Oficis antics: el drapaire. La vida en un contenidor.

   Els que ja tenim una certa edat i que hem estat gent de barri, segur que recordem encara aquells locals, amb un olor particular, plens de papers i diaris vells, ampolles de cava buides, i inclús, petites muntanyes de ferralla. Sobretot, aquells que, quan hem estat nens, ens hem guanyat algun “duro” a l’anar a vendre diaris vells i ampolles de cava al senyor drapaire, per cobrir les nostres petites despeses, com comprar piruletes, las “chuches” o les bales per jugar,... I és que el negoci dels drapaires, per als nens era, doncs, molt “llaminer”. Recollint una bona pila de diaris (i fent petites trampes com posar pedres planes, perquè tingués més pes), i les ampolles de cava en el dies de festa, tots hem guanyat uns quants duros.

   L’ofici del drapaire, tant menystingut com ha estat, era l’ofici de l’actual reciclador, que ara està tan ben mirat i posicionat. Comprava de tot: draps bruts, paper i cartró, ampolles de cava (que no es tornaven a les botigues, com els antics cascos de les ampolles, que si els tornaves buits, l’ampolla no te la cobraven), paraigües malmesos, roba vella, mobles vells, llibres de vell, i, alguns, també acumulaven ferralla (encara que d’això s’encarregaven els ferrallers). Tots aquests objectes de rebuig servien pel drapaire per fer negoci, revenent-los per al seu reciclatge.

   Hi havia des dels que destriaven entre les muntanyes de deixalles que es deixaven al carrer perquè se les emportessin els escombriaires, passant pels que tenien la típica botiga, on es portaven els diaris, els draps bruts o les ampolles de cava (aquelles botigues que tenien una espècie de sentor com a ranci, com a vell...), o aquells que ja tenien un cert nivell i que recollien i “buidaven cases”, per adquirir mobles vells per restaurar o llibres de vell, o altres peces dignes d’antiquaris o col·leccionistes, molts d’ells abastien el Mercat dels Encants o el Mercat de Sant Antoni.

   Precisament són els Encants o Sant Antoni, allà on el negoci del drapaire encara té un vigor important: els llibres de vell, les revistes, les col·leccions, les postals velles, les pel·lícules en suport vídeo VHS, BETA, o en l’actualitat, en suport DVD, provinents de vendes per part de particulars, o de pisos buidats, al Mercat setmanal dels diumenges a Sant Antoni; els mobles vells, les robes antigues, els quadros, les làmpades, i les restes de sèries de moltes fàbriques tancades, de negocis tancats..., és el negoci que, a diari, fan en el Mercat dels Encants, abans a la plaça de les Glòries, ara al voral de la Meridiana, en el nou i modern emplaçament, amb els seus petits problemes estructurals de goteres i d’altres d’accessibilitat per als minusvàlids a les petites botigues permanents, entre d’altres.

   Els negocis de barri, les petites botigues, aquells baixos amb sentor a antic, a ranci, estan pràcticament en risc de desaparició total. La recollida per part dels ajuntaments i d’altres institucions supramunicipals (mancomunitats, consells comarcals, diputacions,...), i les constants campanyes de conscienciació al reciclatge (darrerament, el famós i molt insistent Envàs, on vas? de la Generalitat de Catalunya), i de la separació per contenidors (el blau pel paper i cartró, el verd pel vidre i el groc pel plàstic i tetra-brics), o la baixada de mobles un dia a la setmana, o els contenidors per a la roba, i la recollida d’olis o d’aparells elèctrics vells, bombetes, piles, bateries, fluorescents..., a les deixalleries (algunes de tipus mòbil, com per part de l’Ajuntament de Barcelona, els famosos punts verds), han fet que els antics petits drapaires hagin estat substituïts per grans corporacions o empreses dedicades al reciclatge i emmagatzemament de productes per al reciclatge, amb el qual els petits negocis han perdut tota la seva vigència.

La vida en un contenidor

   Posem-li nom a una parella de gitanos romanesos: Radu i Marija. Van arribar a Barcelona, com molts altres gitanos romanesos, fa pocs anys, quan Europa va obrir l’espai Schengen a Romania i Bulgària. Com molts altres, dediquen la seva vida a un dels oficis més menystinguts: amb un carretó dels típics carretons de supermercats, anant un carrer i un altre carrer, una plaça i una altra plaça, un passeig i un altre passeig, buscant i destriant entre les deixalles dels abocadors d’escombraries, entre els contenidors del reciclatge, amb un pal per ajudar a destriar i una llanterna per ficar-se dins dels contenidors, i buscar amb major precisió, totes aquelles coses que la gent llença, perquè ja no tenen cap servei, però que poden ser reaprofitades, agafades i ficades en aquests carretons, a vegades en franca competició entre diversos buscadors de deixalles aprofitables: la crisi ha fet que, a part d’haver gent immigrant sense feina, que es dedica a aquesta ocupació, ja no només romanesos, sinó també subsaharians i d’altres nacionalitats,..., també trobem gent del país, que la crisi ha fet cercar coses i objectes, papers, aparells elèctrics abandonats, ferralla, fils i tubs de coure, roba, i fins i tot, menjar..., tot allò que pugui reportar un mínim benefici econòmic per subsistir en aquest món de consumisme, que genera deixalles (cada cop menys, degut a la crisi econòmica), que són aprofitades per aquests recicladors de carrer.

   Molts aprofiten el dia de llençar aparells i mobles vells per cercar amb els seus carretons de destriar entre cables de coure, cargols i peces de ferro, petits guanys de pescador per una gent acostumada a viure al carrer, i intentar treure’n un profit. El que té una mica més de sort (i majors possibilitats econòmiques), compta a una furgoneta, que va, carrer a carrer, cercant aquestes peces preuades amb les quals obtenir aquest mínim per la seva subsistència. La resta, amb els seus carretons, destriant entre la deixalla, i cercant, a vegades introduint-se de forma sencera dins del contenidor, cercant amb el pal i la llanterna, a la cerca del producte desitjat. Jo he arribat a veure a un dins d’un contenidor, d’on només sobresortien els peus, i l’altre subjectant, per treure’l després de la cerca, fructuosa o infructuosa, posant, en algunes ocasions, en risc, el seu físic.

   Moltes vegades, són objecte de disputes, veritables baralles, veritables batalles, veritables curses contrarellotge, entre aquests cercadors, sobretot de ferralla, que veuen com altres s’emporten el seu fruit preuat i desitjat. Moltes vegades, es fiquen en naus abandonades o en habitatges mig enrunats, per cercar tubs de plom, cables elèctrics plens de coure, qualsevol material susceptible de ser mínimament aprofitable per a la seva venda.

   Encara que, realment al veure’ls pel carrer, associem aquesta imatge a imatges de misèria d’altres països del Tercer Món, hem de pensar que és el seu mitjà de subsistir, millor o pitjor, i que de nosaltres depèn també que això sigui així. Ells fan la seva feina, i no podem prohibir-los fer-la. Ells es guanyen la vida d’aquesta manera. Però de la nostra societat (i de la seva voluntat) depèn donar-los l’oportunitat de visquin un altre tipus de vida. És difícil, per la situació que vivim amb la crisi. Però hem d’intentar-ho. Oferint-los feina, cursos de formació i una oportunitat per canviar, i no reproduint escenes de racisme i discriminació, que alguns populistes intenten difondre entre la societat.

   Mentrestant, fan una feina bruta, que a ningú (ni a ells mateixos) no els agrada, però que té un mínim rendiment econòmic necessari per a viure, per a subsistir.

   El diumenge passat, a TV3, el programa 30 minuts va dedicar un reportatge a aquests ferrallers ambulants. El link és aquest: http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1902/

La sonrisa etrusca, de José Luis Sampedro

   “En el museo romano de Villa Giulia el guardián de la Sección Quinta continúa su ronda. Acabado ya el verano y, con él, las manadas de turistas, la vigilancia vuelve a ser aburrida; pero hoy anda intrigado por cierto visitante y torna hacia la saleta de Los Esposos con creciente curiosidad. ‘¿Estará todavía?’, se pregunta, acelerando el paso hasta asomarse a la puerta.

   Está. Sigue ahí, en el banco frente al gran sarcófago etrusco de terracota, centrado bajo la bóveda: esa joya del museo exhibida, como en un estuche, en la saleta entelada en ocre para imitar la cripta originaria.

   Si, ahí está. Sin moverse desde hace media hora, como si él también fuese una figura resecada por el fuego y los siglos. El sombrero marrón y el curtido rostro componen un busto de arcilla, emergiendo de la camisa blanca sin corbata, al uso de los viejos de allá abajo, en las montañas del Sur: Apulia o, más bien, Calabria.

   ‘¿Qué verá en esa estatua?’, se pregunta el guardián. Y, como no comprende, no se atreve a retirarse por si de repente ocurre algo, ahí, esta mañana que comenzó como todas y ha resultado tan distinta. Pero tampoco se atreve a entrar, retenido por inexplicable respeto. Y continúa en la puerta mirando al viejo que, ajeno a su presencia, concentra su mirada en el sepulcro, sobre cuya tapa se reclina la pareja humana.

   La mujer, apoyada en su codo izquierdo, el cabello en dos trenzas cayendo sobre sus pechos, curva exquisitamente la mano derecha acercándola a sus labios pulposos. A su espalda el hombre, igualmente recostado, barba en punta bajo la boca faunesca, abarca el talle femenino con su brazo derecho. En ambos cuerpos el rojizo tono de la arcilla quiere delatar un trasfondo sanguíneo invulnerable al paso de los siglos. Y bajo los ojos alargados, orientalmente oblicuos, florece en los rostros una misma sonrisa indescriptible: sabia y enigmática, serena y voluptuosa.

   Focos ocultos iluminan con dinámico arte las figuras, dándoles un claroscuro palpitante de vida. Por contraste, el viejo inmóvil en la penumbra resulta estatua a los ojos del guardián. ‘Como cosa de magia’, piensa éste sin querer. Para tranquilizarse, decide persuadirse de que todo es natural: ‘El viejo está cansado y, como pagó la entrada, se ha sentado ahí para aprovecharla. Así es la gente de campo’. Al rato, como no ocurre nada, el guardián se aleja.

   Su ausencia adensa el aire de la cripta en torno a sus tres habitantes: el viejo y la pareja. El tiempo se desliza…

   Quiebra ese aire un hombre joven, acercándose al viejo:

-           ¡Por fin, padre! Vámonos. Siento haberle tenido esperando, pero ese director…

   El viejo le mira: ‘¡Pobre chico! Siempre con prisa, siempre disculpándose… ¡Y pensar que es hijo mío!’.

-           Un momento… ¿Qué es eso?

-           ¿Eso? Los esposos. Un sarcófago etrusco.

-           ¿Sarcófago? ¿Una caja para muertos?

-           Sí… Pero vámonos.

-           ¿Les enterraban ahí dentro? ¿En eso como un diván?

-           Un triclinio. Los etruscos comían tendidos, como en Roma. Y no les enterraban, propiamente. Depositaban los sarcófagos en una cripta cerrada, pintada por dentro como una casa.

-           ¿Como el panteón de los marqueses Malfatti, allá en Roccasera?

-           Lo mismo… Pero Andrea se lo explicará mejor. Yo no soy arqueólogo.

-           ¿Tu mujer?... Bueno, le preguntaré.

   El hijo mira a su padre con asombro. ‘¿Tanto interés tiene?’ Vuelve a consultar el reloj.

-           Milán queda lejos, padre… Por favor.

   El viejo se alza lentamente del banco, sin apartar los ojos de la pareja.

-           ¡Les enterraban comiendo! – murmura admirado… Al fin, a regañadientes, sigue a su hijo.

   A la salida el viejo toca otro tema.

-           No te ha ido muy bien con el director del museo, ¿verdad?

   El hijo tuerce el gesto.

-           Bueno, lo de siempre, ya sabe. Prometen, prometen, pero… Eso sí, ha hecho grandes elogios de Andrea. Incluso conocía su último artículo.

   El viejo recuerda cuando, recién acabada la guerra, subió él a Roma con Ambrosio y otro partisano (‘¿cómo se llamaba, aquel albanés tan buen tirador?..., ¡maldita memoria!’) para exigir la reforma agraria en la región de la Pequeña Sila a un dirigente del Partido.

-           ¿Te ha acompañado hasta la puerta dándote palmadas en el hombro?

-           ¡Desde luego! Ha estado amabilísimo.

   El hijo sonríe, pero el viejo tuerce el ceño. Como entonces. Fueron precisos los tres muertos de la manifestación campesina de Melissa, junto a Santa Severina, para que los políticos de Roma se asustaran y decidieran hacer algo.

   Llegan hasta el coche en el aparcamiento y se instalan dentro. El viejo gruñe mientras se abrocha el cinturón de seguridad. ‘¡Buen negocio para unos cuantos! ¡Cómo si uno no tuviera derecho a matarse a su gusto!’ Arrancan y se dirigen hacia la salida de Roma. A poco de pagar el peaje, ya en la Autostrada del Sole, el viejo vuelve a su tema mientras lía despacio un cigarrillo.

-           ¿Enterraban a los dos juntos?

-           ¿A quiénes, padre?

-           A la pareja. A os etruscos.

-           No lo sé. Puede.

-           ¿Y cómo? ¡No iban a morirse al mismo tiempo!

-           Tiene usted razón… Pues no lo sé… Apriete ahí, que sale un encendedor.

-           Déjate de encendedores. ¿Y la gracia del fósforo?

   El viejo, efectivamente, frota y enciende con habilidad en el hueco formado por sus manos. Arroja el fósforo al exterior y fuma despaciosamente. Silencio desgarrado tan sólo por un zumbido de motor, susurrar de neumáticos, algún imperioso bocinazo. El coche empieza a oler a tabaco negro, evocando en el hijo recuerdos infantiles. Con disimulo baja un poco el cristal de la ventanilla. El viejo entonces le mira: nunca ha podido acostumbrarse a ese perfil delicado, herencia materna cada año más perceptible. Conduce muy serio, atento a la ruta… ‘Sí, siempre ha sido un chico muy serio.’

-           ¿Por qué reían de esa manera tan…, bueno, así? ¡Y encima de su tumba, además!

-           ¿Quiénes?

-           ¡Quiénes van a ser! ¡Los etruscos, hombre, los del sepulcro! ¿En qué estabas pensando?

-           ¡Vaya por Dios, los etruscos!... ¿Cómo puedo saberlo? Además no reían.

-           ¡Oh, ya lo creo que reían! ¡Y de todo, se reían! ¿No lo viste?... ¡De una manera…! Con los labios juntos, pero reían… ¡Y qué bocas! Ella, sobre todo, como… – se interrumpe para callar un nombre (Salvinia) impetuosamente recordado.

   El hijo se irrita. ‘¡Qué manía! ¿Acaso la enfermedad está ya afectándole al cerebro?’

-           No reían, padre. Sólo una sonrisa. Una sonrisa de beatitud.

-           ¿Beatitud? ¿Qué es eso?

-           Como los santos en las estampas, cuando contemplan a Dios.

   El viejo suelta la carcajada.

-           ¿Santos? ¿Contemplando a Dios? ¿Ellos, los etruscos? ¡Ni hablar!

   Su convicción no admite réplica. Les adelanta un coche grande y rápido, conducido por un chófer de librea. En el asiento de atrás el fugitivo perfil de una señora elegante. ‘Este hijo mío…’, piensa el viejo. ‘¿Cuándo llegará a saber de la vida?’

-           Los etruscos reían, te lo digo yo. Gozaban hasta encima de su tumba, ¿no te diste cuenta?... ¡Vaya gente!

   Da otra chupada al cigarro y continúa:

-           ¿Qué fue de esos etruscos?

-           Los conquistaron los romanos.

-           ¡Los romanos! ¡Siempre haciendo la puñeta! (…)”

   Una sonrisa de beatitud. Salvatore Roncone ríe y elude el verdadero significado de la palabra beatitud, un significado que, en breve, va a cambiar el ritmo de su ya dilatada pero cada vez menos duradera vida. Y es que beatitud no es más que el derivado del latín beatus, cuyo significado es felicidad. Beatus ille, feliz aquel. Y es que es la felicidad y el alcance a ésta y al sentimiento del amor completo, lo que podría sintetizar esta deliciosa y muy recomendable novela del recientemente desaparecido José Luis Sampedro (Barcelona, 1917 – Madrid, 2013), escritor, ensayista, de ideas claramente humanistas y progresistas, y que abogaba por una economía más humana y solidaria, frente al despiadado y deshumanizante capitalismo. En 2010 se le concedió la Orden de las Artes y las Letras españolas, y en 2011, el Premio Nacional de las Letras Españolas.

   ¿Pero cómo se desarrolla ese concepto de felicidad y de sentimiento de amor completo en La sonrisa etrusca? Villa Giulia, museo romano, un anciano está observando fascinado un sarcófago etrusco que representa a un matrimonio cuya sonrisa resulta misteriosa, enigmática para el viejo, de tal manera que le obsesiona. ¿Por qué ríen?, se pregunta. Su hijo responde: una sonrisa de beatitud. Una sonrisa de felicidad…

   Salvatore Roncone, un viejo campesino del Sur de Italia, calabrés, se dirige a casa de su hijo Renato, en Milán, para someterse a una revisión médica de un cáncer que le está royendo por dentro. La Rusca, le llama el viejo a ese misterioso sujeto interior que está acabando con su vida. De camino a Milán, paran en Villa Giulia para realizar unas gestiones en nombre de Andrea, su nuera, y allí es donde conoce ese sarcófago que tanto le obsesiona.

   Su vida, que ha sido intensa, pero también dura, ha trascurrido siempre en el campo de esa región del Mezzogiorno, del sur de Italia, donde la vida y las costumbres son tan antagónicas con las del Norte de Italia, ese Milán que tanto detesta, y que personaliza, en parte, en su nuera Andrea, cuyas costumbres, e incluso las comidas, son, sin duda, tan contrarias a las de ese sur que tanto evoca el viejo. Eso, y su vida de partisano durante la Segunda Guerra Mundial. El viejo llega, pues, a Milán, con un punto de viejo cascarrabias. Pero algo en ese momento varía. Conoce a Brunettino, su nieto, en el que vuelca todo su afecto, y a través del cual descubre la ternura, la felicidad que nunca había tenido, la felicidad completa. Venciendo todos los impedimentos que la enfermedad, pero también las costumbres modernas y “norteñas” de su familia milanesa, de las cuales quiere salvar a Brunettino, va tejiendo una red de cariño y ternura hacia su nieto, que le hace descubrir todo lo que no había sentido en su vida: la felicidad completa. Y a eso, se añade cuando conoce a Hortensia, una mujer de edad que le ofrece pasión, cariño y ternura, algo que va más allá del tipo de amor que había conocido hasta el momento, algo diferente a las grandes pasiones de su juventud, un amor pleno, sin necesidad de grandes demostraciones de sexo, de demostrar la querencia a la persona. Y por medio, las relaciones familiares, siempre difíciles con la nuera; la obsesión por la muerte del Cantanotte, su rival en Roccasera, su pueblo, su relación con los doctores que le tratan, o la relación con Valerio y los profesores universitarios que quieren estudiar con sus relatos, la antropología calabresa, y, sobre todo, una constante evocación de su vida de partisano en la guerra, la lucha contra los fascistas, que utiliza incluso en su lucha diaria contra las costumbres modernas, a las que compara irremediablemente con los tedescos o los fascistas, con las que quieren educar a su nieto Brunettino. Éste y Hortensia van a ser su salvación, el punto sobre donde pivota su descubrimiento de la felicidad completa.

   Un gran sentimiento de amor, de felicidad, de que la vida es corta y que hay que vivir cada día como si fuera el último, de intentar alcanzar la felicidad completa, esa beatitud, la sonrisa etrusca.

IDÒ, ELS ANGLICISMES ADOPTATS PEL CATALÀ PARLAT A MENORCA

   Un dels aspectes més importants heretats de la presència britànica a Menorca és, sens dubte, la influència que es va imprimir sobre la llengua dels menorquins. Un gran nombre d’anglicismes es fa notar sobre el lèxic del català parlat a Menorca, i que és, com no, un important senyal en el patrimoni lingüístic dels menorquins.

    La presència dels francesos no va imprimir una influència tan important, encara que hi persisteixen també alguns gal·licismes a la llengua, com vélo (per denominar la bicicleta), bastió, fricandó, pertot, polissó, sacarí o rendivú (per denominar un complit).

   Però l’anglès, sens dubte, si va deixar un rastre molt profund a la llengua, amb paraules molt utilitzades com boínder o xoc, que són molt comunes a la parla dels menorquins, i que se segueixen emprant, encara que cada cop menys, i pel que és convenient forçar la seva protecció perquè no es perdi l’ús, com ha estat comú fins ara, i que hi hagi anglicismes que només formin part d’un record dels més majors, de la gent més gran.

   Tot seguit, fem esment d’una llista d’anglicismes adoptats pel català parlat a Menorca. N’esmentem un bon grup, dient de quin vocable anglès prové, quin és el seu significat i quin és el seu ús actual.

·         ASQUENS, que deriva de ask, i que significa demanar. Poc utilitzat, pràcticament desaparegut.

·         AVAVOL, que deriva de evens all, i que ve de quan es juga a determinats jocs, significa que tots els jugadors tenen el mateix nombre de punts, un empat. Usat, al tractar-se d’un terme utilitzat per el joc dels mèrvels.

·         BAIENBAI, que deriva de by and by, i que significa més tard o després. Poc usat.

·         BÉC, que deriva de back, i que significa dormir, fer un bèc. Poc usat.

·         BECASTEM, que deriva de back stamp, i que significa clatellada. Poc usat.

·         BÈGUER, que deriva de beggar, i que significa captaire. Poc usat.

·         BÈRECS, que deriva de barracks, i que significa caserna. Poc usat.

·         BERGUIN, que deriva de bargain, i que significa contracte. Fer un berguin era contractar els serveis d’una prostituta. Poc usat.

·         BERIOUS, que deriva de barrack house, i que significa quarter militar. Poc usat.

·         BÈTEM, que deriva de batten, i que significa llistó de fusta. Usat, sobretot per l’ofici dels fusters.

·         BIT, que deriva de bit, i que significa punxó o barrina de fusta. Usat, sobretot per l’ofici dels fusters.

·         BITER, que deriva de bitter, i que significa beguda amarga. Molt usat.

·         BLÉCBOL, que deriva de black ball, i que significa betum. Usat, sobretot per l’ofici dels xumèquers, dels sabaters.

·         BLÈC, que deriva de black, i que significa negre. S’usa molt per anomenar quan un té l’ull morat, l’ull blec. Usat, un 65% dels menorquins l’usa, però tendeix a perdre ús en les noves generacions.

·         BLÈC-VERNÍS, que deriva de black varnish, i que significa vernís negre. Poc usat, però sobretot en l’ofici dels fusters.

·         BÒDREM, que deriva de bottom, i que significa fondo, fons (es fa servir per denominar als bocins de pel que es posen dins la sabata entre la plantilla i la sola). Poc usat.

·         BOI, que deriva de boy, i que significa noi, al·lot. S’usa l’expressió “quatre jans i un boi”. Poc usat, només en l’expressió.

·         BOINDER, que deriva de bow window o bay window, i que descriu els tipus de balcó o finestra d’arc en les cantonades dels edificis, una espècie de balcons de tribuna. Molt usat, el coneix el 95% dels parlants, i és molt usat a tota l’illa.

·         BORN o BORD, que deriva de board, i que significa plat de fusta, o safata. Usat només en alguns nuclis de l’illa, conegut pel 46% dels parlants, es veu moltes vegades substituït pel castellanisme bandeja.

·         BÓTIL, que deriva de bottle, i que significa botil, una ampolla de vidre o pedra. De tota forma, hi ha lingüistes que ho lliguen més com a mossarabisme. Molt usat, el coneix el 99% dels parlants, i és molt usat a tota l’illa.

·         BRED, que deriva de brad, i que significa clau pla i estret de sabaters i fusters. Usat, sobretot als oficis de fuster i xumèquer (sabater).

·         BRICBARCA, que deriva de brig o brigantine, que significa bergantí. Poc usat.

·         BULI, que deriva de bully, que significa fatxenda. Poc usat.

·         CLIN, que deriva de clin, que significa net, netejar. Serveix per designar quan s’ha de netejar d’obstacles el terreny de joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic del joc dels mèrvels.

·         DÈVILS, que deriva de devils, que significa dimonis. Poc usat.

·         ENCLOVA, que deriva de clover, que significa trèvol. Poc usat.

·         ESCREP, que deriva de screp, que significa fragment, tros petit. Poc usat.

·         ESCRÈPEL, que deriva de scraper, que significa gratador, rascador (per allisar la fusta). Usat, sobretot a l’ofici de fuster.

·         ESCRÚ, que deriva de screw, que significa cargol de fuster. Usat, sobretot a l’ofici de fuster.

·         ESTORNSCRÚ, que deriva screwdriver, que significa tornavís. Poc usat, és més usat l’altre terme tornescrús, amb el mateix significat.

·         ESQUICS, que deriva de kick, que significa cop de peu. Serveix per designar quan s’interfereix la trajectòria d’un mèrvel amb el peu. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         ESTANFÉS, que deriva de stand and face, que descriu a una ordre militar, que seria atenció i feu front. Poc usat.

·         ESTEC o ESTIC, que deriva de stick, i que és un bastó llarg i prim, o un pal, com el stick de l’hoquei. Poc usat. Només en els jocs on s’usa un estic, com l’hoquei.

·         ESTÈPEL, que deriva de staple, i que significa grapadora. Usat, però en procés de substitució per la paraula estàndard grapadora.

·         ESTONX, que deriva de stance, i que significa posició, postura. Serveix per designar la posició de sortida al joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc de mèrvels.

·         ESTOP, que deriva de stop, i que significa aturar-se, parar-se. Serveix per quan s’atura la bala o mèrvel amb el peu. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         EUT, que deriva d’out, i que es fa servir a diversos jocs, com els mèrvels (una espècie de bales o caniques), per dir que era fora de joc, fora del rotlo. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         FÁITIM, que deriva de fighting, que significa baralla o batussa. Molt poc usat, conegut per un 13% dels parlants, sobretot s’usa pels parlants de Ciutadella de Menorca. Pràcticament desaparegut.

·         FLOR, que deriva de floor, que significa paviment (de fusta). Usat, sobretot en l’ofici dels fusters.

·         FULETOP, que deriva de full to the top, full up, i que significa ple fins al límit, fins al capdamunt. Poc usat.

·         GALIP, que deriva de gallipot, i que significa pipa (de terracota i vímet) per fumar. Poc usat.

·         GIN, que deriva de gin, i que és una beguda semblant a la ginebra, introduïda pels anglesos a l’illa, feta de ginebró i aromatitzada amb altres herbes de l’illa. Molt usat, el coneix la totalitat dels parlants menorquins.

·         GREVI, que deriva de gravy, i que es fa servir per designar el greix que es desprèn de la carn quan es cou, la salsa que es posa pel costat de la carn. Usat.

·         GROG, que deriva de grog, i que és una espècie de beguda alcohòlica, una espècie de ponx. Molt poc usat, conegut per un 3% dels parlants, sobretot a Alaior i Es Mercadal. Pràcticament desaparegut.

·         GUÉNC, que deriva de gang, i que és una banda, un grup de mariners. Poc usat.

·         GUÈTES, que deriva de gaiters, que són les polaines que duien soldats o caçadors. Poc usat. Segons en Pep Si, podria provenir del francés o català septentrional guetes, que és com s'anomena a la part davantera. (Gràcies per l'aportació)

·         HEVERSAC, que deriva d’haversac, que és una motxilla o sarró de caçador o pescador. Poc usat.

·         IN/INT, que deriva d’in o into, que vol dir dins o dintre. S’usa per dir quan la bala o mèrvel se situa dins el rotlo o terreny de joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         JAN/JANA/JANS, que deriva de johns, amb el que vol designar els soldats o mariners anglesos. S’usa l’expressió “quatre jans i un boi”. Poc usat, només en l’expressió.

·         LESI, que deriva de lazy, que significa mandrós. Poc usat.

·         LET, que deriva de lath, que significa llistó de fusta. Usat, sobretot en l’ofici dels fusters.

·         MÀITER, que deriva de mitre (as in mitred angle), que es refereix a l’angle que uneix les portes. Poc usat.

·         MEN/MENS, que deriva de man/men, que significa home/homes. Poc usat.

·         MÈRVELS/MÈRVOLS/MÈRVILS, que deriva de marbles (the game of marbles), que es refereix a un joc semblant a les bales, a les caniques. És molt usat, conegut pel 98% dels parlants menorquins, i a més compta amb un lèxic propi, molt influenciat pels anglicismes.

El joc de mèrvels, anglicisme derivat del mot marbles (marbre), és el tradicional joc de les bales o caniques. Es tracta d’un joc, el qual ha anat perdent força, al no poder-se ara jugar tant al carrer, i que prové del temps de la dominació anglesa a Menorca, i que conté força expressions, que són anglicismes heretats i que van arrelar a la parla catalana dels menorquins i s’ha conservat amb més o menys força fins l’actualitat.    Cada jugador té els seus propis mèrvels, que s’anomenen segons la seva mida: níquels, manos de tir i mèrvels.    Es practica al carrer, en superfície plana, amb es rotlo, una espècie de clot circular on es dipositen els mèrvels, i una posició de sortida (o estonx). Llavors, consisteix en colpejar i fer rodar la bala amb el dit, a fi de tocar el mèrvel d’un altre jugador i fer-lo sortir del rotlo, i guanyar el major nombre de mèrvels possible. Quan un jugador en treu un, ha de llençar fins que falli. Llavors, una vegada fora, queda dins del camp, exposant-se a ser ferida per la bala d’un altre jugador, i en aquest cas perd tot el que ha guanyat. Si un jugador és eliminat, es pot refer (o tornar al joc) posant un altre cop els mèrvels acordats. El joc dura fins que hi queden mèrvels dins el rotlo o fins que queda un únic jugador, que ha eliminat tots els altres.    El més curiós, és el lèxic heretat: estonx, nòquel, pol·lís, plis, retxa plis, estop, esquics, clin, avavol, eut i int, el significat de les quals podem trobar més amunt quan hem parlat dels anglicismes heretats de la presència britànica a l’illa.

·         MILEDI, que deriva de milady, que significa senyoreta, encara que s’usa pejorativament, per anomenar les dones lletges. Usat, sobretot en el seu ús més pejoratiu.

·         MILORD, que deriva de milord, es refereix, en canvi, a un home elegant i ric. Usat.

·         MITJAMEN, que deriva de midshipman, es refereix al cos de la guàrdia marina, de l’armada anglesa. Poc usat.

·         MOC, que deriva de mug, es refereix a un pitxer d’argila o de vidre, a un gotet o un petit cubilet. Usat, però cada vegada menys per les noves generacions. Conegut pel 17% dels parlants, sobretot a Maó.

·         MÒGUIN/MÒGUINI, que deriva de mahogany, que significa caoba. Usat, conegut pel 58% dels parlants menorquins, però en procés de substitució i cada vegada menys conegut entre les noves generacions.

·         NÈBERA, que deriva de neighbour, que significa veí. Poc usat.

·         NÈPEL, que deriva d’an apple,  que significa una poma. Poc usat.

·         NEVERSÓ, que deriva de never saw (de quan el governador anglès Kane al mercat de Maó va dir ‘I never saw such plums’) i que significa mai he vist (aquestes prunes). Poc usat.

·         NÍGUEL, que deriva de nickel (a small coin), que serveix per denominar la moneda petita o les boles més petites del joc de mèrvels. Usat, sobretot per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         NÒQUEL, que deriva de knuckle, que és el que en castellà s’anomena nudillos. Serveix per anomenar el tir d’artell al joc dels mèrvels. Usat, sobretot per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         OX, que deriva d’oxen (o cow), que significa bou. Poc usat.

·         PÈNEL, que deriva de panel (as in door panel), que és l’entrepany de la porta. Poc usat.

·         PENI, que deriva de penny, que són els diners o moneda petita. Usat.

·         PEPELMEN, que deriva de peppermint (sweets), que són petites píndoles de menta. Poc usat.

·         PINXA, que deriva de pilchard (small sardines), que són les sardines enllaunades. Usat, conegut pel 82% dels parlants menorquins, tendeix a perdre’s entre les noves generacions.

·         PÍQUELS, que deriva de pickles, que són els encurtits escabetxats o envinagrats. Poc usat.

·         POL·LÍS, que deriva de pollex, que serveix per anomenar el tir de polze al joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         PLÈ, que deriva de play, que és joc o jugar. Usat, sobretot a Ciutadella i Ferreries, conegut pel 56% dels parlants.

·         PLENTI, que deriva de plenty, que vol dir abundant. Poc usat.

·         PLIS, que deriva de plis, que s’usa en el moment de netejar d’objectes el terreny de joc dels mèrvels. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         PÚDIN, que deriva de pudding, que és el pudin o pastís anglès, bla o poc dur, fet generalment de farina barrejada amb mel, llet, ous i altres ingredients, sent els fets a l’illa de moltes classes de fruites. Molt usat, conegut pel 88% dels parlants menorquins.

·         PUNX, que deriva de punch (fruit and/or alcoholic), és el ponx, beguda composta per rom o conyac, amb aigua, sucre i corfa de llimona. Poc usat.

·         QUEC, que deriva de cake, és un pastís dolç. Poc usat.

·         QUEN, que deriva de can (as a tin can or pail), que serveix per anomenar una llauna o recipient petit emprat per les mestresses de casa. Poc usat.

·         QUÈP, que deriva de cap or hat, que significa gorra o petita barretina. Usat, sobretot a Ferreries i Ciutadella, és conegut per un 31% dels parlants.

·         QUIC, que deriva de quick, que significa ràpid, rapidesa. Serveix per designar al joc de fet i amagar, o al joc de pica-paret. Usat, conegut pel 66% dels parlants menorquins, és una de les paraules que es circumscriuen a determinades poblacions, sobretot a Llevant.

·         QUIS, que deriva de kiss, que significa bes, besar. Poc usat.

·         QUITER/QUITIL, que deriva de kettle, que significa tetera. Usat.

·         RÈL, que deriva de rail, que significa barra (horitzontal) per fer barreres, baranes  o balaustrades. Usat, en l’ofici dels fusters.

·         RÈNX, que deriva de wrench, que és una espècie de clau anglesa, que serveix per subjectar els mascles de fer vies als perns. Usat, a l’ofici dels fusters i xumèquers.

·         RETXA PLIS, que significa posar-se en línia del mèrvel que volen ‘matar’. Usat, per formar part del lèxic propi del joc dels mèrvels.

·         RÒFILS, que deriva de ruffles (on shirts around cuffs or collar), que és el vol o les xorreres de la camisa, o la guarnició de randa a la part alta de la pitera d’una camisa. Molt poc usat, el coneix el 11% dels parlants, en procés de desaparició.

·         RUL, que deriva de (straightedge or) ruler, que serveix per designar un regla, una mida de fuster. Usat, en l’ofici del fuster.

·         RUM, que deriva de rum, que és el rom. Usat.

·         SAIDBORD, que deriva de said-board (dining room furniture), que significa aparador (un moble de menjador). Poc usat.

·         SEDON, que deriva de sit down, que serveix per designar quan es posa un ca, un gos amb el cos alçat descansant damunt les cames de darrere. Poc usat.

·         SETÈMER, que deriva de to set and hammer, que significa un martell de lluir el ferro. Usat, en l’ofici dels fusters.

·         SUTIMBOR, que deriva de setting board (used in carpentry to set out and fix pieces of timber), que significa un objecte per a fixar taules, una eina de fuster. Usat, en l’ofici dels fusters.

·         TÈPEL, que deriva de taper (to light something), que és un fus cilíndric, objecte afusat. Poc usat.

·         TIBORD, que deriva de tea board/tea tray, que és una safata per al té. Poc usat. S’usa més l’altre anglicisme bord/born.

·         TIQUITIL, que deriva de tea kettle/tea pot, que significa tetera. Poc usat.

·         TORNESCRÚS, que deriva de screw(driver), que significa tornavís. D’ús bastant generalitzat, el coneix el 67% dels parlants, sobretot entre l’ofici dels fusters.

·         TRINC/TRINQUI, que deriva de to drink, que significa beure, fer un beure, fer un trinqui. Poc usat.

·         TRÍQUET, que deriva de trinket, que serien les quincalles, la bijuteria. Poc usat.

·         UEIT, que deriva de white, que significa blanc. Poc usat.

·         VERIGUT, que deriva de very good, que significa molt bo o molt bé. Poc usat.

·         XÀQUENS, que deriva de shake hands, que seria donar-se la mà com a salutació. Poc usat.

·         XÈL, que deriva de shell, que significa closca de marisc. Poc usat.

·         XÈNC, que deriva de shank, que serveix per anomenar a la part davantera de la cama d’un animal. Força usat, conegut pel 72% dels parlants, però tendeix a perdre’s entre les noves generacions.

·         XÈRI, que deriva de sherry, que és el vi de Xerès. Poc usat.

·         XOC, que deriva de chalk, que és el guix (per dibuixar o escriure en una pissarra). Molt usat, conegut pel 99% dels parlants menorquins.

·         XUMECA/XUMÉQUER, que deriva de shoe-maker, que significa sabater. Usat.

 Imatge d'un boinder a Maó