Oficis antics: el drapaire. La vida en un contenidor.

   Els que ja tenim una certa edat i que hem estat gent de barri, segur que recordem encara aquells locals, amb un olor particular, plens de papers i diaris vells, ampolles de cava buides, i inclús, petites muntanyes de ferralla. Sobretot, aquells que, quan hem estat nens, ens hem guanyat algun “duro” a l’anar a vendre diaris vells i ampolles de cava al senyor drapaire, per cobrir les nostres petites despeses, com comprar piruletes, las “chuches” o les bales per jugar,... I és que el negoci dels drapaires, per als nens era, doncs, molt “llaminer”. Recollint una bona pila de diaris (i fent petites trampes com posar pedres planes, perquè tingués més pes), i les ampolles de cava en el dies de festa, tots hem guanyat uns quants duros.

   L’ofici del drapaire, tant menystingut com ha estat, era l’ofici de l’actual reciclador, que ara està tan ben mirat i posicionat. Comprava de tot: draps bruts, paper i cartró, ampolles de cava (que no es tornaven a les botigues, com els antics cascos de les ampolles, que si els tornaves buits, l’ampolla no te la cobraven), paraigües malmesos, roba vella, mobles vells, llibres de vell, i, alguns, també acumulaven ferralla (encara que d’això s’encarregaven els ferrallers). Tots aquests objectes de rebuig servien pel drapaire per fer negoci, revenent-los per al seu reciclatge.

   Hi havia des dels que destriaven entre les muntanyes de deixalles que es deixaven al carrer perquè se les emportessin els escombriaires, passant pels que tenien la típica botiga, on es portaven els diaris, els draps bruts o les ampolles de cava (aquelles botigues que tenien una espècie de sentor com a ranci, com a vell...), o aquells que ja tenien un cert nivell i que recollien i “buidaven cases”, per adquirir mobles vells per restaurar o llibres de vell, o altres peces dignes d’antiquaris o col·leccionistes, molts d’ells abastien el Mercat dels Encants o el Mercat de Sant Antoni.

   Precisament són els Encants o Sant Antoni, allà on el negoci del drapaire encara té un vigor important: els llibres de vell, les revistes, les col·leccions, les postals velles, les pel·lícules en suport vídeo VHS, BETA, o en l’actualitat, en suport DVD, provinents de vendes per part de particulars, o de pisos buidats, al Mercat setmanal dels diumenges a Sant Antoni; els mobles vells, les robes antigues, els quadros, les làmpades, i les restes de sèries de moltes fàbriques tancades, de negocis tancats..., és el negoci que, a diari, fan en el Mercat dels Encants, abans a la plaça de les Glòries, ara al voral de la Meridiana, en el nou i modern emplaçament, amb els seus petits problemes estructurals de goteres i d’altres d’accessibilitat per als minusvàlids a les petites botigues permanents, entre d’altres.

   Els negocis de barri, les petites botigues, aquells baixos amb sentor a antic, a ranci, estan pràcticament en risc de desaparició total. La recollida per part dels ajuntaments i d’altres institucions supramunicipals (mancomunitats, consells comarcals, diputacions,...), i les constants campanyes de conscienciació al reciclatge (darrerament, el famós i molt insistent Envàs, on vas? de la Generalitat de Catalunya), i de la separació per contenidors (el blau pel paper i cartró, el verd pel vidre i el groc pel plàstic i tetra-brics), o la baixada de mobles un dia a la setmana, o els contenidors per a la roba, i la recollida d’olis o d’aparells elèctrics vells, bombetes, piles, bateries, fluorescents..., a les deixalleries (algunes de tipus mòbil, com per part de l’Ajuntament de Barcelona, els famosos punts verds), han fet que els antics petits drapaires hagin estat substituïts per grans corporacions o empreses dedicades al reciclatge i emmagatzemament de productes per al reciclatge, amb el qual els petits negocis han perdut tota la seva vigència.

La vida en un contenidor

   Posem-li nom a una parella de gitanos romanesos: Radu i Marija. Van arribar a Barcelona, com molts altres gitanos romanesos, fa pocs anys, quan Europa va obrir l’espai Schengen a Romania i Bulgària. Com molts altres, dediquen la seva vida a un dels oficis més menystinguts: amb un carretó dels típics carretons de supermercats, anant un carrer i un altre carrer, una plaça i una altra plaça, un passeig i un altre passeig, buscant i destriant entre les deixalles dels abocadors d’escombraries, entre els contenidors del reciclatge, amb un pal per ajudar a destriar i una llanterna per ficar-se dins dels contenidors, i buscar amb major precisió, totes aquelles coses que la gent llença, perquè ja no tenen cap servei, però que poden ser reaprofitades, agafades i ficades en aquests carretons, a vegades en franca competició entre diversos buscadors de deixalles aprofitables: la crisi ha fet que, a part d’haver gent immigrant sense feina, que es dedica a aquesta ocupació, ja no només romanesos, sinó també subsaharians i d’altres nacionalitats,..., també trobem gent del país, que la crisi ha fet cercar coses i objectes, papers, aparells elèctrics abandonats, ferralla, fils i tubs de coure, roba, i fins i tot, menjar..., tot allò que pugui reportar un mínim benefici econòmic per subsistir en aquest món de consumisme, que genera deixalles (cada cop menys, degut a la crisi econòmica), que són aprofitades per aquests recicladors de carrer.

   Molts aprofiten el dia de llençar aparells i mobles vells per cercar amb els seus carretons de destriar entre cables de coure, cargols i peces de ferro, petits guanys de pescador per una gent acostumada a viure al carrer, i intentar treure’n un profit. El que té una mica més de sort (i majors possibilitats econòmiques), compta a una furgoneta, que va, carrer a carrer, cercant aquestes peces preuades amb les quals obtenir aquest mínim per la seva subsistència. La resta, amb els seus carretons, destriant entre la deixalla, i cercant, a vegades introduint-se de forma sencera dins del contenidor, cercant amb el pal i la llanterna, a la cerca del producte desitjat. Jo he arribat a veure a un dins d’un contenidor, d’on només sobresortien els peus, i l’altre subjectant, per treure’l després de la cerca, fructuosa o infructuosa, posant, en algunes ocasions, en risc, el seu físic.

   Moltes vegades, són objecte de disputes, veritables baralles, veritables batalles, veritables curses contrarellotge, entre aquests cercadors, sobretot de ferralla, que veuen com altres s’emporten el seu fruit preuat i desitjat. Moltes vegades, es fiquen en naus abandonades o en habitatges mig enrunats, per cercar tubs de plom, cables elèctrics plens de coure, qualsevol material susceptible de ser mínimament aprofitable per a la seva venda.

   Encara que, realment al veure’ls pel carrer, associem aquesta imatge a imatges de misèria d’altres països del Tercer Món, hem de pensar que és el seu mitjà de subsistir, millor o pitjor, i que de nosaltres depèn també que això sigui així. Ells fan la seva feina, i no podem prohibir-los fer-la. Ells es guanyen la vida d’aquesta manera. Però de la nostra societat (i de la seva voluntat) depèn donar-los l’oportunitat de visquin un altre tipus de vida. És difícil, per la situació que vivim amb la crisi. Però hem d’intentar-ho. Oferint-los feina, cursos de formació i una oportunitat per canviar, i no reproduint escenes de racisme i discriminació, que alguns populistes intenten difondre entre la societat.

   Mentrestant, fan una feina bruta, que a ningú (ni a ells mateixos) no els agrada, però que té un mínim rendiment econòmic necessari per a viure, per a subsistir.

   El diumenge passat, a TV3, el programa 30 minuts va dedicar un reportatge a aquests ferrallers ambulants. El link és aquest: http://www.tv3.cat/30minuts/reportatges/1902/