Crida a la Catalunya federalista i d’esquerres

Jo subscric aquest manifest.

CRIDA A LA CATALUNYA FEDERALISTA I D’ESQUERRES                

El resultat de la convocatòria electoral anticipada del proper 25 de novembre serà decisiu per al futur dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya. Des que fa dos anys CiU va arribar al Govern de la Generalitat, hem viscut un procés polític paradoxal. D’una banda, el Govern d’Artur Mas s’ha situat a l’avançada d’un model de política fiscal i de dures retallades socials, educatives i sanitàries, que ens allunya del model social dels països més avançats d’Europa, alhora que a les Corts espanyoles ha donat suport reiterat a les polítiques laborals més regressives de la democràcia. L’aliança CiU-PP ha fet possible també un retrocés escandalós en els mitjans públics de comunicación, revertint els passos endavant cap a una major llibertat, que havien donat els governs progressistes a Espanya i Catalunya. I de l’altra, CiU ha consumat, en molt poc temps, un gir estratègic oportunista, posant-se al davant d’un moviment independentista que pretén iniciar un procés de secessió de Catalunya.

La societat catalana està patint una greu crisi econòmica que ja ha esdevingut una crisi social i política, que s’ha traduït en un augment de la pobresa i la desigualtat i en una minva en el principi d’igualtat d’oportunitats. Moltes persones avui están patint i veient truncats els seus projectes vitals. Aquesta situació reclama per part de tothom un exercici de responsabilitat política i ètica, sobretot en un momento on el descrèdit dels partits i les institucions és extraordinàriament greu. Considerem que el trencament amb Espanya no és la única sortida de futur i que l’inici d’un procés de secessió en un context com l’actual, posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans, ni des del punt de vista econòmic, ni social ni cultural.

Avui molts proposen la independència com un camí “màgic” per sortir de les dificultats, deslluirant-nos del pes mort que, diuen, representa Espanya. Un discurs on es barregen veritats a mitges i exageracions diverses, particularment pel que fa a les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat, fins al punt que és habitual escoltar afirmacions tan populistes i agressives com “Espanya ens roba”. Paral.lelament, alguns sectors independentistes han aconseguit estendre l’idea que la secessió, que vol dir  el trencament de l’Estat, será un procés sense costos econòmics excessius, sense fractura social, políticament amable, en què tot serán només beneficis. El sobiranisme creu que el fenomen de la globalització només pot tenir conseqüències positives per a Catalunya i per això ha assumit sense complexes el model econòmic neoliberal. Per a la societat catalana, disposar d’un estat propi serà un “bon negoci”, s’afirma. L’èmfasi en les virtuts econòmiques de la independència, que no se sostenen en una anàlisi rigorosa, no és altra cosa que una calculada estratègia per esquivar una realitat social rotunda des de fa moltes generacions: el fet que la major part de la ciutadania de Catalunya compartim catalanitat i espanyolitat en graus diversos.

Defugim les visions apocalíptiques sobre una virtual secessió, però tampoc estem disposats a aceptar acríticament els arguments ensucrats de l’independentisme. No creiem que pertànyer a Espanya sigui una obligació perpètua, però no compartim tampoc les raons dels qui sostenen la necessitat històrica de la ruptura. Pensem que la secessió no és la resposta raonable als problemes de la societat catalana en el marc de les complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI. Especialment, no és la resposta Intel.ligent en el context d’una Europa que necesita avançar cap a nivells més elevats d’unitat política en el marc d’una crisi que amenaça la seva pròpia supervivència. La comparació entre beneficis i costos socials és molt més favorable en el cas d’un millor encaix federal de Catalunya a Espanya i a Europa, que no pas en el cas de la independència.

Per tot això, reconeixent-nos hereus de les esquerres catalanes que han defensat sempre “Catalunya, un sol poble”, alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya no és la millor opció ni per sortir de la crisi actual ni per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees. A més, els riscos, les tensions i les incerteses d’un procés de secessió no són pas el millor escenari per millorar les condicions de vida de la gent, particularment dels sectors més humils i vulnerables.

Fins al dia d’avui no hi hagut a penes controvèrsia democràtica, on els interrogants de la ruptura hagin pogut ser debatuts àmpliament en el marc d’un debat públic basat en els principis del pluralisme democràtic. El federalisme té profundes arrels entre els sectors progressistes de Catalunya i compta amb experiències d’èxit en altres estats del món que haurien de ser tingudes en compte. Reclamem a les forces polítiques d’esquerres que, en un momento com aquest, siguin valentes, escoltin la gent, facin un esforç pedagògic, s’atraveixin a parlar clar i apostin per explorar i explicar a la ciutadania els camins d’un federalisme nou, desacomplexat i exigent amb l’Estat, on la ciutadania de Catalunya s’hi pugui sentir bé des de les seves identitats compartides.

Volem una Espanya federal en el marc d’una Europa federal i socialment justa. No se’ns escapen les dificultats del que proposem i la sensació real fins avui d’un cert fracàs en aquest propòsit. D’una banda, perquè l’esquerra espanyola majoritària no ha volgut jugar a fons aquesta carta, i, de l’altra, perquè la dreta espanyola és profundament nacionalista i s’atrinxera quan li convé en l’immobilisme constitucional. A Catalunya, els darrers anys s’han anat acumulant molts greuges i incompresions, des de la desgraciada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fins els reiterats incompliments dels succesius governs espanyols en matèria d’inversió. La relació entre els governs democràtics d’Espanya i de Catalunya s’ha caracteritzat per la irresponsabilitat d’aquells que han tingut voluntat de monopolitzar i apropiar-se de les idees d’Espanya i de Catalunya, amb objectius partidistes clars. Tanmateix, creiem que no hi ha raons suficients per defallir i que, en qualsevol cas, l’alternativa a la secessió és enormement inquietant i perillosa per a la cohesió social. Ens sentim complices de les veus que, des d’altres territoris d’Espanya, expressen el seu disgust i impotencia davant l’imatge monolítica que des de Catalunya alguns projecten d’Espanya, una imatge tan injusta i irreal com la que des de la resta de l’Estat molts tenen de Catalunya. En aquest sentit, és del tot imprescindible que s’engegui un moviment federalista d’abast español, que serveixi també per subratllar que són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen.

Les properes eleccions al Parlament de Catalunya no poden esdevenir un plebiscit on “independència si, independència no” sigui el tema únic de campanya. Democràticament és imprescindible jutjar l’acció política del govern sortint i confrontar els programes electorals en relació a tots els altres aspectos on el nostre Parlament té competències i atribucions especifiques, particularment en el camp de les polítiques de benestar. Igualment, no podem deixar de recordar que el President Mas arriba a aquestes eleccions sota l’ombra de la corrupció i de la responsabilitat del seu partit, CDC, en el cas del saqueig al Palau de la Música.

Aquestes eleccions, en canvi, sí que poden ser el començament d’un exercici col.lectiu per debatre i articular les diferents alternatives polítiques –totes elles legítimes- en relació a l’anomenat “encaix” de Catalunya dins d’Espanya i d’Europa. Però des d’un debat lliure i plural, serè i ordenat, sobre les raons que porten a uns, des de l’anomenat “dret a decidir”, a demanar el trencament i als altres a demanar un nou acord. Un procés que es resolgui des del principi democràtic, en el marc d’un estat de dret, i que, si s’escau, conclogui amb la celebració d’un referèndum. Avui el principal risc no  és que Catalunya (o Espanya) perdi sobirania sinó que anem enrere en temes de democratització, que els ciutadans de tota Europa perdin encara més sobirania davant els mercats i el capital. No la recuperarem si no ens esforcem per enderrocar les fronteres que queden entre els europeus, en comptes de crear-ne de noves.

Per tot això, volem fer una crida a la ciutadania progresista de Catalunya perquè el proper 25 de novembre es mobilitzi i faci confiança a aquelles formacions polítiques que presentin programes nítidament d’esquerres i que contemplin una renovada i potent opció federal. Que posin també en el centre del debat electoral la forma com s’han efectuat les polítiques de retallades de l’estat del benestar realitzades pel Govern de Mas, amb el suport del PP. I que confrontin l’existència de diferents alternatives davant la crisi. Que reclamin de la Unió Europea polítiques d’impuls al creixement econòmic a fi d’evitar que l’austeritat recaigui només en els serveis públics i les prestacions socials. És a dir, una Europa unida al servei de la gent. En definitiva, que apostin amb claredat per un model d’estat federal on la major part de la ciutadania de Catalunya pugui sentir-se còmoda i reconeguda, compartint amb altres pobles un projecte comú de convivencia, justicia i cohesió social.

Barcelona, 11 d’octubre de 2012

Víctor Albert, Joan Antón, Miguel Angel Aparicio, Francesc Arroyo, Javier Asensio, Jorge Ernesto Ayala-Dip, Siscu Baiges, José Bailo, José María Ballesteros, Maria Helena Bedoya, Domènec Benet, Roberto Bergalli, Isidor Boix, Xavier Bonal, Ferran Burguillos, Joan Busquet, Jorge Calero, Eric Cama, Jordi Camallonga, Ferran Camas, Victòria Camps, Arturo Cardona, Francesc Castellana, Irene Castells, Mercè Claramunt, Isabel Coixet, Joaquim Coll, Eloi Cortés, Manuel Cruz, Ramon de España, Carmen Domingo, Najal El Hachmi, Andrés M. Espinas, Anna Estany, Joan Estrada, Daniel Fernández, Rosa Maria Fernández Sansa, Estela Ferreiro, Antonio Franco, Pere García Jiménez, Merche García Arán, Jordi García, Manuel Gómez Acosta, Víctor Gómez, Joaquim González, José Luis Gordillo, Jordi Gracia, Daniel Inglada, Àngela Jané, Eusebi Jarauta, Carlos Jiménez Villarejo, Rafael Jorba, Aurora Jorquera, Marta Junqué, Alfredo Ladrón, Estefanía Lázare, José Luis López Bulla, Pedro López Prudencio, Carlos Lozares, Ivan Lozares, Juan Ignacio Marín, José Martí, Ignacio Martínez de Pisón, Rafael Martínez, Andreu Mayayo, José María Mena, Eduard Miralles, Andreu Missé, Ana María Moix, Vicenç Molina, Carme Molinero, Xavier Monteys, Martí Parellada, Carles Pastor, José Manuel Pérez Tornero, Miguel Pérez-Moneo, Carme Pijuan, Joan Francesc Pont, Rosa Regàs, Albert Ricart, Pere Ríos, Margarita Rivière, Xavier Roig, Cesáreo Rodríguez-Aguilera, José Romo, José María Royo, José Manuel Rúa, Joan Salas, Anna Maria Sangenís, Ana María Sanz, Alberto Sanz, Francisco Sanz, Bruna Scotto, Mateu Seguí, Rafael Senra, Hector Silveira, Antonio Sitges-Serra, Albert Solé, Ascensió Solé, Enric Sopena, José Antonio Sorolla, Marçal Tarragó, Javier Tébar, Roc Torrell, Francesc Trillas, Enric Trillas, Ana María Tusset, Xavier Vall, Carles Vallejo, Marta Vallejo, Dolors Vallejo, Carme Valls, Josep Maria Vegara, Pere Ysàs.

Erri di Luca: un escritor y luchador

Os propongo la lectura del artículo que Lluís Amiguet le hizo para la Contra de la Vanguardia, del día 2 de mayo de 2012, que dedicó al escritor italiano Erri di Luca, del que dentro de poco os recomendaré la lectura de uno de sus últimos libros publicado en castellano, El día antes de la felicidad. Interesante por lo que dice, expone su visión del mundo en crisis actual.

 

(transcripción literal de la Contra, 2/5/2012)

Erri di Luca,  escritor y traductor bíblico; fue obrero y dirigente de extrema izquierda

Tengo 62 años; estuve treinta en la fábrica para ganarme la vida, pero escribir me hacía libre. Nací en Nápoles, donde crecieron mis sentimientos. No soy creyente, pero tampoco ateo: yo respeto la fe ajena. La Biblia tuvo traductores misóginos. El amor da energía; el odio te la quita.

“El Estado empresa sólo te va a dar lo que te puedas pagar”

¿Es un marxista arrepentido?

Fui revolucionario en el siglo XX. Frenamos al fascismo y las dictaduras que, en los sesenta, dominaban el Mediterráneo: Franco en España y dictadores también en Portugal, Turquía o Grecia, donde, recuerde, la OTAN instigó el golpe de los coroneles.

Moscú también apoyaba a los suyos.

Porque las oligarquías aún consideraban las dictaduras lo mejor para la estabilidad, la suya, evidentemente. Por eso, también quisieron entonces instaurar otra dictadura en Italia, pero allí resistió el Partido Comunista mejor organizado de Occidente, el PCI, junto a una extrema izquierda combativa, Lotta Continua, de la que fui dirigente.

Ustedes no defendían la democracia.

Seamos realistas: esta democracia es un teatrillo de partidos con apariencia de pluralidad. Cada gobierno traiciona cada día las promesas que nos hacen cada cuatro años. Y mandan sólo para la próxima encuesta.

No es nuevo, pero podría ser peor.

Bajo esa farsa, lo que decide de verdad no son las elecciones, sino el conflicto de intereses entre fuerzas: entre las oligarquías, que controlan los partidos políticos, y los ciudadanos, que pierden hoy sus derechos por no haber sabido organizarse y defenderse.

¿A qué se refiere?

Nos ha costado años de lucha organizada ver reconocido nuestro derecho a una sanidad digna y a una enseñanza igualadora, porque la educación pública aún es el lugar donde sucede la igualdad.

Quizá si los reformamos, los salvemos.

Esa es la ilusión, pero Italia siempre fue una profecía. Y los italianos hemos sido pioneros en pasar de la nación de ciudadanos al Estado empresa, que, como en todo negocio, da a cada uno sólo lo que puede pagarse.

Si al menos fuera eficiente en eso…

La oligarquía europea pone o quita al payaso de turno en cada gobierno: eso es todo.

¿Berlusconi ha sido el último?

¡Me niego a mentarlo! Para sustituirlo han impuesto a Monti, un comisario de la Unión Europea. Y ni siquiera se han molestado en guardar apariencias y convocar elecciones.

Sólo ha sido así en Italia y Grecia…

Y en España, cambiarán al de turno si no les hace el trabajo: pondrán a otro comisario. Quieren sanidad de primera y educación y justicia privilegiadas sólo para quienes puedan pagar y que la mayoría nos resignemos a colas y servicios mediocres o a la caridad.

¿Por qué dejó Lotta Continua?

Fui dirigente obrero desde 1968 y, en la Fiat, hasta 1980, en que dejó de tener sentido. Entonces fui sólo un obrero hasta 1997.

¿Por qué quiso quedarse en la fábrica?

¿Quise? No he conocido a nadie que trabaje en una fábrica por elección. Yo fui uno más de los que trabajaban allí para poder comer.

Pero usted ya era un intelectual sólido.

Y exdirigente de Lotta Continua. Me despidieron varias veces al enterarse. Fui obrero porque la sociedad no quería más de mí más que mi fuerza de trabajo en la fábrica.

Usted ya era un espléndido traductor.

Sólo porque nací en una casa llena de libros, que leí y amé. En el instituto público, aprendí griego y latín y, después, estudié hebreo por mi cuenta y así me hice traductor.

Sus traducciones son hoy celebradas.

Tanto por hebreos como por católicos, y eso sí que me enorgullece.

Cíteme una traducción suya.

La más conocida obliga a replantear el pecado original, porque durante siglos, en el Génesis, Dios condena a Eva a parir con dolor.

Eva fue la primera pecadora bíblica.

¡Por una mala traducción! En el original, el vocablo hebreo no es con dolor, sino con esfuerzo. La prueba es que en Salmos y Proverbios aparece el mismo vocablo, pero allí si se tradujo correctamente por esfuerzo.

¿Por qué?

Por la misoginia de los traductores antiguos, que denigraron a Eva. El original no condena, sólo constata el esfuerzo de hombre y mujer por adaptarse al medio con el sudor de sus frentes para superar el estadio animal. Por eso, tras morder la manzana, Adán y Eva se sienten desnudos como ningún animal se sentirá nunca: elevan su conciencia.

Ha devuelto usted la dignidad a Eva.

A todos: en mi traducción el hombre ya no se contenta con el fruto espontáneo de la tierra, como los animales, sino que progresa al hacerla fructificar con esfuerzo.

¿Cuándo dejó la fábrica?

Publiqué mi primer libro a los cuarenta, en 1989, y después fui obrero ocho años más.

Debió de ser duro: la fábrica y escribir

Al contrario, escribir me compensaba de haber vendido mi vida por un salario. No era para mí lo que acaba siendo para algunos escritores profesionales: era mi liberación, el tiempo salvado, recuperado, gozoso.

¿Ya no le marginan por extremista?

Cuando eres revolucionario, acabas de presidente o de bandido. Ahora soy un bandido que, como escritor, admiten en su mesa.

A cambio les mejora usted el idioma.

Soy escritor en italiano y no italiano. Mi lengua materna es el napolitano, pero decidí escribir en el italiano adoptado por mi padre porque me interesaba adquirir esa distancia de escritor respecto a su lengua materna.

Todos hablamos lenguas hijas del latín.

Pero en Nápoles crecieron mis sentimientos: la cólera, la vergüenza, la compasión. Aprendí a hablar con las abuelas, contando desgracias de los bombardeos – un acto de terrorismo – sobre civiles. Y terrorismo es hoy cualquier bombardeo aéreo.

Invencibles Hay quien ríe al leer el Quijote y quien se ríe de él. Y hasta quien se ríe de no haberlo leído. También hay quien llora, como De Luca en Los peces no cierran los ojos (Seix Barral, y Bromera en catalán). El Quijote es el primer invencible, porque, aún siempre derrotado, se levanta para iniciar otra batalla, como el propio De Luca conduciendo ambulancias en Bosnia, o dirigiendo Lotta Continua, o perdiendo su vida en la cadena de montaje, pero también ganándola al aprender hebreo, griego y latín hasta lograr dar un sentido nuevo a la Biblia y a cada frase de sus libros. En tiempo de asnos con cargo y Sanchos obedientes, bienhallado sea un buen Quijote, por mucho que se equivoque.

 

(en negrita, el autor de la entrevista Lluís Amiguet)

 

Stefano Benni: Bar Sport

 

 

 

 

La Luisona

 





    Al bar Sport non si mangia quasi mai. C'è una bacheca con delle paste, ma è puramente coreografica. Sono paste ornamentali, spesso veri e propri pezzi d'artigianato. Sono lì da anni, tanto che i clienti abituali, ormai, le conoscono una per una. Entrando dicono: "La meringa è un po'sciupata, oggi. Sarà il caldo". Oppure: "È ora di dar la polvere al krapfen". Solo, qualche volta, il cliente occasionale osa avvicinarsi al sacrario. Una volta, ad esempio, entrò un rappresentante di Milano. Aprì la bacheca e si mise in bocca una pastona bianca e nera, con sopra una spruzzata di quella bellissima granella in duralluminio che sola contraddistingue la pasta veramente cattiva. Subito nel bar si sparse la voce: "Hanno mangiato la Luisona!". La Luisona era la decana delle paste, e si trovava nella bacheca dal 1959. Guardando il colore della sua crema i vecchi riuscivano a trarre la previsione del tempo. La sua scomparsa fu un colpo durissimo per tutti. Il rappresentante fu invitato a uscire nel generale disprezzo. Nessuno lo toccò, perchéil suo gesto malvagio conteneva già in sé la più tremenda delle punizioni. Infatti fu trovato appena un'ora dopo, nella toilette di un autogrill di Modena, in preda ad atroci dolori. La Luisona si era vendicata.

 

     La particolarità di queste paste è infatti la non facile digeribilità. Quando la pasta viene ingerita, per prima cosa la granella buca l'esofago. Poi, quando la pasta arriva al fegato, questo la analizza e rinuncia, spostandosi di un colpo a sinistra e lasciandola passare. La pasta, ancora intera, percorre l'intestino e cade a terra intatta dopo pochi secondi. Se il barista non ha visto niente, potete anche rimetterla nella bacheca e andarvene.

 

 

    Este es el primer capítulo, o el primer relato de este libro del escritor italiano Stefano Benni (Bolonia, 1947). En qué pueblo o ciudad no existe un Bar Sport o un Bar Deportes, donde se reúnen todo tipo de personajes o donde se disputan todo tipo de competiciones, juegos, discusiones o anécdotas. Este libro es una serie de relatos sobre ello, eso sí, llevados al máximo del humor y la sátira por parte del autor. Benni es experto en relatos donde abunda la sátira y el humor sarcástico, en la que construye todo tipo de situaciones llevadas al extremo, incluso de lo imaginario, mezclados con un excelente empleo del léxico, que hace de sus relatos un verdadero aprendizaje del italiano de forma acelerada, para aquellos que estamos aprendiendo este idioma. Narraciones breves pero intensas, con una caracterización de personajes y situaciones totalmente rayando, en ocasiones, el absurdo. Desde la hilarante perspectiva histórica de la introducción, a los relatos de descripción de personajes, de historias o de situaciones, como la Luisona, la descripción de los diferentes juegos o competiciones que se pueden jugar en el bar, los personajes como los que hablan por teléfono o el viejo siempre sentado que ve la televisión, o el del entendido en todo, o el playboy, o el sabelotodo en fútbol y otros deportes, el niño del helado, el barbero o el Pepe Gotera de turno, que repara desde un grifo o hace un remiendo..., hasta relatos que se desarrollan alrededor de personajes de bar, como el del camarero Cenerutolo (versión de Cenicienta en versión barista), el ciclista Pozzi, el futbolista Piva o el cine Sagittario, una noche de verano o las diferencias entre un restaurante rustico y uno de lujo, de las partidas con premio de billar o del hongo Uri Geller, los pescadores o las historias de la mili,...

 

   Por tanto, una conjunto de relatos que, si queréis reír un rato, aparte de aprender un montón de léxico italiano, no os debéis perder. Está publicado por Universale Economica Feltrinelli.

La crisis o la gran estafa

     Os invito a ver una intervención de la diputada de Compromís pel País Valencià y portavoz de este grupo en las Cortes Valencianas, Mònica Oltra, que es digna de ver y que expone con gran claridad el porqué hay gente que no nos creemos esta crisis y el porqué algunos se están enriqueciendo a costa del sufrimiento del pueblo en general, el porqué se está hundiendo a las clases medias y bajas de la sociedad a beneficio de los especuladores.

 

Enlace con Youtube: www.youtube.com/watch?v=E9csA9Y7UhM&feature=share 

El Geonauta: l'història de l'illa en forma de peu (segona part)

   Els primers van ser els navegadors que, abandonades les platges de Líbia, havíen fet ruta vers l'Occident. Quan desembarcaren a l'illa anomenada Ichnusa, li canviaren el nom pel de Sardenya, en honor al seu patriarca Sardus Pater. Més tard, arribà Norace, rei de Tartessos, que va fundar Nora, la més antiga ciutat sarda. Després va ser el torn d'Aristeu, fill d'Apolo, protector dels ramats i de l'agricultura, el qual va ensenyar els sards a fer el formatge i conrear l'olivera i la vinya; arribà després Dèdal,el constructor del  laberint, el qual, amb l'ajut dels gegants, edificaren els primers nuraghi. De la ciutat de Tebes, arribà Iolau, a qui es deu la fundació de la ciutat d'Òlbia. També Enees, l'heroi fugit de la ruina de Troia, arribà a les costes sardes. Una tempesta, de fet, va fer ancorar la seva nau al promontori del cap Pècora. A la nau d'Enees hi havia també la bellíssima Helena, de la que el seu segrest havia estat l'origen de la guerra contra els grecs. Una vegada desembarcada, Helena es va aventurar terra endins a la recerca de quelcom per menjar. A la proximitat d'un rusc, veiè un gros senglar que s'arrossegava en un llot. Tement d'ésser atacada, va provar d'allunyar-se, però fou que la bèstia es transformà en un home jove; era Adamón, fill de Zeus, manat al'illa per segrestar-la i dur-la a l'Olimp. Veient Hèlena, Adamón es va enamorar a l'instant i li demanà d'escapar-se amb ell, on el seu pare Zeus mai els pogués trobar. Els dos es refugiaren al nord de l'illa, als espesos boscos a l'entorn del Mont Roju. Però les fades, envejoses de la bellesa de l'Hèlena, revelaren a Zeus el seu amagatall. Per castigar els dos fugitius, Zeus els transformà en pedra: dues estàtues assotades pel vent i la pluja, que encara s'erigeixen cap el cel.

 

 

 

Transcorriren els temps i més encara. Un dia, un jove rei de nom Nur, descendent de l'estirp del Sardus Pater, decidí que era l'hora de prendre muller. Com que a la seva cort no n'hi havia cap que fós digna d'ell, es dirigí vers els gegants, entre els quals vivia Iddoca, una princesa famosa per ésser dotada d'una força prodigiosa. "Si et volgués com a esposa, quin seria el teu dot?", digué en Nur. "Portaria la meva força", respon Iddoca, "fes-me la teva reina i jo mouré per tú les muntanyes". Perplex, Nur sacsejà el cap: "No em casaré amb tú, per què esforçar-s'hi en moure les muntanyes, quan pots voltar-les sense fatiga?"

Deixada la vila dels gegants, Nur acudí a les mines del Sulcis, on romania una fada de nom Feliciana, de llargs cabells que semblaven d'or. També a ella li preguntà: i et vogués com a esposa, quin seria el teu dot?". "Si sóc reina", digué la fada, "cosiré per a tú un mantell amb totes les flors de la creació i des d'aquest moment totes et pertanyeran". Nur, una vegada més, es mostrà poc convençut: "Les flors de la creació pertanyen a tots i per tant també a mí. Ho sento, però no em casaré amb tú".

Desil.lusionat, el jove rei s'aprestava a retornar al seu castell, quan va sentir uns crits provinents del fons del bosc, Travessà unes vinyes i veiè una jove assaltada per un lladre. Sense pensar, Nur desenfundà l'espasa i es va llençar contra el malfactor, el qual, deixant la seva presa, fugí.

El rei notà que la jove estava vestida amb draps. "Qui sóu?", li preguntà. "Em dic Lughia", respongué la joveneta, aixecant el cap i fitant al rei amb ulls relluents d'estrelles i lluentors d'argent. Nur romangué colpit per la seva bellesa. "D'on véns?", li preguntà. "Vinc del poble de Nudda, el més petit i pobre que mai hagi vist ningú". "Si jo et demanés d'ésser la meva esposa, quin seria el teu dot?", li preguntà en Nur, embadalit per la bellesa de la criatura. "Jo no tinc res", respongué la jove, "l'única cosa que et puc oferir és el meu amor sincer".

El rei va trobar del seu agrat la resposta i li digúé: "Tú seràs la meva esposa i reina". Nur conduí Lughia al castell i després d'alguns dies es celebraren les seves noces. Quan Iddoca i Felliciana sapigueren que Nur havia preferit a una jove i pobra dona, irritades juraren que mai més els gegants ni les fades tornarien a conviure al país dels homes...

 

Aquestes són les històries sobre l'illa en forma de peu. Jo les he après del meu avi, que a la vegada els hi havia contat el seu avi, que a la vegada les havia sentit al seu avi...

 

El Geonauta: L'història de l'illa en forma de peu (Primera part)

(traducció de l'original de Bepi Vigna)

   Aquesta història és molt antiga, la més antiga de les històries que mai han estat contades. Diuen que els homes varen inventar la paraula i el llenguatge només per poder contar-les.
   Quan l'Univers va estar pràcticament enllestit i el temps cronològic encara no havia començat, el Senyor de la Creació va dividir cada cosa entre les seves dues filles: la Llum, Reina del Dia, i Tenebra, Senyora de la Nit.
   El món, llavors, era molt diferent de com ara el coneixem. On ara és la Sardenya, hi havia un gran continent, Tirrenide, que el Gran Pare havia confiat a la seva filla Llum: els homes encara no havien aparegut i els animals ji vivien feliços, gaudint dels grans espais que la terra els oferia.
   Però aquesta situació no va durar gaire, doncs Tenebra, envejosa d'allò que havia obtingut la seva germana Llum, va preparar una trama per posseir-ho.
   Així, un dia, el món fou sacsejat d'improvist. Al mar, es varen formar ones gigantesques que s'abateren amb volència contra la costa. Les aigües envaïren la plana i la terra començà a tremolar; els volcans euptaren lava i lapilli i s'obriren escletxes profondes de les que eixiren flames che cercaven el cel. Quan aquesta fúria tremenda s'aplacà, d'allò que un temps va ser un gran continent només restava una petita part: pocs esculls solitaris enmig de la mar. Fou llavors que el Senyor de tota la Creació va intervenir i va restablir l'antiga divisió: Llum i Tenebra tornarien a tenir cadascuna el seu, en parts iguals. En quant a aquell petit tros de terra decideix que ha d'ésser conservat, en record de l'antiga i feliç Tirrenide. I perquè ningú pogués mai oblidar quina era la seva voluntat, imposà amb força el peu, deixant així la seva impronta. Per això l'illa sortint s'anomenà Ichnusa, que significa "en forma de peu".
   Varen passar moltes estacions. Un dia el Senyor de la Creació va decidir de donar un tros de terra als àngels, fills de la Llum. A l'illa d'Ichnusa hi havia un gran Golf, banyat d'un mar blau turquesa que per la seva bellesa recordava el Paradís. Va ser allí on els àngels establiren la seva possessió terrena. Entre ells, però, hi havia també Lucifer, fill de l'Aurora, el qual se sentia superior als altres i suportava malament compartir aquella terra meravellosa amb els seus germans. En principi buscà de dividir-la sembrant odi i discòrdia i convencent una part de recolzar els seus projectes de conquesta; després va desencadenar contra els altres una guerra ferotge i sense treva que incendià de roig el cel sobre el Golf. A cavall d'una negre destraler, Lucifer i els seus deixebles es van llençar contra els àngels fidels al Senyor de la Creació, a la cura dels quals hi havia Gabriel, l'arcàngel de l'espasa de foc.
   La batalla fou fisn a l'última gota de sang: Gabriel colpí el rebel amb la força del folgor, fent-lo precipitar al mar. Després de la batalla, de l'aigua del Golf aflorava la sella del cavall de Lucifer, únic testimoni de la contesa. Després aquella sella esdevení de pedra i es va unir a la terra d'Ichnusa assumint la forma d'un promontori, que en endavant la gent anomenà La Sella del Diable.
   Després d'aquella guerra, sobre l'illa en forma de peu arrivaren molta gent. Els primers foren els Gegants, dels quals encara es conserven les grans tombes on reposen els seus reis. (...) Varen ser els Gegants els que van ensenyar als homes a escolpir la pedra.
   Després dels Gegants varen venir les Fades, criatures alades que passaven el seu temps teixent sobre un teler d'or. Elles establiren la seva impronta a les profunditats de la terra, on varen néixer tresors preciosos. Varen ser les fades a ensenyar als homes a fondre els metalls.

   Després dels Gegants i les Fades varen venir els Homes.

Accabadora, de Michela Murgia

- Se le cose devono accadere, al momento giusto accadono da sole.
(...)
- Accadono da sole...- mormorò, sorridendo senza allegria.-Sei nata forse da sola, Maria? Sei uscita con le tue forze dal ventre di tua madre? O non sei nata con l'aiuto di qualcuno, come tutti i vivi?
(...)
-...Ti sei tagliata da sola il cordone? Non ti hanno forse lavata e allattata? Non sei nata e cresciuta due volte per grazia di altri, o sei così brava che hai fatto tutto da sola?
(...)
-... Non c'è nessun vivo che arrivi al suo giorno senza aver avuto padri e madri a ogni angolo di strada,...
(...)
- Non mi si è mai aperto il ventre,-proseguì,- ed Dio sa se lo avrei voluto, ma ho imparato da sola che ai figli bisogna dare lo schiaffo e la carezza, e il seno, e il vino della festa, e tutto quello che serve, quando gli serve. Anche io avevo la mia parte da fare, e l'ho fatta.
- E quale parte era?
- L'ultima. Io sono stata l'ultima madre che alcuni hanno visto.
(...)
- Non dire mai: di quest'acqua io non ne bevo. Potresti trovarti nella tinozza senza manco sapere come ci sei entrata.
   Una accabadora es el término sardo que se utiliza para designar a la mujer que "ayuda a morir" a ancianos en condiciones de enfermedad tales de llevar a los familiares o la misma víctima a solicitar este tipo de actuación. Solía ser una mujer que entra en la estancia del moribundo vestida de negro y con la cabeza cubierta, y que mataba a los ancianos mediante el sistema de ahogo con una almohada o bien con algún insrumento con el que "remataban" al moribundo, siendo ésta una práctica no retribuida.

   La novela "La acabadora" de Michela Murgia (Salamandra 2011) se podría resumir, ciertamente, en lo anteriormente expuesto. Una magnífica novela que recomiendo, y que se desarrolla en una población de Cerdeña, Soreni, donde las protagonistas, Bonaria Urrai y su fill'e anima (su hija adoptiva) Maria, marcan el desarrollo de la novela. Ésta es, básicamente, una novela de mujeres, sobre el papel que desempeñan en la vida, tanto en su inicio, como en su final (sobre todo, en este caso, en su final), y el papel de la madre, tanto natural como adoptiva, así como la última madre que se conoce (la acabadora). También trata sobre el desarrollo de la vida, de la llegada a la madurez y a la conciencia sobre la vida y la muerte. El papel masculino en esta obra es un papel secundario y de menor fuerza argumental, una figura mucho más débil que el de la mujer, potente y fuerte, y que afronta la durez y la crudeza de la vida.

Leerla, os gustará.