Pomada. El llegat britànic a l’illa de Menorca

    Continuant amb el bloc de temes dedicats a l’illa de Menorca, avui parlaré sobre el llegat que la presència britànica va deixar com una forta petjada.

   Any 1701. Després de la mort sense descendència del rei espanyol Carles II, aquest, en el seu llit de mort, va acceptar les recomanacions del seu Consell d’Estat, i accepta que el seu successor sigui el duc d’Anjou, proclamat rei d’Espanya a la seva mort, amb el nom de Felip V, al 1701. Les potències marítimes del moment, anglesos i holandesos, veient en Felip V una victòria de les pretensions franceses, va declarar la guerra a França i van intervenir a favor dels partidaris de l’arxiduc Carles d’Àustria com a rei d’Espanya a la guerra de Successió que havia de durar entre el 1702 i el 1713. Però al succeir l’arxiduc Carles al seu germà mort, l’emperador Josep d’Àustria, no va convèncer als seus aliats a l’aspiració al tron espanyol, ja que veien malament la unió de l’Imperi austríac amb l’Imperi espanyol, i van acabar acceptant com a mal menor Felip d’Anjou, sempre que aquest renunciés als seus drets successoris al tron francès, i van retirar el seu suport als partidaris de l’arxiduc, deixant-los a la seva sort. Es va arribar així al tractat d’Utrecht, on el regne d’Espanya perd Gibraltar i Menorca, que passen a mans angleses i, a l’any 1712, Menorca es sotmet a la sobirania dels reis d’Anglaterra.

   Des del primer moment, l’actitud de la població envers les tropes d’ocupació anglesa va ser distant i més aviat contrària, ja que a l’ocupació en sí, es van succeir situacions com la de pagar impostos o allotjament de tropes per particulars, que van ser vistes com una molèstia per part de la població illenca. La capitalitat de l’illa, que sempre havia estat Ciutadella, va passar a ser Maó, que es va fortificar com a zona estratègica i militar.

   Richard Kane va ser el primer governador britànic a l’illa, i malgrat haver esdevingut un dels principals exponents i potser un dels més populars de l’ocupació britànica, durant el seu mandat va haver de topar amb l’oposició de la societat menorquina en general, per raons de tipus econòmic, per raons de caire religiós i per raons de caire polític.

   Malgrat els problemes de convivència, l’illa durant la primera dominació britànica va sofrir un fort desenvolupament econòmic i demogràfic. I a això va contribuir la capitalitat maonesa, que amb el seu magnífic port natural, oferia una bona comunicació comercial i un gran caràcter estratègic militar. D’aquesta època són les primeres grans fortificacions militars a l’illa, i Maó encara avui conserva molt l’aire anglès en les seves construccions del casc històric, edificis que recorden molt el típic aire anglès que es pot respirar també en altres illes que han estat dominades pels anglesos a la Mediterrània, com Malta, edificis amb les típiques balconades i finestrals, que van adoptar a Menorca el nom de boínders, que és un anglicisme heretat d’aquesta presència britànica.

   La Guerra dels Set Anys, amb el desembarcament i presa de Menorca per part de les tropes franceses de Lluís XV, es va posar un parèntesi a la dominació anglesa de l’illa, un parèntesi de set anys i, llevat de la fundació de la població de Sant Lluís, la petjada francesa a Menorca va ser mínima.

   Menorca retorna a mans britàniques, i en aquest període, i fins al retorn de l’illa definitivament a mans espanyoles, Menorca torna a sofrir un important desenvolupament econòmic i demogràfic. Es desenvolupa una important indústria de construcció naval, desenvolupant-se la indústria de la fusta, i oficis com el de mestre d’aixa i els fusters, a on ha quedat una important riquesa lèxica conservada pels anglicismes que encara resten a la llengua catalana parlada a Menorca.

   Es va aixecar el poble de Georgetown (actual Es Castell), amb una planta de traçat rectangular a l’entorn d’una gran plaça d’armes, així com se seguí fortificant els voltants de Maó.

   A l’interior de l’illa, es varen fer camins nous, com el famós camí d’en Kane, construït durant el mandat del governador, i els camps es van roturar, malgrat que el domini, sobretot a la part occidental seguia sent de l’aristocràcia illenca.

   Amb el tractat de Versalles de 1783, Menorca fou retornada a la corona espanyola, però al 1798 hi hagué un altre període de quatre anys de dominació britànica, fins que al 1802 fou retornada definitivament a sobirania espanyola al tractat d’Amiens.

   Com hem vist, la presència britànica va deixar una important petjada a l’illa de Menorca. Jo em fixaré en tres dels aspectes que aquesta presència va deixar com a patrimoni a l’illa, i de tipus molt divers: parlaré de la pomada, típica beguda feta amb gin, el qual va ser portat a l’illa pels anglesos; per una altra banda, parlaré del camí d’en Kane; i per últim, parlaré dels anglicismes que la presència britànica va deixar a l’illa, un important patrimoni cultural i lingüístic a protegir, encara que d’aquesta última part en faré una entrada apart.

Pomada    He titulat aquesta entrada al blog sobre Menorca amb el nom d’aquesta típica beguda, consumida, sobretot a l’estiu: la pomada. Per què? Perquè sens dubte és producte d’un veritable heritage de la presència anglesa a l’illa. No perquè la pomada sigui una beguda importada d’Anglaterra. De fet la pomada va ser inventada en el segle XX per Magí Camps, un maonès que va obtenir aquesta beguda de la barreja del famós Gin Xoriguer, produït a Maó, amb la llimonada, amb les proporcions necessàries per crear aquesta refrescant beguda.       Però sí van ser els anglesos que van introduir la producció del gin a l’illa, fet a base del ginebró i dels alcohols necessaris per crear una ginebra tan típica i tan pròpia d’aquestes contrades.    Però, sens dubte, el gin típic menorquí, i sense el qual no es podria produir la pomada, és el famós Gin Xoriguer, produït a Maó, amb denominació d’origen, feta amb una ampolla de color verd, imitant la forma d’una gerra o ampolla llarga amb una petita nansa, s’elabora a partir del ginebró (Juniperus communis) i alcohols vínics naturals.    I la pomada, com es prepara? No és una beguda amb una preparació complexa, però si cal fer-ho en les proporcions justes i necessàries. Els ingredients necessaris són el Gin Xoriguer, llimonada, si pot ser, natural, gel i, hi ha que per accentuar la dolçor o l’amargor, hi posa unes gotetes de herbes menorquines. Se sol servir ben fred, pel que posarem gel en el got. Actualment, però, apart de refredar el vidre del vas amb el gel, hi ha mètodes com la conservació dels gots en refrigeradors preparats o també amb tècniques de refredat basades en l’hidrogen. Es decora les parets del vas amb rodanxes de llima ben verda, i s’esprem una meitat de la llima, introduint el seu suc a l’interior, i posteriorment, s’introdueix una part de gin per tres de llimonada que, a poder ser, és millor que sigui natural, encara que ja se sap que als bars i discoteques es faran servir els típics refrescos de llimona, però no li donaran l’autèntic sabor natural que li dóna la llimona. I, com hem dit, hi ha que hi posa una mica d’herbes (o bé sec o bé dolç), per accentuar la dolçor o l’amargor, així com les típiques decoracions ensucrades als ribets del got, que se solen posar en els locals de marxa nocturna.    Un bon substitut del gin tònic, pels que, com jo, no podem assaborir la tònica.

El camí d’en Kane    En Richard Kane va ser el primer governador que la Menorca ocupada pels anglesos va tenir. L’illa de Menorca, considerada pels anglesos de principal control estratègic de la Mediterrània Occidental, va acollir, de primeres, als anglesos de bon grat, ja que les tropes borbòniques van deixar una nefasta i tenebrosa petjada als illencs. Després, quan van començar els primers abusos propis de la dominació anglesa, aquesta acollida de bon grat va esdevenir freda i distant. Malgrat això, es pot dir que l’ocupació anglesa va ser beneficiosa, en general, per l’illa. A l’interès estratègic, els anglesos també van posar interès en rendibilitzar la seva presència, i van deixar una petjada que no només es basa en l’arquitectura militar, sinó que també es veu en l’arquitectura civil, en la gastronomia, a la parla, van introduir una raça de vaques, van crear zones de pastures, van fer murades i aljubs, entre altres coses, però també van fer camins, molts camins, un d’ells aquest famós camí d’en Kane.    Es tracta d’un camí de cavalls, que travessava l’illa de Maó a Ciutadella. En aquell moment, es produí el canvi de capitalitat, i el governador Kane va voler fer un camí que permetés a les seves tropes travessar l’illa sense passar pel mig de cap població, on les tropes angleses eren xiulades i escarnides pels ciutadans locals. Així, es va fer vorejant totes les poblacions pel seu exterior.    Avui en dia, només és transitable des d’es Mercadal fins a prop de Maó, i és considerada una bonica ruta paisatgística, que es pot recórrer a peu, en vélo (bicicleta en el parlar menorquí, un dels pocs gal·licismes que ha restat a la parla), en cavall, però també en cotxe. I es va recuperar gràcies a la tenacitat de la població, ja que aquest camí havia quedat relegat a un segon terme, després de la inauguració de la carretera principal.    Envoltat de murs de paret seca, a banda i banda, i amb múltiples abeuradors, travessa l’illa des de Maó, passant al voltant de la muntanya del Toro, fins a es Mercadal i, de fet, arriba fins més enllà, tot i que el recorregut posterior a es Mercadal no està recuperat i s’ha perdut la seva continuació fins a Ciutadella.    Un bonic passeig per les entranyes de l’illa, recomanable pels que els hi agradi gaudir del paisatge i la tranquil·litat de la natura.