17.14 minuts. Dia Onze de Setembre de 2013. Diada Nacional de Catalunya.
Aquest és un any especial. Ple d’incerteses i d’emoció.
Com tots els dies onze de cada mes, un grup d’aficionats als fenòmens
paranormals es reuneix, com cada mes, cada nit del deu al onze, a la muntanya
de Montserrat, buscant indicis d’objectes voladors no identificats, intentant
captar els llums que demostrin que els extraterrestres existeixen. S’han trobat
tots, com sempre, a l’estació superior del funicular que porta a Sant Joan, amb
els seus prismàtics, les seves càmeres de fotos i de vídeo, adaptades a
l’obscuritat de la nit, preparades per captar els llums entre els “dits” que
formen els conglomerats de la muntanya màgica, el gran pol electromagnètic del
país català, de la nostrada terra catalana.
Ja ben entrada la nit, cap els volts de les onze, ja prop de l’onze, del
dia onze, demà, Onze de Setembre, la Cecília, una de les moltes persones (una
desena o dues a molt comptar), que cada dia onze pugen fins al mateix lloc,
fins al mateix mirador, fa uns crits d’entre por i joia: “Correu, correu!”, diu
sense pensar. ”S’han vist uns llums”. La nit era molt fosca, plena de núvols
amenaçant pluja. Des de més amunt de Manresa, es divisaven uns llampecs ben
forts, d’aquells que es recorden. Llampades sense parar, que recorrien tot el
Bages de fit a fit fins a Montserrat, on els llums es desplegaven més fort i més
brillant.
Durant uns minuts, la resta de la gent va fer com que no succeïa res més
que els efectes propis de la tempesta: llampecs sense trons, però llampecs...
Però curiosament, sense parar i quan arribaven a Montserrat amb major
intensitat.
Cecília, pobre incompresa, cridava sense parar: “Això no són llamps!
Veniu, veniu, els llums es fan més intensos aquí!”. Només per la insistència en
que la pobra dona s’expressava, el Felip, que s’estava barallant amb el Carles
per una posició en el mirador per posar el trípode amb la càmera fixa per poder
captar millor el “senyal extraterrestre”, va acudir renegant al lloc on s’havia
apostat la pobra Cecília amb la seva càmera col·locada sobre d’una petita roca,
en un petit trípode que la subjectava.
“Me casum l’olla, Cecília. Aquest
cony de Carles m’ha tornat a prendre el lloc. Això és la guerra. El pròxim dia
onze, aquest borrego se’n recordarà de mi. T’ho juro. A veure, que et passa a
tu? Que cony has vist? Que no veus que això són els llamps de la tempesta? Me
casum l’olla, Cecília, que no estem aquí per romanços... A veure, que et fa
pensar que això no són llamps?”
La Cecília, tota alterada,
l’interromp abans que continuï amb els renecs: “Guaita, tros d’idiota, mira el
que ha captat la càmera darrere el Cavall Bernat”. La Cecília va fer enrere la
filmació que havia fet polsant el REW de la seva càmera de vídeo i just en el
moment en que ella va considerar que s’havia produït el fenomen, va polsar el
PLAY. “Mira, i deixa de renegar”. De sobte, el Felip, amb ulls de sorpresa i
plens d’emoció, va començar a cridar com un boig: “Si, si, si”, ple de follia,
com en ple orgasme sexual, “Cecília t’estimo, Cecília t’estimo, Cecília
t’estimo...”, tal qual Puyal cridant quan Urruti va parar aquella pilota en una
final que jugava el Barça. “Els llums, els llums, jajajajaja”, reia com si el
cap se li hagués marxat definitivament de aquest món. De cop, com un realment
tarat del cap, va parar de riure en sec, i va començar a petonejar la Cecília,
que se l’intentava treure de sobre com podia. “Para, home, que estàs fent el
ridícul”. En Carles, que ja havia onejat la seva càmera en el trípode com qui
oneja la senyera en un pal, va baixar corrents a la posició on el Felip encara
grimpava d’alegria sense comptar que al costat hi havia una barrancada on si
queia, si que veuria les estrelles i les llums. “Vols parar ja d’una vegada,
burro”, li va clavar en Carles, “si no pares, et clavaré una clatellada que
veuràs”. El Felip, content per haver fet cas abans a la Cecília que el seu oponent
a la batalla pel lloc perfecte, li feia el ditet i li deia: “El burro ets tu.
T’he guanyat, t’hem guanyat, i la merda et menjaràs!!!”. La Cecília, bona i
pacient, li digué a en Carles: “Mira, mira...”. Tornà a donar-li a REW, tirà
enrere, i li donà al PLAY. En Carles, més assossegat que en Felip, que encara
donava bots de joia, cridà als seus companys, reconeixent el que la Cecília
havia captat, reconeixent la seva derrota davant d’ella i el Felip, que se li
havia avançat en la visió de les imatges.
Tots, de sobte, van baixar les seves càmeres, els seus trípodes, els
seus aparells i els seus afers de feina al lloc on la Cecília havia elegit per
posar la seva càmera. En Carles va quedar, solitari, amb la seva càmera situada
allà dalt, ben dalt, com aviat, ben aviat, van baixar els altres a seguir
l’estela de la Cecília i el Felip. Ell i la seva càmera, mirant de fit a fit,
decebut i deprimit, que la Cecília havia captat, per fi, uns llums que
semblaven, més que mai, el senyal, la posada en marxa del cronòmetre compte
enrere, de que els ovnis havien aterrat en la nostra mai més benvolguda
muntanya de Montserrat, amb uns llums tan clars i tan forts, que eren capaços
d’encendre i il·luminar a la Moreneta fins a fer-la brillant com un diamant
pur. Avui, en un dia tan especial. Onze de Setembre de 2013.
Els avistadors d’ovnis, aquell dia, van quedar corpresos de les
magnífiques llums, grogues i vermelles, que desprenien aquells objectes
voladors. Algun que altre boig, volia pujar als cims, per veure si havia
aterrat algun d’ells, però la negra nit envoltava els camins que en duien. No
valia la pena arriscar-se tant (o si), però al final, cap d’ells va fer la
“matxada” d’anar a fer-se el xuleta. Algun d’ells va marxar decebut, per no
tenir la certesa de si havien aterrat els ovnis a la muntanya. Però, això ja ha
passat altres onzes de cada mes, dotze cada any i des de fa anys que es
produeix el fenomen ufològic. Aquesta vegada la Cecília havia tingut la sort de
captar les imatges, tan boniques com potser aterridores. Roges i grogues, llums
que feien presagiar un Onze de Setembre reivindicatiu, fins i tot pels fenòmens
paranormals.
...
Onze de Setembre. Setze i dos minuts. A prop de l’Ordal, baixant cap a
Vilafranca del Penedès. Tram 324 de la Via Catalana per la Independència (un
record als companys de la cadena de notícies de Televisió de Catalunya, que fan
deu anys d’emissions sota l’amenaça del comiat per retallades del govern de la
Generalitat). L’Oriol ha convidat al seu company francès el Jean-Marc a que
fessin junts la cadena humana. Han anat amb el cotxe fins a les Cabòries
(aquella paraula que en el Polònia de la TV3 feien sonar al pobre president
Montilla) i des d’aquell punt, es varen desplaçar caminant fins al seu tram, el
324. El camí era tot ple de gent, tots esperant el màgic minut disset i catorze
per unir-se de mans i fer la gran cadena humana per la independència per
demostrar al món que els catalans volen viure de forma independent d’Espanya,
per fer-se veure cara al món i mostrar que és un poble ja madur per viure pel
seu compte propi. L’Oriol, independentista de pro, va voler convidar el seu
company Jean-Marc, francès i més aviat no gaire pro-independentista, a veure
aquesta gran fita de la catalanitat, tal com li va presentar l’Oriol al seu
estimat Jean-Marc. “Has vist quanta gent hi ha, Jean-Marc... Avui és un dia
històric”. La carretera, que ja feia estona que era tallada, es feia recta, des de les Cabòries a
Vilafranca. Tots dos baixaven, l’Oriol embolicat en una gran estelada, fins el
tros assignat per l’Assemblea Nacional Catalana, al tram 324, a plena carretera
nacional 340, l’antiga Via Augusta romana, que avui passava a ser la Via
Catalana. Agafats de la mà, contemplaven, des d’aquell punt, el cel molt
encapotat i negrot, que amenaçava pluja en qualsevol moment, i al fons, per
sobre de les vinyes i les muntanyes que separen el Penedès de l’Anoia,
s’observava la muntanya de Montserrat, les puntes de la qual estaven tapades
per un núvol en forma de boina negra.
Poc a poc, arribaren al punt assignat, i, allí, hi havia molta
jovenalla, donant salts, amb les estelades posades per tot arreu, cantant allò
de in, inde, independencia, in, inde, independencia... L’Oriol, enfollit per
l’emoció, es desenganxà del seu estimat Jean-Marc, i es posà a grimpar amb les
joventuts (ell també era jove, només té vint-i-quatre anys), deixant al seu
amic, fitant-lo de dalt a baix, rient de veure el seu amat, en aquell posat tan
reivindicatiu i jovenívol (el Jean-Marc era una mica més vell, trenta tres anys
i, entre que ell no és independentista i que no li van molt les xerinoles, es
va mantenir apartat, tot i que estava ple d’emoció de veure tanta gent i tant
organitzada, per fer la cadena humana).
...
La Cecília, al dia següent d’haver captat aquells llums, el dia Onze de
Setembre, aquells llums rogencs i groguencs, va dir-li al seu marit, en Carles,
que allò era un senyal. Que allò era especial. Que fins i tot els fenòmens
paranormals s’havien posat al costat dels convocants de la Via Catalana. Que era
un senyal de que la independència era possible. Ella, que era més aviat poc
independentista, votant del PSC, filla d’un andalús i una gallega, casada això
si amb el Carles, votant de Iniciativa, molt avesat al dret a decidir, però no
massa independentista. Els seus fills, això si, amb les estelades a
l’habitació, inclús des de molt abans de tot aquest moviment, esmenaven la
plana als pares, fins al punt de convèncer-los d’anar a la Via Catalana. Com
que viuen a Igualada, el dia que es van inscriure, van decidir-ho fer al tram
324, prop de l’Ordal i de Vilafranca, que els agafava prop de casa. Encara que
amb una mica de mala gana, Cecília es va decidir a anar, per l’emocionant de
l’ocasió.
Així doncs, a dos quarts de tres, sortiren d’Igualada per la C-35 en
direcció a Vilafranca, el matrimoni i els dos fills, i arribats allà, havien de
trobar-se amb en Felip i la seva dona, la Isabel, que havien pujat des de
Vilanova, per adreçar-se tots tres cap al tram 324.
...
L’Oriol, després de cantar in, inde, independència, amb tota aquella
corrua de criatures que ballaven al ritme del cant, tot grimpant amb les seves
estelades penjant, va anar corrents vers el Jean-Marc, donant-li no només una
gran abraçada, sinó un gran bes amb llengua inclosa, cosa que causà la
curiositat de les criatures i una mica de rebuig entre les persones una mica
més majors que s’hi havien concentrat en el lloc. Veure dos homes, un amb barba
de alguns dies i el pèl ben curt i l’altre amb el pèl bastant rapat i perilla,
besant-se, era, per a aquests, tot un espectacle que, de ben segur, no devien
veure tots els dies en aquells pobles d’on venien.
“Maricons”, deia un, veient els dos homes petonejant-se. “Pep, no facis
el troglodita!”, li deia la dona, “Deixa’ls, s’estimen, i sobretot, són
independentistes!!!”. “El de la barba ha estat magrejant els nens, saltant amb
ells quan cantaven... Jo no vull que cap invertit d’aquests toqui els nens!!!
Que se’n vagin, que li donin la mà a un altre! Això no és la via dels invertits
i de les mitges donetes!!! És la Via Catalana per la Independència!!! Ells ja
tenen el seu dia de posar-se plometes i mariconejar pels carrers a Barcelona!”.
“Collons, Pep, si que vas fort!!! Si semblen la mar d’innocents... A més, no
els pots dir res, que no està prohibit...” “Si, Pere, però si haguessin tocat
els teus fills, ara diries tu el mateix... No està prohibit, però les maricones
i els invertits, com més lluny millor, aquests malparits...”
...
La Cecília, en Carles, els seus fills, en Felip, la Isabel, dos companys
de feina d’en Felip, que vivien a Vilafranca i un grup de nens capitanejats pel
fill d’en Felip, van decidir arribar fins el tram 324 en bicicleta. El camí és
planer, doncs com a molt, fins al seu destí, la carretera s’ondula, però no hi
ha pujades ni baixades fortes... Així que van deixar el cotxe prop de
l’hospital de Vilafranca, i amb les bicicletes, anaren carretera amunt fins a
l’alçada del tram 324. El dia seguia insegur, amb molts núvols, però el que més
impressionà a la Cecília va ser veure la muntanya de Montserrat, sobretot
després del que passà el dia abans amb les llums captades als cims de la
muntanya màgica i catalana per excel·lència... “Mireu, la muntanya, està coberta
d’un núvol ben negre..., i amb forma d’ovni...”, digué la Cecília. “Dona, no
desvariegis ara... Ja sé que lo dels llums t’ha commogut, però no crec que
s’hagi d’exagerar”, digué en Carles, encara dolgut per la “derrota” infligida
per la seva dona. “Que, Ceci, potser els llums eren un presagi, no?”, digué en
Felip, tot fent el burleta amb en Carles. “Si, tu dóna-li ales al angelet, que
volarà ben amunt, no et fot”, contestà en Carles ben emprenyat. “Hi hagi pau,
que avui és un dia de joia”, digué en Martí, un dels companys de feina d’en
Felip.
Poc a poc, s’anaren atansant al destí, on hi havia una multitud
congregada. El voluntari de l’ANC els va indicar on havien d’anar, i llavors es
van trobar amb un petit tumult, amb dos nois per un cantó i uns homes per
l’altre, discutint-se. “Vaja, sempre hi ha algú que li agrada muntar el numeret...
Ja veig jo que també haurem de posar pau aquí, quina collonada!!! Avui que és
un dels dies més importants de la nostra nació catalana!!!”, digué en Martí,
cosa a la que els altres varen assentir.
...
Arribat un moment, la tensió s’anà fent més palpable. En Pep no parava
d’insultar i mofar-se d’aquells dos nois, l’únic delicte que havien comès havia
estat petonejar-se, fet totalment incomprès per part de la concurrència. El
nivell de la tensió havia arribat al punt de quasi les mans, perquè s’havien
format dos grups antagònics: els pro i els contra. La tensió havia arribat al
punt que el Jean-Marc quasi havia arribat a pegar al Pep, l’Oriol s’havia posat
a plorar i alguns “contra” es mofaven dient que com podien fiar la
independència a mitges nenes que segur que es deixaven dar abans de defendre
els honors patris.
En aquell moment venien uns participants a
la Via Catalana en bicicleta. Un d’ells, renegant, va dir que ja hi havia algú
muntat el numeret, fent coses que aigualien el dia meravellós. Mancava tant
sols mitja hora per l’hora clau, les disset i catorze, un quart de cinc de tota
la vida, un quart i cinc d’hòsties que es mereixien, segons ell, aquells
trossos d’ase que s’estaven barallant.
En Martí, així com la resta de la corrua que venia en bicicleta, varen
baixar dels seus respectius vehicles, i anaren a intentar posar pau a aquell
mini-aldarull que s’havia format.
-
A veure, que cony passa aquí?, -
preguntà el Felip, tan ben parlat com sempre.
-
Aquests dos marietes, que es dediquen a
magrejar les criatures i a besar-se davant nostre, la merda d’invertits
aquestos... Que s’han pensat, que això és la via arc-iris? Una merda, no vull
aquests malparits per donar-los la mà... Vés a saber que han fet amb aquesta
mà... Catalunya no es pot construir amb aquests monstres. Fora, fora..., - digué en Pep, tot enrojolit i cabrejat.
-
El malparit i el monstre ho serà vostè,
cabronàs... No hem magrejat les criatures, ni hem molestat a ningú. Vostè és
l’homòfob més gran del món... Catalunya si que no es pot construir amb gent com
vostè, - digué en Jean-Marc, que s’erigí en portaveu de la parella, donat que
l’Oriol plorava encara desconsolat.
La tensió s’anava fent més patent i la cosa no anava a menys. En Pep i
els seus no estaven disposats a deixar passar aquesta situació. En Martí, amb
dots de diplomàcia que el podrien portar lluny en cas d’independència es posà
al mig.
-
A veure, senyors, què no veuen que estan
fent el ridícul, i que si passa l’helicòpter del canal Intereconomía o el de
13TV, diran que no sabem fer-nos valer, si ja ens barallem entre nosaltres? No
han vist l’anunci a TV3 de la Via Catalana, aquell que surt en Juanjo Puigcorbé
i el Quim Monzó? Aquell que són dos veïns enfrontats que per un dia deixen de
banda les seves disputes per lluitar per un ideal com el nostre, la
independència? Només falten vint minuts, i vostès barallant-se per minúcies.
-
Et sembla una minúcia que ens
discriminin?, - digué en Jean-Marc.
-
No, no m’ho sembla, però comparant el
fet de la baralla, amb el nostre ideal comú, la independència, és molt més bell
el que tots perseguim,- digué en Martí, en un to més polític que amistós (en
Martí és regidor de la CUP a l’Ajuntament del seu poble).
De repent, tots plegats, els pro, els contra i els nouvinguts ciclistes
varen arrencar a cantar in, inde, independència... En Martí, veient que s’havia
calmat, de moment, la qüestió, es va oferir, junt amb la resta de l’expedició
ciclista a posar-se entre mig dels dos bàndols, perquè no s’haguessin de donar
la mà, cosa que va conformar als allà assistents, inclús al voluntari de l’ANC,
que no se n’havia adonat del caire al que havia arribat la qüestió.
Poc a
poc, anà arribant el minut màgic, les disset i catorze. Disset i catorze, de
l’Onze de Setembre de 2013. Moment màgic: les mans s’uneixen entre el Pertús i
Alcanar, inclús des de més lluny del Pertús fins a més enllà del límit de
Vinaròs.
De sobte, la Cecília va mirar cap a Montserrat, i d’aquell núvol negrot
amb forma de boina, van sortir primer uns llums molt potents, rojos i grocs, i
de cop i volta, una gran nau espacial va sortir d’entre els núvols, i va
aterrar a prop d’allà on estaven destacats tots els nostres protagonistes. Tots
van quedar amb la boca oberta, bocabadats, com amb el cap en un altre dimensió,
la dimensió desconeguda d’aquell ovni, d’aquella nau extraterrestre arribada a
aquell punt del Penedès. “Heu vist, heu vist,...”, la Cecília s’estava quedant
sense paraules.
La nau es posà als camps just al davant de la carretera, davant del
famós tram 324. De sobte, s’obrí un portaló gran davant la nau, i començaren a
sortir uns espectres, ni grans ni petits, ni tot el contrari. Sortiren amb gran
energia, subjectant una espècie de banderes d’un altre temps. Semblava els
encontres a la tercera fase, però en lloc de sonar el ninaninoná de la música
de la pel·lícula, sonava el ninonánananananiiiino... Sonava el Cara al Sol...
Increïble, era com si els extraterrestres fossin seguidors del mateix
Generalíssim. Tots, bocabadats, assistiren al fenomen amb incredulitat i
perplexitat... Els espectres cridaven: “No nos engañan. Cataluña es España; no
nos engañan. Cataluña es España”. La Cecília, absorta, pensà que per una vegada
que tenia un encontre amb éssers d’una altra dimensió, resultava que eren
fatxes. Quin fàstic i quina collonada, pensaven tots.
De cop i volta, entre aquells éssers paranormals i “fatxes”, sortí un
espectre baixet, tirant a malformat, com contrafet... Baixà les escaletes, es
dirigí prop de la gent, que s’espantà una mica, es palplantà davant d’ells, i
al seu costat sortí com una pantalla virtual, on començaren a sortir una sèrie
d’imatges que, al principi, semblaven inconnexes, però després s’anaren lligant
les unes a les altres... Mentrestant, els altres espectres anaven arrencant de
tots els assistents al tram 324 tots els signes de catalanitat que portaven i
els llençaven a terra tot dient: “Catalanidad es hispanidad, catalanidad es
hispanidad, no nos engañan Cataluña es España, no nos engañan Catalunya es
España...” . Els “encadenats” a la Via Catalana quasi no oferiren resistència,
per la perplexitat que els deixà atordits, i només en Pep, i algun altre va
oferir resistència, essent apartats, no deixant de banda una certa violència
pels espectres, que anaven dient “tu, separatista, fuera”.
A la pantalla virtual, començaren a sortir imatges, i sons, com els del
general Espartero, dient que era convenient bombardejar Barcelona cada
cinquanta anys, o el general Queipo de Llano, dient que bombardejaria Catalunya
fins deixar-la com un solar, o el general Franco, dient coses sobre
conjuracions judeomasòniques, comunistes i separatistes, o en Galinsoga,
director de la Vanguardia a l’època de Franco, que va dir allò de “los
catalanes son una mierda”, i tantes, i tantes, i tantes altres de menyspreu i
insults cap a Catalunya. Els assistents anaven perdent la perplexitat per
passar al cabreig i l’empipament general. Els espectres intentaven controlar la
situació d’una forma més o menys violenta.
De cop i volta, quan a Barcelona s’assabentaren del que havia passat,
van enviar diverses formacions de Mossos d’Esquadra, amb tanquetes, helicòpters,
i els màxims dirigents del país, l’Artur Mas, part del govern de la
Generalitat, el veritable president a l’ombra, l’Oriol Junqueras i la impulsora
de tot plegat, la Señora esa (com li diuen en els canals espanyols), Carme
Forcadell. Rodejats d’una munió de Mossos una mica perplexos per no saber com
combatre els espectres fatxendes, els polítics i la Señora, s’aproparen a
l’espectre petitet, aquell de la pantalla de plasma... De sobte, començaren a
sortir imatges de polítics actuals que també arremetien contra Catalunya:
Ibarra, Fernández Vara, Monago (los Tres tenores extremeños), alguns polítics
valencians i aragonesos del Partido Popular (sobretot, opinant sobre l’idioma
català), els contertulians de 13TV, d’Intereconomía, el Gato al Agua, el
Cascabel al Gato, el Gato con Botas, o el Gato cantando Jotas (o vés a saber
què), i, per últim, imatge al plasma de Mariano Rajoy dient: “Catalanes, os
digo que no: no a la consulta, no a la independència, no a todo...”. Els
polítics començaren a cridar, enrabiats, i llavors, es destapà la màscara que
l’espectre petit tenia, més o menys com el de la Guerra de les Galàxies, en
Darth Vader, i sortí en José María Aznar López (aquell dia més Aznar que López)
i va deixar anar el discurset: “España corre un riesgo serio de fragmentación,
y debemos impedir con todas las fuerzas que esto ocurra. La Constitución, que
es nuestro marco sagrado, prohibe todas estas demostraciones que vosotros,
sediciosos catalanes, queréis demostrar vuestra fuerza. Pero la españolidad va
a acabar con vuestro intento de romper la nación más grande que ha habido nunca
en el mundo, el Imperio español, donde nunca se pone el sol (aplaudiments dels
espectres i xiulets i crits d’in, inde, independència). No podemos ser tibios
ante la amenaza separatista, no se puede cuestionar la soberanía de la nación
como un todo, y quien intenta romper la unión, los pactos y la nación española,
no solo es desleal, sinó que debe ser combatido y reducido (aplaudiments de
nou, i crits per l’altre costat). No se puede ser blando como Mariano y por eso
hemos venido a liberar Cataluña del yugo sedicioso y separatista. He dicho.
Vivaspaña”.
Els polítics catalans, perplexos però cabrejats, estaven a punt de la
contesta, la Señora cridava crits d’independència, i parlava de l’èxit de la
Via Catalana i de la pròxima independència de Catalunya. Just quan els
espectres anaven a atacar la zona dels polítics i els Mossos, i quan ja
sobrevolaven el lloc tots els helicòpters de tots els canals de televisió
nacionals i internacionals, un vailet va començar a cantar els Segadors:
“Catalunya, triomfant, tornarà a ser rica i plena...”. De sobte, tots els
assistents, els del tram 324, els d’altres trams que s’havien aplegat allà, els
polítics i la Señora Forcadell, començaren a cantar també “al darrera aquesta
gent, tan ufana i tan superba. Bon cop de falç! Bon cop de falç, defensors de
la terra. Bon cop de falç!”. De sobte, els caps dels espectres començaren a
tremolar i a explotar quan sentien lo de “Bon cop de falç!”. I fou així com
tots els espectres anaren caient i desapareixent, i la nau va explotar en mil
de pedaços (més o menys com en la pel·lícula de Mars Attacks).
Després d’haver acabat amb tots els espectres fatxendes, tots començaren
a cantar in, inde, independència..., ja sembla que cada vegada està més a prop,
la independència, era el comentari més sentit...
Aquest fenomen podia ser un somni, el somni de la Cecília, el dia
després d’haver vist els llums a Montserrat, d’estar a punt de participar en
l’acte més emocionant i meravellós, la Via Catalana, un somni entre macabre i
divertit, com una pel·lícula estrambòtica. Però moltes coses poden ser veritat.
Els radicalismes i l’exaltació d’uns certs ideals de certes maneres violentes
no estan exemptes ni a un cantó ni a un altre.
Jo no sóc independentista. Tampoc sóc contrari a la independència. Formo
part d’aquell grup de gent que pensa que uns i altres ens fotran, que el que
ara ens interessa és la sortida de la crisi, la gent, les persones, que la
pateixen, que perden la seva feina, que passen fam, les retallades a les que
ens sotmeten els governs català, espanyol i europeu. No ho oblidem, la
independència és un pas, però no és la solució ni la panacea de tots els
problemes.
Però, sobretot, reflexionem sobre
el que passa, i si el que decideix la gent és la independència, endavant. Però
no pensem que amb aquesta independència ja no tindrem crisi, ni atur, ni fam,
ni retallades, no siguem innocents.
Només ens faltaria ser això.
Això si, la Via Catalana per la Independència va ser un absolut èxit, en
quant a concurrència com de civisme. Un dia meravellós, malgrat no compartir
les seves idees. Això és de reconèixer.
No hay comentarios:
Publicar un comentario