L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt

“Naturalment, l’avi no havia estat mai a la Xina. De fet no havia estat gairebé enlloc, com era prou evident. Mai no havia sortit del continent europeu, mai no havia sortit d’Alemanya. Només en una ocasió havia arribat a prop de la frontera holandesa; i en una altra, si som generosos, a la danesa. No havia hagut de pagar mai amb cap moneda estrangera, no havia hagut de preguntar mai a ningú si entenia l’alemany. Deixant de banda quatre paraules en anglès que només ell entenia, no dominava cap idioma.

   ‘ I per què la Xina, precisament?’, li vaig preguntar per telèfon l’endemà del seu aniversari. Feia vuit hores que no parava de trucar-me per dir-me que agafés força pots de desodorant, que a la Xina no n’hi havia, d’aquestes coses, que necessitaria un calçat resistent, que si estava vacunat contra la malària. ‘ Deu meu, si ni tan sols has estat a Àustria!’, vaig cridar, i l’avi no va dir res. No va dir res durant una llarga estona. Tan llarga que al final vaig preguntar: ‘ Encara ets aquí?’

   ‘ Si ’, va dir. ‘ No vull anar a Àustria ’, va dir. ‘ Ja no em queda temps per anar a Àustria ’, va dir, i llavors vaig ser jo qui va callar, perquè, ben mirat, jo tampoc hi volia anar, a Àustria. Almenys no hi volia anar amb l’avi. Ben mirat, amb ell no volia anar enlloc, a cap muntanya, a cap platja, a cap desert, a cap museu, a cap estació termal. No volia passar-me llargues estones amb ell fullejant inútilment cartes de restaurant escrites en dos idiomes. No volia haver d’estar-me callat amb ell en cap mirador turístic. No volia haver de dir ridículament d’hora al vespre, davant d’un got de vi, que un acaba baldat de tant anar amunt i avall, per evitar així qualsevol situació que ens permetés finalment tenir temps l’un per l’altre. I ben mirat, potser anar a la Xina era l’única proposta raonable, perquè allà, probablement, ni tan sols les cartes en dos idiomes li serveixen a un de gaire. Perquè allà, al vespre, davant d’un got de sake, probablement sí que estaríem baldats. Perquè allà no seria tan terrible la falta de comprensió mútua, ja que de tota manera no comprendríem res. I perquè probablement allà hi hauria molt de tot, excepte temps per dedicar-nos l’un a l’altre. I en el millor dels casos no hauríem sabut que fer-ne, ja que tot el que no ens diguéssim ho ompliria la Xina. I de sobte vaig recordar que de petit vaig passar uns quants dies pensant-me que l’avi era xinès.

   Es devia haver barallat altre cop amb alguna de les meves àvies. No recordo quina. En qualsevol cas, feien un xivarri considerable i en algun moment ell va cridar: ‘ I jo sóc l’emperador de la Xina’. En aquella època, el títol en si no em va impressionar tant com el seu origen, i ho vaig anar explicant a tothom. No tots em van creure. Em van preguntar com era que jo no feia cara de xinès, si l’avi era xinès. I jo vaig dir: ‘ Tot arribarà’, per bé que no tenia ni idea de quin aspecte tenien en realitat els xinesos, Havia sentit a dir que eren tots iguals, i em vaig imaginar un país on només hi pul·lulava l’avi multiplicat indefinidament. Un país on l’avi seia a tots els cotxes, un país on cada matí l’avi sortia de totes les cases i s’acomiadava de l’avi abans de portar els fills, cinc avis molt petits, a l’escola. Al cap d’uns quants dies la veritat va sortir a la llum. ‘ Tu no ets xinès’, li vaig dir.    ‘ Si tu ho dius’, va dir ell.

   En aquella època em va agradar la idea d’un país ple d’avis, però ara, al telèfon, em semblava un quadre espantós. Amb un sol avi en tenia ben bé prou. De fet, un sol avi em resultava ja excessiu, i aquest era el problema. I no la Xina, ni Corfú ni Àustria.

   ‘ Encara ets aquí?’ Aquest cop va ser ell qui ho va preguntar. I aquest cop vaig ser jo qui va respondre: ‘Si, encara sóc aquí.’ I vaig penjar.”

   Una trucada està a punt de trencar el pla que en Keith ha teixit per enganyar els seus germans. En Keith és el gran dels cinc germans que s’ha criat amb el seu avi, un home tremendament actiu i que ha tingut diverses dones, les àvies número...,  de les que parla en Keith, cada vegada més joves, ja que fins i tot l’avi intenta “lligar” amb les novies d’en Keith, però que també té un caràcter particular, que ha marcat, sobretot, en Keith, al ser el seu “preferit”.

   Amb motiu del vuitantè aniversari de l’avi, els néts decideixen regalar-li un viatge a on ell desitgi, i l’avi tria la Xina, malgrat no haver sortit mai d’Alemanya, i a més li paguen el viatge a un dels germans, que, per elecció una mica amanyada, resulta ser en Keith. A ell no li fa cap gràcia marxar amb l’avi i, a més, té una relació molt estreta amb l’última de les novies de l’avi, la Franziska, amb la qual es planteja, fins i tot, el matrimoni.

   Es gasta tots els diners del viatge, en una nit de casino amb la Franziska, i deixa a l’avi marxar a la seva sort, mentre ell passa les dues setmanes que teòricament dura el viatge amagat sota la taula del despatx, i escrivint una sèrie de cartes on, en teoria, explica les anècdotes del seu periple a la Xina, etapa per etapa.

   Però una trucada canvia els seus plans. L’avi ha estat trobat mort al Westerwald, sense sortir d’Alemanya, i llavors ha de pensar de quina manera fa desaparèixer l’avi sense que sembli que ell l’ha abandonat. Una història circense i una aventura del passat (però també del present, inventat, això si) amb la Lian, el Hu i la Dai, resulta en definitiva la solució a aquest dilema.

   L’emperador de la Xina, de Tilman Rammstedt, publicada per Edicions la Campana al 2009, en castellà Un cuento chino, i de títol original Der Kaiser von China (2008), és una entretinguda història que avui us recomano, i que és una reflexió divertida sobre les relacions familiars i personals, vista des d’un punt respectuós i a la vegada sentimental, i sobretot, un viatge irreal i imaginari d’un noi, que decideix en un moment muntar una trama per no ser descobert, però que sembla tan real que, per moments, et sembla viatjar per la mateixa Xina, les seves ciutats i els seus encants, i amb descripcions molt acurades dels personatges que es van creuant.

   Llegiu-la, si podeu, i passareu una estona distreta.