corrent, psicològicament parlant. Un poeta, un escriptor, amb més de cent quaderns plens dels seus pensaments, les seves petites poesies, que va escrivint quan la seva vida de rodamón li permet, que li agrada voltar i beure, beure molt. Una vida molt desarrelada, en la que un dia, se li apareix el Pare Noel, i William Gurevitch passa a ser Willy G. Christmas, el qual, de vegades, viu amb la seva mare, que el considera un pobre home, una mica indigne d’ella i dels seus, sobretot pel tatuatge del Pare Noel que es fa. Després d’aquesta aparició, en Willy es dedica a fer el bé per diverses ciutats nordamericanes.

   La seva vida es va desenvolupant d’una manera més o menys raonable, fins que mor la seva mare i la seva vida comença a empitjorar, ja malaltís. De fet, la primera part del relat, és el relat d’un Willy moribund que es dirigeix a Baltimore a buscar la seva mestra Bea Swanson per deixar-li tots els seus manuscrits a la persona que el va animar a escriure. El relat es compon de diferents anades i tornades enrere, en la història d’en Willy. Però en aquest viatge, Willy defalleix als carrers de Baltimore, i quan les ambulàncies i la policia venen, primer en un somni premonitori de Mr.Bones, després en la realitat, abans de la mort d’en Willy, es quan apareix, amb força, el veritable protagonista del relat: el gos més intel·ligent, Mr.Bones, ja que, a partir d’aquí és el gos el que protagonitza el relat. Un gos del que el narrador ens diu el que pensa, el que sent, el que suposa, el que somnia... La seva vida comença com a rodamón, coneix a Henry Chow, un nen xinès, amb el que viu amb por de ser “cuinat” en un restaurant xinès, fins que és descobert pel pare del nen, s’escapa de Baltimore i arriba a una vida acomodatícia a la casa dels nens Tiger, Alice i els pares Polly i el menys entusiasta Dick, en que passa a dir-se Sparky, que desemboca en el final, que evidentment no us contaré.

   Novel·la curta i amb llenguatge senzill d’aquest gran autor nord-americà, un dels millors autors contemporanis, Paul Auster, on es trasllueix una temàtica sobre el sentit de l’existència personal, el sentit de la vida i de la mort, però vist des d’un punt de vista amb molt d’humor i gens complexa. Us la recomano. És una història bonica. Timbuktú, publicat per Edicions 62 Col·lecció el Balancí, en català (2001).

    Només us destacaré, finalment, una frase en que es veu reflexada aquesta visió existencialista de la vida: “La vida no està en venda, i, quan la mort truca a la porta, ni tota la població de la Xina en pes pot impedir que la porta s’obri”.

Mediterràniament: les festes de Sant Joan a Ciutadella

   Quan ja estic a punt de finalitzar les meves entrades al blog dedicades a Menorca, no podria acabar sense parlar, ni que sigui de passada, d’una de les tradicions més pròpies de l’illa. De festes amb cavalls, se’n celebren durant tot l’estiu en diverses poblacions menorquines. Però, sens dubte, són les de Sant Joan a Ciutadella de Menorca les més famoses i les de més espectacularitat.

   Així doncs us faré cinc cèntims sobre aquestes festes de Sant Joan.

   Us preguntareu per què he titulat aquesta entrada com Mediterràniament. Cada estiu, en aquests últims anys, la marca cervesera Estrella Damm ha fet un anunci, anomenat Mediterràniament, on fa un parell o tres d’anys, va ser protagonista, en el spot televisiu, la platja ciutadellenca d’Algaiarens. Des de llavors, l’illa de Menorca i Estrella Damm han tingut una espècie d’idil·li. Aquest any, en que jo he estat allotjat a Ciutadella, hi havia una invasió d’anuncis publicitaris de la marca, amb l’eslògan “Mediterràniament”, on el motiu del cartell eren unes il·lustracions de l’artista illenc Ivan Triay sobre les festes de Sant Joan a Ciutadella, el que em va portar a saber una mica més sobre aquestes festes de tan gran anomenada.

   En què consisteixen les festes de Sant Joan de Ciutadella de Menorca?  Per documentar-nos, acudeixo a una web sobre tradicions menorquines.

   Les festes de Sant Joan se celebren a Ciutadella de Menorca el 23 i 24 de juny, revetlla i festivitat de Sant Joan, i el diumenge immediatament anterior a aquestes dates, coincidint amb les antigues tradicions de celebració del solstici d’estiu, com en altres àrees de l’àmbit mediterrani, on s’atribueixen un paper màgic a la nit de Sant Joan, com les fogueres a Catalunya, o les fogueres alacantines, entre d’altres.

   L’origen de la festa a Ciutadella de Menorca es remunta a inicis del segle XIV, quan una confraria del sant es dirigia en romeria a cavall a la petita ermita de Sant Joan de Missa (situada a cinc quilòmetres de Ciutadella, en el camí a Cala Macarella). A la vigília de la festa, els romeus o confrares recorrien la ciutat per obtenir donatius i convidar els ciutadans a la celebració religiosa. D’aquesta acció “recaptadora” neix la figura del Senyor Caixer (responsable de la caixa), on són representats els diferents estaments socials: clergat, noblesa, artesans i pagesos. Aquests formen la denominada Junta de Caixers, formada pel Caixer Senyor, elegit d’entre els membres de l’antiga noblesa ciutadellenca, que presideix la festa i vetlla pel bon funcionament d’aquesta; el Caixer Capellà, que vetlla per l’aspecte religiós de la festa i celebra la Missa de Caixers el dia del sant; el Caixer Menestral o Casat, que representa l’estament menestral i, per tant, ha d’exercir com a artesà, i amb la condició de ser casat i ser fill de menestral; els Caixers Pagesos, que han de ser dos, un de Migjorn i l’altre de Tramuntana, que vetllen per l’ordre de la cavalcada i són els que regalen el bé que es porta en el dia del Diumenge des bé; el Caixer Fadrí, càrrec que ocupa, alternativament, un menestral i un pagès, sent necessàriament fadrí (solter), i que és el que duu la bandera durant els actes oficials de la festa; i per últim, el fabioler, que no pertany pròpiament a la Junta de Caixers, i és un funcionari públic posat al servei del Caixer Senyor, i és l’encarregat de donar les ordres amb el tambor i el fabiol durant el transcurs de la festa.

   Si els cavallers són essencials en el desenvolupament de la festa, no són menys importants, evidentment, els cavalls, els saltirons, corregudes, caragols, galops i qualcades (cavalcades) dels quals són l’essència i l’espectacularitat de la festa. Els cavalls i els cavallers són, doncs, els protagonistes, i se’ls ha de guardar respecte, així com s’ha de tenir respecte al risc i perill que, davant a l’aglomeració de gent, provoca un espectacle d’aquestes característiques.

   El cerimonial de les festes comença el diumenge abans del dia de Sant Joan, i és el que es coneix com es Diumenge des Be. En aquest dia es reuneixen els membres de la Junta de Caixers al palau del Caixer Senyor, on aquest lliura la bandera de la festa al Caixer Fadrí. A les nou en punt, el Fabioler fa sonar per primera vegada el tambor i el fabiol, i després, per rigorós ordre, la comitiva, formada visita les autoritats municipals, el bisbe, els nobles, els cavallers que formaran part de la cavalcada, i d’altres persones i entitats, sent costum que en cada casa visitada es faci “caixa” amb els donatius en diners (doblers en menorquí), que servirà per sufragar les despeses de la confraria del sant.

   El personatge més vistós, i que només podem veure en aquest dia, es s’Homo des Be, un home vestit amb pells de be, amb creus d’almangra pintades als peus descalços i als braços, i carregat amb un be, i que és el símbol viu de Sant Joan Baptista. La nit anterior a es Diumenge des Be, la família de qui serà s’Homo des Be té cura de l’animal, mantenint-lo ben net i polit per sortir l’endemà, sent la vetlla un acte molt concorregut, per veure el be que l’endemà, guarnit amb flors de colors, recorrerà els carrers de Ciutadella.

   Igual que en altres ciutats mediterrànies, també de l’àmbit dels Països Catalans, en la revetlla del Dissabte de Sant Joan, celebra la nit entorn del foc. És una vetllada màgica, en la que Ciutadella s’il·lumina amb la llum de les fogueres, denominades festers, acompanyades per ballades populars, torrades de sobrassada i concerts. Antigament els festers s’encenien el Dissabte de Sant Joan, quan la cavalcada tornava a entrar dins la ciutat després de visitar l’ermita de Sant Joan de Missa. Mentrestant a la Contramurada hi té lloc una tirada d’avellanes.

   És el dia 23 de juny, el dissabte de Sant Joan, quan comença l’espectacle. A les dues de migdia, el fabioler, cavalcant un ase de cria, es presenta al palau del Caixer Senyor a demanar-li permís per iniciar el replec de caixers i cavallers i així donar inici als actes que se celebraran, dels que destaca el Caragol des Born, molt espectacular i acolorit, animat per la banda de música i que té lloc a la molt ciutadellenca plaça des Born. Després la cavalcada es dirigeix en romeria a l’ermita de Sant Joan de Missa.

   A la posta de sol, els caixers tornen a la vila, i recorren els carrers i carrerons del nucli antic de Ciutadella per fer les Corregudes a sa Plaça i el Caragol de Santa Clara. La jornada acaba amb un àpat i beguda al palau del Caixer Senyor, on els cavallers i caixers que han participat a la cavalcada, hi són obsequiats.

   El Dia de Sant Joan s’inicia a primera hora del dia, amb el fabioler tocant a replec, i de bon matí va al palau del Caixer Senyor a sol·licitar permís per iniciar el actes del matí. L’acte més important, i de caire religiós de les festes, és la Missa de Caixers, celebrada a la Catedral, després de que els cavallers hagin anat al Pla de Sant Joan per provar els jocs que han de fer a la vesprada, i hagin fet les Corregudes a Ses Voltes i el Caragol de Santa Clara. L’acte es tanca amb una beguda al Seminari, oferta pel Caixer Capellà. Poc desprès, el fabioler demana de nou permís al Caixer Senyor per iniciar els actes de capvespre i el vespre del Dia de Sant Joan.

   Després de la recepció i convidada a l’Ajuntament (plaça des Born), per part de la corporació municipal, el Caixer Senyor, i animada per la banda de música, s’inicien els actes del capvespre, quan la cavalcada davalla al Pla de Sant Joan, on s’hi faran dos caragols, i els jocs de l’ensortilla, de rompre les carotes i de córrer abraçats. És un dels moments on s’ha de prestar més atenció i de més perill de les festes. S’ha de estar alerta dels avisos del fabioler, dels cavallers i respectar el passadís del pas, al galop, dels cavalls. Només d’aquesta manera podreu gaudir d’aquest meravellós espectacle.

   Anem a parlar, de forma breu, dels jocs que es fan al Pla de Sant Joan, junt al port natural de Ciutadella. Aquests jocs tenen origen medieval.

   Els jocs de l’ensortilla, un dels més importants de la festa, consisteixen en que els cavallers han d’encertar amb la llança a una petita anella que penja. Si l’encerta, la banda de música toca una cançó tradicional de Sant Joan, i quan han corregut tots els caixers per córrer l’ensortilla es fa entrega d’una canya i una cullera de plata als qui l’han encertada.

   Els jocs de rompre les carotes consisteixen en que aquestes, que són uns escuts de fusta, on el cavaller les porta al galop i l’altre que corre al costat l’ha de rompre amb una vidriola de fang.Solen ser les curses més perilloses, ja que els joves lluiten per agafar un tros de carota, cosa que té molt de valor. Cada any es pinten vuit carotes però només se’n trenquen sis, ja que una se la queda el Caixer Senyor i l’altre la Corporació Municipal.

   Els jocs de córrer abraçats consisteixen en que els cavallers corren abraçats, s´han d’intentar donar una besada ja que fa una cursa més bella i més tendre.

   Acabats els jocs i caragols, la cavalcada torna a Ses Voltes i acaben les festes amb el Caragol de Santa Clara i la beguda al palau del Caixer Senyor. Després, els cavallers, ja de matinada, acompanyen el Caixer Capellà fins a casa seva, i s’escolten, en silenci, els darrers tocs per part del fabioler.

   L’última traca festiva es produeix el dia de Sant Joanet (25 de juny) que, malgrat ser de descans pels que han participat a la festa, se celebren uns magnífics focs artificials a la badia de Ciutadella i al port se celebra una revetlla, pels qui encara els queda ànim de festa.

   Pels qui tingueu oportunitat, no us perdeu aquestes magnífiques festes. De gran espectacularitat, els jocs amb els cavalls, normament esvelts i de color azabache, és una verdadera meravella, sense obviar els riscos i el perill de fer-ho envoltats de tanta i tanta gent que els segueix.

    Són un important patrimoni viu de l’illa de Menorca, i sobretot de Ciutadella en particular.

   A continuació, us poso un link de YouTube, dedicat a les festes de Sant Joan a Ciutadella. El link és http://www.youtube.com/watch?v=kmfQAmyX_Ag

Las doce uvas

   Ante todo, quiero desear a todos aquellos que seguís este blog FELIZ AÑO 2014.

   Os escribo recién estrenado este año 2014, que viene después de un más que deplorable 2013, y éste, a su vez, de unos desastrosos 2010, 2011 y 2012, y así podríamos seguir hasta llegar al cabo de esta crisis actual, de la cual parece que no nos podemos desperezar, no podemos quitarnos de encima.

   La enésima promesa gubernamental de que estamos saliendo de la recesión suena a broma, cuando día a día vemos como los más ricos son más ricos, gozan de más beneficios, o incluso salen noticias como la de que los directivos de las empresas con ERE o cierre inmediato, tales como Fagor, Panrico o Pescanova, se han subido los sueldos, pese a la precaria situación de sus empresas y los despidos y bajadas de sueldo que pedían a sus empleados para “mantener” la viabilidad de las empresas. ¡Menudos sinvergüenzas!

   Los más pobres, lo son cada vez más. A los despedidos, a los parados de larga duración, aquellos que, cada vez más, acuden a comedores sociales, a las organizaciones no gubernamentales para pedir ayuda, porque su situación personal y familiar está cada vez más al límite, que tienen que acudir al banco de alimentos, o aquellos que cada día rebuscan entre los contenedores de los desperdicios de los supermercados, o aquellos que, por falta de pago, se les cortan los servicios básicos, como la luz, el agua o el gas (ahora en invierno), o a los desahuciados por la falta de pago de las hipotecas y los alquileres, que se ven obligados a abandonar sus hogares, teniendo que pagar aun siendo expulsados de sus viviendas, o los que se ven obligados a malvivir en las calles, refugiándose en cajeros automáticos,…

   También aquellos que, viviendo hasta ahora en una posición más estable, aquella clase media, de pequeños empresarios y comerciantes, ahogados por la presión fiscal, por la competencia y por la falta de crédito para reflotar sus negocios, aquellos a los que se ha repercutido todo el peso de la crisis, junto con la clase obrera (por muy marxista que quede este término), aquellos comerciantes obligados a subsistir bajo la presión de las grandes superficies que están haciendo desaparecer los pequeños negocios de toda la vida, esos pequeños empresarios que tienen que cerrar sus talleres, sus pequeñas empresas, porque no pueden hacer frente a los pagos a proveedores, porque la administración u otras empresas pagan a 30, 60 o 90 días, que no tienen créditos de los bancos, a pesar de que las ayudas gubernamentales y del rescate de la Unión Europea iban, teóricamente, a incentivar el crédito, que sufren de una manera feroz la presión fiscal, mientras ven que las grandes fortunas, a base de fondos de inversión o de Sociedades SICAV, que tributan a un menor porcentaje, están incrementando los beneficios por arriba, mientras que ellos repercuten fiscalmente el peso de la crisis…

   Pero lejos de afrontar la realidad, y solo basándose en los datos macroeconómicos, el gobierno dice que estamos saliendo de la recesión. Eso no se lo creen ni ellos. Las cifras les desmienten. El paro no baja. La pobreza aumenta y las desigualdades sociales, lejos de disminuir, van cada vez más aceleradamente hacia arriba, crecen de forma exponencial.

   Pero hoy, mi recuerdo no es sólo para todo lo ya nombrado, sino que va para aquellos que se ven obligados a marcharse del país por la falta de oportunidades. A todos aquellos inmigrantes, sobre todo sudamericanos que, viendo la actual situación, están volviendo a sus países de origen, se añade ahora la “expulsión” de la que debería considerarse la mejor o más preparada de las generaciones de jóvenes, muchos de ellos con una importante cualificación universitaria, o con una preparación profesional o una experiencia más que contrastada, que prefieren huir de esta ruina de país a morir ignorados en esta sociedad, que promueve el ladrillo y los servicios a la investigación y desarrollo y las innovación (incluso se eliminó el ministerio que abordaba este sector, la Ciencia y la Tecnología), que no invierte en infraestructuras, y que prefiere promocionar a una generación mediocre, sin perspectivas de futuro, que intentar retener a los cerebros y a los profesionales, que podrían sacar a este país del atolladero, aquellos que si el gobierno hiciera una apuesta seria por la formación, tanto académica y profesional, y por los polos de investigación y desarrollo, por el sector industrial, por la investigación médica, alimentaria,…, no marcharían a buscarse la vida al extranjero. Ni siquiera aquellos que marchan porque la falta de trabajo y oportunidades les lleva a aceptar, incluso, cualquier trabajo o beca en el extranjero, porque creen que allí son más considerados o, incluso, mejor pagados.

   Hace años, me explicaron que las uvas de la suerte, aquellas que tomamos en las doce campanadas en la Nochevieja, tienen su origen en los excedentes de uva que, a principios de siglo XX, había en los campos, sobre todo, del sudeste español.

   Hoy, mientras me comía cada una de las uvas que nos han conducido a este 2014, al que vamos a colmar de esperanzas y buenos propósitos, me he acordado de nuestros “excedentes” de jóvenes bien preparados que cada año se “autoexilian” en el extranjero, buscando oportunidades… Esos que no sobran, no son excedentes, pero al efecto son como si lo fueran, porque la nefasta gestión del mercado de trabajo y de la formación, y la falta de oportunidades, los expulsa. Me he acordado de aquel amigo recién doctorado en Medicina que, como su especialidad no tiene futuro en los hospitales ni centros de investigación españoles, ha tenido que marchar a Estados Unidos, o aquella bióloga que sobrevive en París, dedicándose a servir copas en un bar, mientras disfruta de una precaria beca de investigación,…, y tantos otros “excedentes”, no de uva, sino de personas que necesitamos como agua de mayo para reflotar nuestro maltrecho país, esos “excedentes” que prefieren ser “extranjeros”, como en el anuncio, porque ven que el rumbo de nuestra magnífica tierra es un verdadero barco a la deriva.

   Cada una de esas uvas va dedicada a esas personas que engrosan aquella masa de gente, que ahora muchos denominan marea granate (por el color granate de los pasaportes). Cada una de esas uvas es un recuerdo, un rastro que nos abandona, que ve más progreso fuera de nuestras fronteras que dentro de ellas.

   Vaya entonces mi recuerdo a todas ellas, esperando que algún día vuelvan para iluminar nuestro futuro. Que cada una de esas uvas sea una gota de esperanza, de que nuestro país se convierta a una nueva concepción de la economía, no lastrada por sectores como el ladrillo, y que apueste por la formación y preparación de profesionales que hagan de nuestro país una de las economías avanzadas en investigación e innovación, que no deje perder los proyectos de esta magnífica generación que sólo no consideraríamos perdida si así se promocionara, una gota de esperanza de salir realmente de la crisis, que aquellos sobre los que se ha repercutido la crisis salgan adelante y las desigualdades vayan a la baja.

   Pero sólo es esperanza. Hace un año, os hable del color verde esperanza en esta misma época (os recomiendo que volváis a leer la entrada titulada Próxima estación: Esperanza. Sigue siendo igual de actual) Hoy os vuelvo a hablar de esperanza. Espero que los buenos propósitos se hagan realidad.

F E L I Z    A Ñ O     2 0 1 4

   Ahora os reproduzco un artículo, publicado en el País el 9 de noviembre de 2013, en que se habla de esta denominada Marea Granate, una entrevista a uno de sus miembros, Eric Labuske, un joven autoexiliado en París a causa de esta falta de oportunidades.

CAFÉ CON… ERIC LABUSKE

Miembro de la Marea Granate

“¿Fin de la recesión? La gente quiere saber si va a comer”

ANA PANTALEONI. EL PAIS. Sábado, 9 de noviembre de 2013

   “Llegué a París, en siete días tenía un trabajo de recepcionista en un hotel de cuatro estrellas y un salario de 1.700 euros netos”. Eso fue tras enviar 250 currículos en España sin recibir una sola respuesta. Eric Labuske nació en Madrid hace 25 años, estudió Turismo, habla cinco idiomas y vive en París. “No me fui, me echaron”, dice convencido. Como Eric, otros jóvenes han salido de España en los últimos años, expulsados por la crisis. Y este exilio ha llevado a algunos de ellos a formar parte de un movimiento que nació hace menos de un año, Marea Granate – en alusión al color del pasaporte –. “Nos dimos cuenta de que éramos muchos emigrantes españoles en distintas ciudades europeas y de otros continentes con algo en común: nuestra huida es forzada. Si no nos vamos, aquí no encontramos ninguna oportunidad”.

   Marea Granate está solo empezando. Eric forma parte de la asamblea de París. Las nuevas tecnologías les permiten estar conectados y organizar acciones, como un escrache que le montaron a Mariano Rajoy. “Queremos que haya una coordinación mundial entre asambleas y todo funciona por Internet. Todavía tenemos muchas lagunas. No hay portavoces, intentamos huir de los personalismos. En las asambleas locales no somos más de 25 personas”. Eric participa en Barcelona, esta semana, en unas jornadas sobre el uso de las tecnologías en la emigración que organiza la Universitat Oberta de Catalunya (UOC) y que le ha permitido volver a su país por unos días.

   Los datos dicen que España ha salido de la recesión: “Es un término económico que se calcula con cifras: ni lo sé ni me importa. No creo que le importe a ningún ciudadano de a pie. Lo que importa es saber si puedes encontrar un trabajo. ¿A quién le dice algo ‘salimos de la recesión’? La gente necesita saber si va a poder comer. El Gobierno utiliza un lenguaje que no hace más que aumentar la distancia entre la ciudadanía y la clase política”. A este joven madrileño se le inyectan los ojos de rabia cuando se acuerda de las palabras de la ministra de Empleo, Fátima Báñez, quien llamó “movilidad exterior” a la fuga de jóvenes del país. “Obviamente queremos tener la opción de salir fuera, pero que sea una opción no una obligación. La culpa es de la gestión de los Gobiernos. Desde 2008 se han marchado de España más de 700.000 personas censadas”.

   Eric dedica parte de su tiempo a Marea Granate: “No porque estemos fuera tenemos que estar apartados de lo que está pasando. Queremos opinar y que se nos escuche. Esto es una fuga de cerebros en toda regla. Han invertido dinero en formarnos y los frutos de nuestra formación se los llevan Francia, Alemania, Australia…”.

   Sentado frente a una taza de café con leche recuerda una de las acciones que hizo la asamblea en Londres, tomando una relaxing cup of café con leche el pasado 12 de octubre, mientras que en París celebraron el día de la antihispanidad en una manifestación con fregonas.

   La marcha fue traumática para su familia, dice Eric. Pero, de momento, no va a regresar. Ahora trabaja como autónomo en el sector turístico. “Viendo cómo van las cosas, a corto plazo no creo que vuelva. Ni yo ni nadie. La gente no confía en encontrar aquí algo, y si hay algo es con plaza de becario, sin sueldo, en condiciones pésimas”.