Quan vaig començar a llegir aquest
relat de viatges, escrit per Josep María Espinàs, no podia imaginar que aquella
mateixa setmana sortiria la sentència del judici als responsables del desastre
ecològic causat pel vessament de fuel provocat per l’enfonsament del Prestige.
I és que a aquest relat en parla, i això fa més interessant la lectura per a mi.
De Josep Maria Espinàs, ja fa
temps, vaig llegir un dels seus molts relats de viatges, el que feia el
recorregut A peu per la Matarranya.
I és que aquest escriptor i periodista és un dels grans narradors de rutes de
l’actualitat, gènere cultivat per nombrosos autors, però molt ben representats,
avui en dia, a nivell literari per Espinàs, a nivell audiovisual per l’aragonès
José Antonio Labordeta, amb el seu País
en la mochila, on reflecteixen molt bé els paisatges i els pobles, però
també els costums i les converses de les persones amb les que es van trobant. I
és que Espinàs (Barcelona, 1927), que escriu habitualment al Periódico de
Catalunya, Premi Ciutat de Barcelona, Premi Nacional de Periodisme i Premi
d’Honor de les Lletres Catalanes, autor d’una desena de novel·les, però pel que
també és molt conegut és pels seus llibres de viatges, que ha fet arreu dels
Països Catalans i, també per l’Aragó, Castella, País Basc, Extremadura,
Andalusia, Múrcia i, com en aquest cas, per Galícia. Veritables relats, barreja
del seu esperit narratiu, literari, però també periodístic, un text novel·lat
de paisatges, vivències i convivències...
I és que A peu per la Costa da Morte. La Galícia atlàntica, publicat
per Edicions la Campana, en primera edició al 2004, transcorre per la Galícia
més feréstega, més salvatge, la Galícia de la Costa da Morte, de la costa de la
mort, aquella on tants i tants vaixells han embarrancat o s’han enfonsat. Un
recorregut que s’inicia a Laxe, discorre per Camelle, Camariñas (on pren la
barca d’en Xiba per anar a Muxía), Muxía, Lires, Corcubión (i Cée), per acabar
la ruta a peu a Fisterra, al far de Fisterra.
En el seu recorregut, passa per
llocs inhòspits, feréstecs, d’una bellesa singular... Penya-segats, rocams i
platges, pujades i baixades per camins solitaris, “(...) Només el soroll del mar, un únic soroll que crea el silenci.
Quan en Sebastià va al davant i s’allunya una mica, perquè jo he afluixat el
pas, badant, o apuntant algunes paraules, el veig a setanta metres, a cent
metres, i així com la remor de les onades m’ha fet adonar del silenci, la
petita figura de l’home que camina em dóna la mesura de soledat d’aquesta
costa. Una soledat immutable. Un espai on la nostra presència no té cap pes. Hi
ha una sargantana immòbil sobre una pedra. Tinc temps de mirar-me-la.
Segurament no em veu. Segurament mai no ha vist cap ésser humà”.
Però el més interessant és la seva
relació amb la gent que es va trobant en el seu pas, el feedback que es
produeix entre el caminant i aquelles persones que es troba, o que va cercant,
i els seus diàlegs, les seves conversacions, els temes sobre els que parlen. I
, de què parla Espinàs amb la gent que es troben ell i els seus companys de ruta,
la Isabel i en Sebastià? De què es pot parlar a Galícia, i més concretament a
la Costa da Morte? De política, del chapapote, de l’emigració, de la dura vida
del mar, de la vida en els petits pobles... Els personatges, els que es va
trobant al seu pas: des del taxista que el porta de l’aeroport de Santiago a
Laxe, el Rubio de Camelle, la vella que fa puntes, Lorena la alemanya, el Xiba,
els amos dels hotels, l’hostalera de Camelle, el venedor de bicicletes, els
militars que netegen les platges, els camioners, els pelegrins que arriben a
Fisterra, o, simplement, qualsevol grupet de persones, amb els qui tenir una
mica de conversa. Parlar de política i chapapote (coincideix amb unes eleccions
municipals), de les subvencions que van rebre molts, de perquè malgrat tot
guanya el PP a Galícia, després del chapapote, de la vida dura de la gent de
mar i d’aquests petits pobles costaners, que sobreviuen amb la pesca (en
aquests moments del llibre mermada per la marea negra), de l’emigració a altres
llocs de Galícia, d’Espanya i d’Europa, són els temes principals que es van
tractant en els diàlegs que va tenint amb la gent amb qui es creua.
“Aquí hi ha un monument amb la figura d’un gallec i una maleta (...”aquí
se coge mucho la maleta”...). I una inscripció que diu “Leva o noso amor os
galegos espallados polo mundo”, vol dir repartits, “espallados”, però penso
que, al costat dels que triomfen, quantes vides ha espallat l’emigració”. I és que aquests pobles gallecs, molt castigats per la
manca de treball i l’esperit sempre emprenedor del gallec, que és capaç d’anar
fins a la lluna per treballar, hi ha hagut molta emigració des de sempre, tal
com ens recorda Espinàs en tot moment a la novel·la relat del viatge.
I és que aquest lloc, considerat
el final de la terra coneguda fins el descobriment d’Amèrica, de la mateixa
manera que expulsa els seus fills a l’emigració, atrau també, com un imant,
cents i cents de persones, com els pelegrins a Santiago, que perllonguen el seu
recorregut fins a Fisterra, el Finis Terrae de l’antiguitat. “Penso que a l’Edat Mitjana ja hi havia
pelegrins d’arreu d’Europa que, un cop arribats a Santiago, continuaven fins al
cap de Fisterra. Per visitar, després de la tomba de l’apòstol, la tomba del
sol”.
En quant al chapapote, tema que va
planejant sobre tota la narració, un episodi, el del Prestige, que tractarem
una mica més endavant, es va veient l’enorme repercussió que va tenir sobre
aquests pobles de la costa gallega. La gran quantitat de persones que van
acudir a netejar les platges i les roques de les taques de fuel, els famosos “hilillos de plastilina” del senyor
Rajoy, i que van provocar el major moviment de contesta i protesta a Galícia,
el moviment “Nunca máis”, i que
després va quedar en res en absolut, i aquesta gran onada de solidaritat, de
milers de voluntaris que varen anar des dels punts més insospitats fins a
Galícia, per ajudar a netejar, la majoria de vegades sense els equips
necessaris, ni sense l’ajut de l’administració... Tal com il·lustra Espinàs,
amb una poesia de l’Helena Villar Janeiro: “Que
demitan os polbos e os percebes,/ os cormoráns moñudos,/ os corvos revestidos
con chupa de etiqueta,/ as gaivotas de fóra do papel.../ Que demitan as
xoubas,/ os alcriques,/ a xarda,/ a maragota,/ a robaliza,/ as ameixas,/ os
croques,/ as navallas.../ Que demitan os ventos e as correntes,/ as ondas e as
mareas/ a latitude norte,/ a lonxitude oeste,/ e a verdade./ Que os preclaros
prebostes volvan a súa cabeza/ para ver o milagre de tanta demisión/ e queden
convertidos, por curiosos,/ en estatuas de sal”.
Us recomano, per tant, la lectura
d’aquest A peu per la Costa da Morte.
La Galícia atlàntica... Per a tots aquells que us agrada caminar,
viatjar, encara que sigui a la vostra imaginació.
La sentència del Prestige: impunitat i vergonya
Espinàs inclou en el seu llibre
una sèrie de frases per a la posteritat, recopilades per un altre autor,
recollides a la premsa. Algun exemple: Enrique
López Veiga. “El riesgo de que la marea negra llegue a la costa no es muy alto”
(15.11.2002); “Todo el fuel que tenia que llegar a la costa gallega, ya llegó”
(17.11.2002); “Una marea negra es una marea negra, y es muy difícil de atajar”
(22.11.2002). Mariano Rajoy. “No es una marea negra. Afecta a una parte
importante de la provincia de Coruña, pero no es una marea negra”. José María
Aznar. “El Gobierno respondió con diligencia y coordinación” (22.11.2012).
Arsenio Fernández de Mesa. “Hay una cifra que està clara, y es que la cantidad
que se vertió no se sabe”... Un veritable exemple de la improvisació, la
ineficàcia, la irresponsabilitat i la impunitat en que les autoritats varen
actuar en el moment del desastre del Prestige, aquella gran marea negra que es
resumeix, per la seva eloqüència, en les paraules del nostre mai ben estimat president
del Govern actual, Mariano Rajoy: ...son unos hilillos de plastilina.
Però, anem a parlar de la
cronologia del desastre ecològic més important dels últims temps a la costa
gallega.
El dia 13 de novembre de 2002, en
allò que Fernando Ónega anomena en un article d’opinió a la Vanguardia com “autopista de petrolers”, que situaríem a
l’Atlàntic, front a Galícia, a l’alçada de la Costa da Morte, el Prestige va
sofrir una via d’aigua en el seu vell casc. Davant de les actuacions d’altres
vegades de concentrar tot el vessament en una sola ria, aquesta vegada les
autoritats marítimes de la zona envien el vaixell Atlàntic endins, partint-se
per la meitat i provocant el seu enfonsament el dia 19 de novembre. Les
conseqüències d’aquest enfonsament són la major catàstrofe mediambiental a
Espanya. El vaixell va derramar unes 63000 tones de fuel i quasi 15000 més dins
el casc, que varen contaminar un total de 2980 kilòmetres de litoral i 1137
platges a tota la costa gallega, cantàbrica i, fins i tot, a la costa francesa.
Va provocar, així mateix, una de les mobilitzacions més importants de
voluntaris a la història d’Espanya, per netejar a costa, sense quasi ajut de
l’administració, i sent refusats, inclús per alguns alcaldes, i també una de
les mobilitzacions ciutadanes més importants de la història de Galícia,
l’anomenada plataforma Nunca Máis. Les autoritats, desbordades i
desorganitzades, es van veure eclipsades per l’enorme moviment ciutadà. Tal com
diu l’escriptor gallec Suso de Toro, aquells dies “Galicia estes días sentiuse á intemperie do mundo”, Galícia es va
sentir a la intempèrie del món. “Os
representantes dos gobernos estaban lonxe, moi lonxe, cazaban ou descansaban
dos seus cargos. Ou cedendo a un instinto astuto fuxían, lonxe do lugar deste
delito escuro. Un crime orixinado pola cobiza culpable e consentida da
industria do petróleo e executado coa axuda inestimable da ineptitude dos
gobernantes.” Lluny, molt lluny de les circumstàncies estaven els
responsables, tant els responsables materials com els immaterials, mentre “dunha furgoneta vella baixan varios mozos,
son de Quebec e de Francia, estaban en Granada cando se informaron desta
desgraza, todo ese chapapote na praia que agora vai con nós nas botas. Buscan
aves para limpar e coidar, non saben sequera se nesta praia hai aves
alcatranadas, non saben moi ben ónde están, pero viñeron. Coma eles chegou
xente das cidades galegas e de diversos lugares de Francia, Portugal, Madrid,
Cataluña..., a xente de máis candor e máis lixeira equipaxe. Cos seus traxes
brancos luxados e as súas máscaras como antefaces parecen pierrots candorosos
nunha paisaxe brava. Algúns nin sequera teñen ferramentas, soamente a súa
inocencia, pero esa xente é a máis temible, a que máis molesta a unhas
autoridades desconcertantes que se senten acusadas por esta xente con
ferramentas de xoguete.”, gent sense cap preparació lluitant per salvar
platges, animals i una vida i un medi delmats de la seva naturalitat.
Onze anys després, el dimecres 13
de novembre de 2013, la sentència de la via penal, deu anys d’instrucció i vuit
mesos de judici, per dictaminar que no es pot determinar qui són els
responsables de la catàstrofe, i absoldre als tres únics responsables
d’haver-la provocat, el capità Mangouras, el cap de màquines, Argyropoulos, y
el director general de la Marina Mercant al 2002, López Sors. “Nadie sabe con exactitud cuál pudo ser la
causa de lo ocurrido, ni cuál debería haber sido la respuesta apropiada a la
situación de emergencia creada por la grave avería del Prestige, pero nadie
puede negar el fallo estructural, ni pudo demostrar en el juicio dónde se
produjo exactamente ni por qué razón”. Una sentència que només pot causar
indignació. No demostra la ineptitud dels armadors, ni del capità, ni de les
autoritats en tot el procés, el que dificulta el procés de demanda
d’indemnitzacions, ni de pagar danys i perjudicis als afectats. Les
contradiccions en els informes pericials, en els informes de les empreses que
avaluen l’estat dels vaixells, i la interpretació de que ni armadors, ni capità
ni autoritats tenien intenció ni voluntat de causar danys, malgrat la
discutible ordre d’allunyar-se mar endins de Marina Mercant, la justifiquen
dient que no hi havia alternativa possible.
Aquesta sentència ha causat
indignació, i inclús les autoritats franceses han anunciat el seu rebuig a la
sentència i han anunciat un més que probable recurs.
I mentrestant, s’ha fet alguna
cosa per evitar tragèdies com les del Prestige? Ha augmentat la vigilància? Com
diu Suso de Toro, “Se no século XIX o
poeta imaxinaba un tempo remoto hoxe isto é un dos lugares máis transitados do
planeta, centos de barcos pasan cada día, moitos levando cargas perigosas. E
non hai un control certo sobre eles, o radar non chega a cubrir sequera toda a
costa e non hai un satélite que vixíe dende o ceo as traxectorias dos barcos
para sancionar a todos os que adoitan limpar os seus depósitos precisamente
neste lugar. O chapapote nas praias que agora é unha maldición cumprida é unha
ameaza amagada todo o ano”, no hi ha un control efectiu sobre els cents,
milers de vaixells que passen per la costa gallega. Qui sap si es pot repetir
una tragèdia com la del Prestige? Com diu Fernando Ónega, “Y pienso en el movimiento Nunca Máis, esa espontània fuerza popular que
acabo en manos de la política. Quizá tendrá que llamarse Ata á Vindeira, Hasta
la Próxima, hasta el siguiente crimen perfecto. Porque el Atlántico, a la
altura de la Costa da Morte, sigue siendo una autopista de petroleros. ¿En qué
condiciones? Sólo lo sabe Dios.”
(extractes de l’article publicat a
la Vanguardia -14.11.2013- de Fernando Ónega, El crimen perfecto, i de Suso
de Toro, a El País Semanal -8.12.2002- original en castellà, extret
de Nunca máis Galicia á intempèrie, publicat per Edicions Xerais de
Galicia al 2002)
No és el Prestige ni el primer, ni
l’últim ni l’únic vaixell enfonsat a la zona. Potser el més famós dels
enfonsaments, i que Espinàs tracta també en el seu relat, va ser el del
Serpent, ocorregut al 1890 a la punta do Boi, on varen morir 172 mariners
anglesos, que varen ser enterrats al lloc anomenat “Cementiri dels Anglesos”,
prop d’on després s’edificà el far del cap Vilán. Però es poden nomenar fins a
quinze enfonsaments més, amb centenars de morts i danys a la costa.
Cordeleros, sogueros y el negocio del congrio en la Costa da Morte
De pequeño siempre tuve curiosidad por una cosa que, cada año cuando iba al
pueblo de mi padre, cerca de Calatayud, veía en alguna tienda de ultramarinos
de la Rúa de Calatayud. Se trataba de una especie de pescado colgado en los
aparadores, como seco, parecido al abadejo o al bacalao, pero lleno de
agujeros, con un olor y sabor peculiar, y que en los hogares bilbilitanos hacen
servir para hacer guisos y arroces.
Años más tarde, he descubierto el nexo de
unión entre el congrio, proveniente de Galicia, y el negocio de cordeleros y
sogueros de Calatayud. El cáñamo producido en la ciudad bilbilitana, que de
forma artesanal era utilizado para hacer cuerdas y sogas, que se vendían para
su uso en el mar, en puertos gallegos o cantábricos. En los siglos XV y XVI, en
que empezó este intercambio comercial entre Galicia y Aragón, se hacían
intercambios en especie, y así nació la tradición de cambiar sogas y cuerdas
por congrio y bacalao. Y así fue como en localidades como Muxía eran muy
apreciados los productos artesanales de cuerda y soga para los barcos,
producidos en Calatayud; y como en Calatayud comenzaron a ser comunes en la
dieta, productos como el congrio o el abadejo, provenientes de la pesca de las
costas gallegas.
No hay comentarios:
Publicar un comentario