Els primers van ser els navegadors que, abandonades les platges de Líbia, havíen fet ruta vers l'Occident. Quan desembarcaren a l'illa anomenada Ichnusa, li canviaren el nom pel de Sardenya, en honor al seu patriarca Sardus Pater. Més tard, arribà Norace, rei de Tartessos, que va fundar Nora, la més antiga ciutat sarda. Després va ser el torn d'Aristeu, fill d'Apolo, protector dels ramats i de l'agricultura, el qual va ensenyar els sards a fer el formatge i conrear l'olivera i la vinya; arribà després Dèdal,el constructor del laberint, el qual, amb l'ajut dels gegants, edificaren els primers nuraghi. De la ciutat de Tebes, arribà Iolau, a qui es deu la fundació de la ciutat d'Òlbia. També Enees, l'heroi fugit de la ruina de Troia, arribà a les costes sardes. Una tempesta, de fet, va fer ancorar la seva nau al promontori del cap Pècora. A la nau d'Enees hi havia també la bellíssima Helena, de la que el seu segrest havia estat l'origen de la guerra contra els grecs. Una vegada desembarcada, Helena es va aventurar terra endins a la recerca de quelcom per menjar. A la proximitat d'un rusc, veiè un gros senglar que s'arrossegava en un llot. Tement d'ésser atacada, va provar d'allunyar-se, però fou que la bèstia es transformà en un home jove; era Adamón, fill de Zeus, manat al'illa per segrestar-la i dur-la a l'Olimp. Veient Hèlena, Adamón es va enamorar a l'instant i li demanà d'escapar-se amb ell, on el seu pare Zeus mai els pogués trobar. Els dos es refugiaren al nord de l'illa, als espesos boscos a l'entorn del Mont Roju. Però les fades, envejoses de la bellesa de l'Hèlena, revelaren a Zeus el seu amagatall. Per castigar els dos fugitius, Zeus els transformà en pedra: dues estàtues assotades pel vent i la pluja, que encara s'erigeixen cap el cel.
Transcorriren els temps i més encara. Un dia, un jove rei de nom Nur, descendent de l'estirp del Sardus Pater, decidí que era l'hora de prendre muller. Com que a la seva cort no n'hi havia cap que fós digna d'ell, es dirigí vers els gegants, entre els quals vivia Iddoca, una princesa famosa per ésser dotada d'una força prodigiosa. "Si et volgués com a esposa, quin seria el teu dot?", digué en Nur. "Portaria la meva força", respon Iddoca, "fes-me la teva reina i jo mouré per tú les muntanyes". Perplex, Nur sacsejà el cap: "No em casaré amb tú, per què esforçar-s'hi en moure les muntanyes, quan pots voltar-les sense fatiga?"
Deixada la vila dels gegants, Nur acudí a les mines del Sulcis, on romania una fada de nom Feliciana, de llargs cabells que semblaven d'or. També a ella li preguntà: i et vogués com a esposa, quin seria el teu dot?". "Si sóc reina", digué la fada, "cosiré per a tú un mantell amb totes les flors de la creació i des d'aquest moment totes et pertanyeran". Nur, una vegada més, es mostrà poc convençut: "Les flors de la creació pertanyen a tots i per tant també a mí. Ho sento, però no em casaré amb tú".
Desil.lusionat, el jove rei s'aprestava a retornar al seu castell, quan va sentir uns crits provinents del fons del bosc, Travessà unes vinyes i veiè una jove assaltada per un lladre. Sense pensar, Nur desenfundà l'espasa i es va llençar contra el malfactor, el qual, deixant la seva presa, fugí.
El rei notà que la jove estava vestida amb draps. "Qui sóu?", li preguntà. "Em dic Lughia", respongué la joveneta, aixecant el cap i fitant al rei amb ulls relluents d'estrelles i lluentors d'argent. Nur romangué colpit per la seva bellesa. "D'on véns?", li preguntà. "Vinc del poble de Nudda, el més petit i pobre que mai hagi vist ningú". "Si jo et demanés d'ésser la meva esposa, quin seria el teu dot?", li preguntà en Nur, embadalit per la bellesa de la criatura. "Jo no tinc res", respongué la jove, "l'única cosa que et puc oferir és el meu amor sincer".
El rei va trobar del seu agrat la resposta i li digúé: "Tú seràs la meva esposa i reina". Nur conduí Lughia al castell i després d'alguns dies es celebraren les seves noces. Quan Iddoca i Felliciana sapigueren que Nur havia preferit a una jove i pobra dona, irritades juraren que mai més els gegants ni les fades tornarien a conviure al país dels homes...
Aquestes són les històries sobre l'illa en forma de peu. Jo les he après del meu avi, que a la vegada els hi havia contat el seu avi, que a la vegada les havia sentit al seu avi...
