La mort a Venècia, de Thomas Mann

"Prengué el te a la terrassa que donava al mar, després baixà l'escalinata de la sortida i caminà un bon tros del passeig del moll, en direcció a l'Hotel Excelsior. En tornar, li semblà que ja era hora de vestir-se per al sopar. Ho va fer a pleret i amb tota cura, com tenia per costum; i malgrat haver-hi esmerçat molt de temps, es presentà a la sala abans d'hora. Hi trobà reunits una gran part dels hostes, distanciats els uns dels altres i en recíproca indiferència, esperant, això si, en comú, el moment d'asseure's a taula. L'Aschenbach agafà un diari, es repapà en una butaca de cuir i repassà un per un els components d'aquell grup que, sortosament per a ell, es diferenciaven dels que hi havia trobat la primera vegada.
Aquell era un horitzó nou, força més ample. Sonaven allí a mitja veu les principals llengües de la terra. El vestit de nit, uniforme consagrat pels costums arreu del món civilitzat, unificava només per defora les varietats de la gent més diversa en un sol tipus admès per tothom. Hom hi veia el visatge allargat i eixut del nord-americà, la nombrosa família russa, dames angleses, nens alemanys amb institutrius franceses. Semblava predominar-hi l'element eslau. Al seu costat mateix hom parlava polonès.
Era un grup de jovenalla aplegada al volt d'una tauleta de vímet i sota la tutela d'una mestra o senyoreta de companyia: tres noietes de quinze a disset anys i un minyó cabellut de catorze anys, si fa no fa. Meravellat, l'Aschenbach reparà que el minyó era d'una bellesa perfecta. El seu semblant, pàl·lid i graciosament sever, emmarcat de cabells de color de mel, amb un nas recte i ben fet, una boca amorosa i una expressió d'una gravetat quasi divina, tenia una retirança a les escultures gregues de l'època clàssica; i, juntament amb aquesta perfecció tan pura de formes, tenia un encís tan personal, tan poc corrent, que l'escriptor creia no haver trobat mai una cosa semblant ni en la natura ni en les arts plàstiques. El que més li cridava l'atenció era el contrast, evidentment fundat en principis pedagògics, entre els diferents criteris en què semblaven inspirar-se la manera de vestir i el capteniment dels germans. L'abillament de les tres noies, la més gran de les quals era ja tota una dona, era auster i púdic fins a la lletgesa. Un vestit de to pissarrós, bastant llarg, sobri i mal cossat a gratcient, amb coll postís de color blanc com a única nota alegre, abolia o destorbava tot moviment airós del cos. El cabell, llis i fermament encastat al cap, donava a les cares una aparença de monja, buida i inexpressiva. De segur que era la mare qui feia i desfeia en aquells afers, i mai no se li havia acudit d'aplicar al minyó la severitat que li semblava indispensable per a les noies. Era fàcil de veure que l'existència de l'adolescent estava marcada per la blanor i la tendresa. Hom s'hauria guardat prou d'aplicar les tisores al seu cabell tan bonic, que, com el de l'Infant de l'espina, queia en rulls sobre el front, les orelles i el clatell. El vestit de mariner anglès, les mànigues bufades del qual s'estrenyien braços avall i s'ajustaven als fins canells de les mans encara infantils i molt fines, amb tots els seus cordons, la llaçada i els brodats, donava a la seva delicada figura una nota de luxe i refinament. Estava assegut i l'Aschenbach el veia de perfil, amb els peus, calçats amb sabates de xarol, encreuats, travant un colze en el braç d'una cadira de vímet i descansant la galta en la mà closa, amb un posat tot ell decorós però indolent, que en res no revelava l'encarcarament gairebé imposat a què semblaven estar fetes les seves germanes. Era de salut delicada? En tenia l'aspecte: la blancor de la cara, blancor d'ivori, contrastava amb el daurat fosc dels rulls que l'encerclaven. O era senzillament el nen aviciat de la família, criat amb un afecte preferent i capritxós? L'Aschenbach s'inclinava a creure això darrer. Gairebé tots els artistes tenen per naturalesa una tendència voluptuosa i pèrfida a admetre la injustícia sempre que engendri bellesa i a professar simpatia i aplaudiment a les excel·lències guanyades per aristocràcia."
Avui us recomano La mort a Venècia, de Thomas Mann, escrita a l'any 1912, amb el títol original en alemany, Der Tod in Venedig. L'edició que he llegit és la que Proa va publicar a l'any 2009, d'una traducció feta per Joan Fontcuberta i Gel al 1966, per la seva edició en català. Es tracta d'una novel·la curta, escrita per l'escriptor alemany Thomas Mann, considerat un dels escriptors contemporanis alemanys més importants, tant per la seva qualitat literària com per la dimensió del personatge, que per a la seva època va trencar esquemes. Va ser un dels escriptors i intel·lectuals alemanys que més van criticar el règim nazi, i de fet, es va haver d'exiliar fora del seu país, per fugir de la segura persecució nazi, per les seves idees.
Aquesta novel·la curta, supera per poc les cent pàgines en aquesta edició, no per ser curta és menys intensa. És més, si se l'enclava en l'època en què Mann l'escrigué, a principis de segle XX, abans de la Primera Gran Guerra, de ben segur que es va convertir en una novel·la no només novedosa, sinó que probablement va estar rodejada d'un certa polèmica i escàndol, doncs l'amor que sent el protagonista, l'escriptor Gustav von Aschenbach pel petit Tadzio, trenca totalment amb les regles de la moral tancada de l'Alemanya pre-bèl·lica.
Però de ben segur que no era la intenció única de l'escriptor Thomas Mann. Aquesta novel·la té moltíssimes interpretacions, més enllà d'aquest amor, no se sap si paternal, o pedòfil, que pogués tenir com a interpretació d'una lectura que anés poc més enllà. En Mann, que li agradava trencar esquemes, que no li agradava la decadent burgesia, ni les seves estrictes normes morals, no només probablement tenia aquesta intenció a l'hora d'escriure La mort a Venècia. Interpretacions. Posem al dia unes quantes. El binomi antagònic joventut-vellesa, que es pot combinar amb el de bellesa-decadència, és, sens dubte, el que més es pot trobar en una o tres relectures de la novel·la. Un escriptor vell i decadent, que ja no troba la inspiració per escriure, viatja a Venècia per trobar-se de nou amb la inspiració perduda. En Tadzio, símbol de la bellesa i joventut, de la força immaculada de l'infant que encara no ha estat fet malbé pel pas dels anys i que conserva la innocència de l'infant que encara no ha estat desvirgat per les convencions ni la força de les normes, és el motor que mou la seva passió, la seva lluita per deixar de banda la decadència, la vellesa. Aschenbach, que manté aquesta relació només en el seu pensament i poc en els fets, més enllà de perseguir l'infant amb el seu esguard, es veu trastornat per aquest amor cap a Tadzio, a qui relaciona amb els déus clàssics i altres ideals de la bellesa, fins al punt que arriba a intentar rejovenir-se per estar a l'alçada de la joventut i la bellesa del jovenet polonès.
Venècia també és, sens dubte, una altra part del binomi bellesa-decadència: la seva bellesa formal, dins de la seva pròpia decadència, aquella que li porta, al mateix temps, a inspirar el romanticisme i l'amor, però també a les aigües contaminades, la foscor de les seves figures o dels seus personatges, gòndoles negres, ciutat emmalaltida doncs està condemnada a la fugida per l'epidèmia de còlera. En aquest cas es pot interpretar com el pas de la vida: de la joventut i la bellesa, es passa a la decadència i a la vellesa, fins a arribar a la mort, aquella que li arriba a l'Aschenbach, que de tant que li afecta el seu amor per en Tadzio, no se n'adona que està malalt. Es podria interpretar a Tadzio com un deliri, com si fos aquest mateix un àngel de la mort, aquell que l'Aschenbach observa, des de la seva butaca a la platja, just abans de morir.
Llegiu aquesta novel·la. És molt interessant. D'ella, en Luchino Visconti va fer una pel·lícula, Muerte en Venecia. Us la recomano, tant la novel·la com la pel·lícula.