Timbuktú, de Paul Auster

   “No va passar res. Durant moltíssima estona, va ser com si tot el carrer hagués deixat de respirar. No va passar ningú a peu, ni cap cotxe, ni hi va haver cap persona que sortís de cap casa ni hi entrés. Va caure un xàfec, tal com Mr.Bones havia predit, però al cap d’una mica va afluixar, va convertir-se una altra vegada en un plugim, i va acabar retirant-se d’escena discretament. En Willy, durant tots aquests canvis de temps, no va bellugar ni un múscul. Va continuar repenjat contra la paret de maons, amb els ulls tancats i la boca entreoberta i, si no hagués sigut pel grinyol enrogallat que li sortia intermitentment dels pulmons, Mr.Bones hauria arribat a jurar que el seu amo ja se n’havia anat a l’altre món.

   Aquí era on anava la gent quan es moria. Un cop l’ànima s’havia separat del cos, enterraven el cos sota terra i l’ànima fugia a l’altre món. En Willy s’havia estès molt sobre aquest tema durant aquelles últimes setmanes, fins al punt que ara Mr.Bones estava convençut que l’altre món era un lloc de veritat. Es deia Timbuktú, i, pel que Mr.Bones havia entès, era al mig d’un desert, lluny de Nova York i de Baltimore, lluny de Polònia o de cap altra ciutat per on haguessin passat al llarg dels seus periples. Hi va haver una vegada que en Willy el va descriure com un oasi d’espectres. Una altra vegada va dir:

-          - Allà on s’acaba el mapamundi, comença el mapa de Timbuktú.

   Es veu que, per arribar-hi, havies de travessar un vast territori de sorra i de calor, un regne d’etern no-res. Mr.Bones ho va trobar un viatge d’allò més incòmode i desagradable, però en Willy li va assegurar que no ho era, que amb un tancar i obrir d’ulls es cobria tot el trajecte. I li va dir que, un cop hi eres, un cop havies travessat la ratlla d’aquell refugi, ja no havies de pensar més a menjar o a dormir a la nit o a buidar la bufeta. Estaves en comunió amb l’univers, com una partícula d’antimatèria incrustada al cervell de Déu. A Mr.Bones no li va ser fàcil imaginar-se com devia ser l’existència d’un lloc així, però en Willy n’hi parlava amb tant delit, amb uns trèmolos de tendresa a la veu tan intensos, que va acabar deixant els recels de banda. Timbuktú. Ara en tenia prou amb la simple sonoritat de la paraula per sentir-se content. Aquella contundent combinació de vocals i consonants no deixava mai de sacsejar-lo fins al fons del seu ésser, i, cada vegada que aquelles tres síl·labes brollaven de la boca del seu amo, una onada de benestar beatífic el recorria de cap a peus, ben bé com si la mateixa paraula ja fos una promesa, una garantia de temps millors.

   Tant era, la calor que hi pogués fer. Tant era que no hi hagués res per menjar ni per veure ni per ensumar. Si era allà on anava en Willy, ell també hi volia anar. Quan li arribés l’hora de dir adéu a aquest món, semblava de justícia que se li permetés estar a l’altra vida amb la persona que més havia estimat en aquesta. Segur que els animals salvatges tenien el seu Timbuktú, grans boscos on podien vagar lliures de l’amenaça dels caçadors i els trampers bípedes, però els tigres i els lleons eren diferents dels gossos, i no tenia lògica posar junts a l’altre món els animals domèstics i els salvatges. El fort devoraria el dèbil, i, al cap de no res, tots els gossos que hi hagués serien morts, de camí cap a un altre més enllà, un més enllà més enllà del més enllà, i de què serviria tenir-ho muntat així? Si hi havia ni que fos una mica de justícia al món, si el déu dels gossos tenia ni que fos una mica d’influència sobre el que pogués passar a les seves criatures, el millor amic de l’home continuaria al costat de l’home un cop aquest home i aquest seu millor amic se n’haguessin anat tots dos al calaix. Encara més: a Timbuktú els gossos tindrien la facultat de parlar la llengua dels éssers humans i hi enraonarien com a iguals. Allò era el que dictava la lògica, però vés a saber si la justícia i la lògica tenien més força a l’altre món de la que tenien en aquest. A en Willy, per una cosa o per una altra, li havia passat per alt de parlar-n’hi, i com que el nom de Mr.Bones no havia sortit esmentat ni una vegada, ni una sola vegada, en totes les conversacions que havien tingut sobre Timbuktú, aquest continuava a les fosques sobre on aniria a parar un cop mort. I si Timbuktú resultava ser un d’aquests llocs d’alfombres sumptuoses i antiguitats cares? I si no hi deixaven entrar animals? Semblava improbable, però Mr.Bones havia viscut prou per saber que tot podia ser, que a cada moment passen coses improbables. Potser aquesta n’era una, i aquell potser contenia moltes pors i angoixes, un horror indescriptible que l’assaltava cada vegada que hi pensava.”

   Fa poc temps, Timbuktú, Tombuctú, com és normalment anomenat per les nostres contrades, un lloc exòtic, albell mig del desert saharià, a Mali, una ciutat d’edificis fets de fang, un oasi en mig del desert de sorra, es va afegir a la nostra actualitat, quan els tuaregs, habitants naturals d’aquesta zona, volien proclamar la independència (que estrany, això de les independències) de la regió on se situa Timbuktú, que s’anomena Azawad, al nord del país malià. Això és un petit apunt geogràfic al lloc exòtic i meravellós en el que Willy G. Christmas vol trobar el paradís, l’altre món. Així és com l’anomena, Timbuktú. Un lloc plaent i meravellós, on s’arriba després de morir.

   Això, sens dubte, en la ment meravellosa i extravagant d’aquest rodamón, al que el gos Mr.Bones segueix des de cadell. Un home fascinant, però no del tot corrent, psicològicament parlant. Un poeta, un escriptor, amb més de cent quaderns plens dels seus pensaments, les seves petites poesies, que va escrivint quan la seva vida de rodamón li permet, que li agrada voltar i beure, beure molt. Una vida molt desarrelada, en la que un dia, se li apareix el Pare Noel, i William Gurevitch passa a ser Willy G. Christmas, el qual, de vegades, viu amb la seva mare, que el considera un pobre home, una mica indigne d’ella i dels seus, sobretot pel tatuatge del Pare Noel que es fa. Després d’aquesta aparició, en Willy es dedica a fer el bé per diverses ciutats nordamericanes.

   La seva vida es va desenvolupant d’una manera més o menys raonable, fins que mor la seva mare i la seva vida comença a empitjorar, ja malaltís. De fet, la primera part del relat, és el relat d’un Willy moribund que es dirigeix a Baltimore a buscar la seva mestra Bea Swanson per deixar-li tots els seus manuscrits a la persona que el va animar a escriure. El relat es compon de diferents anades i tornades enrere, en la història d’en Willy. Però en aquest viatge, Willy defalleix als carrers de Baltimore, i quan les ambulàncies i la policia venen, primer en un somni premonitori de Mr.Bones, després en la realitat, abans de la mort d’en Willy, es quan apareix, amb força, el veritable protagonista del relat: el gos més intel·ligent, Mr.Bones, ja que, a partir d’aquí és el gos el que protagonitza el relat. Un gos del que el narrador ens diu el que pensa, el que sent, el que suposa, el que somnia... La seva vida comença com a rodamón, coneix a Henry Chow, un nen xinès, amb el que viu amb por de ser “cuinat” en un restaurant xinès, fins que és descobert pel pare del nen, s’escapa de Baltimore i arriba a una vida acomodatícia a la casa dels nens Tiger, Alice i els pares Polly i el menys entusiasta Dick, en que passa a dir-se Sparky, que desemboca en el final, que evidentment no us contaré.

   Novel·la curta i amb llenguatge senzill d’aquest gran autor nord-americà, un dels millors autors contemporanis, Paul Auster, on es trasllueix una temàtica sobre el sentit de l’existència personal, el sentit de la vida i de la mort, però vist des d’un punt de vista amb molt d’humor i gens complexa. Us la recomano. És una història bonica. Timbuktú, publicat per Edicions 62 Col·lecció el Balancí, en català (2001).

    Només us destacaré, finalment, una frase en que es veu reflexada aquesta visió existencialista de la vida: “La vida no està en venda, i, quan la mort truca a la porta, ni tota la població de la Xina en pes pot impedir que la porta s’obri”.