El Geonauta: Terres de frontera: la Ribagorça Oriental/la Ribagorza Oriental

La Ribagorça Oriental/Ribagorza Oriental està situada a l'extrem nord-oriental de l'Alt Aragó/Alto Aragón. S'extén en una estreta franja al límit amb Catalunya, abarcant essencialment el marge dret de la Noguera Ribagorçana. Podríem distingir tres zones ben diferenciades: una primera, enganxada al Pirineu Axial i per sobre de l'estret que encabeix el pantà d'Escales, i formada pels municipis de Montanui/Montanuy i Bonansa; una segona, situada entre l'estret del pantà d'Escales i el Montsec d'Estall, formada pels municipis de Sopeira, Areny de Noguera/Arén i el Pont de Montanyana/Puente de Montañana; per últim, la zona que abarca el Montsec d'Estall i el corredor de Benavarri/Benabarre i el poljé de Saganta, formada pels municipis de Viacamp i Lliterà/Viacamp y Litera, Tolba/Tolva, Benavarri/Benabarre i Estopanyà/Estopiñán del Castillo.

És, sens dubte, una zona amb uns trets d'identitat especials. Tant geogràfiques, com històriques i culturals. Una diversitat i una riquesa particulars, com el fet de que en aquesta subcomarca es parli, per exemple, el català amb trets propis ribagorçans, o els seus monuments religiosos, civils o miltars, les restes prehistòriques, les fortificacions, o els monestirs i esglésies, per no parlar del maravellós entorn natural, trets particulars dels quals farem esment en aquesta entrada al blog.

 

Monestir d'Alaó/Alaón a Sopeira, amb els espadats que voregen el pantà d'Escales al fons.



 



La Noguera Ribagorçana fa de frontera amb Catalunya. La zona més al nord, aigües amunt del Pantà d'Escales, està formada per les valls de Barravés i de Castanesa, i les muntanyes que fan de divisòria entre les valls del Noguera Ribagorçana i la vall de l'Isàvena/Isábena, fora de la Ribagorça Oriental, ja de parla transicional ribagorçana cap a l'aragonés, d'on, encara que a fora zona, parlarem de Roda de Isábena i la seva catedral, una verdadera joia (1). Aquesta zona, formada com abans hem dit pels municipis de Montanui/Montanuy i Bonansa, enganxada al Pirineu Axial i a les muntanyes més altes del Pirineu (l'Aneto i la Maladeta), forma part, en part, del Parc Natural de Posets Maladeta. A la localitat d'Aneto, hi ha un centre d'interpretació. Els pobles, petits i dispersos, que formen les valls de Barravés i, sobretot, de Castanesa, conformen un entorn idíl.lic entre muntanyes, que ara, en part, volen malmetre amb la construcción de l'ampliació de l'Estació d' Esquí d'Aramón Sarllé/Cerler, ja a la Vall de Benás/Benasc (de la que ja vam parlar en una anterior entrada al blog, dedicada al benasqués). És bonic viatjar a aquesta zona a la tardor, doncs el contrast de colors que conformen els diferents estrats de vegetació li confereixen una bellesa singular. Als amants de caçar bolets, les muntanyes de Bonansa són el seu hábitat perfecte per trobar-ne de ben bons.



 

Vista del preciós poble medieval de Montanyana/Montañana, una veritable joia.

Vorejant el Pantà d'Escales, rodejats per la bellesa singular de les muntanyes que ens envolten, arribem a la següent zona. Passats els túnels, arribem a Sopeira, on farem la primera parada important en el camí, per veure el monestir d'Alaó/Alaón. Sopeira està allotjada sota un penyal que la Noguera Ribagorçana talla formant un estret congost, que és aprofitat aigües amunt per la presa d'Escales. Junt al poble, i la riba del riu, es troba el monestir d'Alaó/Alaón, que és el més interesant i més ben conservat conjunt monàstic de la Ribagorça Oriental. Aigües avall, trobarem un trencall que puja cap a Areny de Noguera/Arén, d'un gran interès en el seu conjunt urbà. Els seus carrers, atravessades per nombrosos arcs, les cases i les places ofereixen una bona mostra del urbanisme tradicional dels pobles ribagorçans. Aquí trobarem el "Centro de Interpretación de la Ribagorza", així com un important jaciment paleontològic i dòlmens. Els pobles que envolten i que formen part del municipi, com Betesa, Cornudella de Baliera o Treserra, acaben conformant una interesant visita. Més avall, trobem el curiós poble del Pont de Montanyana/Puente de Montañana, del que ja vaig fer esment en una entrada del blog sobre les terres de frontera i la independència de Catalunya. Però el més interessant es troba en un trencall a la carretera, abans d'arribar a Pont de Montanyana/Puente de Montañana. Es tracta del trencall que porta a Montanyana/Montañana, que mereix una visita més reposada. Ens trobem en un dels conjunts històrics urbans més importants de l'Alt Aragó: les aproximadament cinquantena de cases que formen el conjunt li confereixen un enorme interès. Els seus carrers empedrats, les esglésies, les torres defensives, la muralla i el pont romànic, li donen una bellesa singular, ara en restauració, del conjunt antigament capital del municipi. Per sota el Pont de Montanyana/Puente de Montañana, trobem un paradís per senderistes i escaladors: el Montsec d'Estall i, sobretot, un recorregut de bellesa singular, per la seva espectacularitat: el Congost de Montrebei, important estret engorjat per on discorre la Noguera Ribagorçana, abans d'arribar al Pantà de Canelles, que va canviant de riba, de Catalunya a l'Aragó, de l'Aragó a Catalunya, a través d'un passadís excavat en la roca. Una veritable meravella. Excursions a part, són les de visitar els petits poblets abandonats que formen part del municipi de Viacamp i Lliterà/Viacamp y Litera, com Fet, Finestres/Finestras, Girbeta/Chiriveta (amb la seva torre de guaita), Montgai/Mongay, Montfalcó/Monfalcó o l'Estall/Estallo, conjunts abandonats, però que els envolta un encís particular. A Viacamp, trobarem el "Centro de visitantes del Montsec de l'Estall. Tanmateix, Viacamp té una interessant torre de guaita, de les que abunden en el territori ribagorçà.

Ja, per fí, anem camí de Benavarri/Banabarre, veritable cap de la Ribagorça Oriental. Població de costeruts carrers, molts d'ells amb arcs i porxos típics, les façanes renaixentistes i barroques, pujant pels seus carrers, dominant la vila, ocupant el cim, trobem el Castell dels Comtes de la Ribagorça. Gairebé no queden més que restes de murs i torretes de guaita que fan recordar que en el puig hi va haver una important fortalesa. És també interessant visitar l'església parroquial de la Mare de Déu de Valldeflors, de severa façana, guarda un interessant conjunt d'obres d'art. Les mostren al públic a una petita estança protegida per una reixa: l'arqueta de les relíquies de Sant Medardo, que mostra la vida i miracles del sant, mitjançant relleus; una talla medieval de la Verge sedent, una bona creu procesional, però el més valuós és el retaule dedicat a Santa Elena, que s'atribueix a Jaume Ferrer, mestre d'Albatàrrec. Per les festes de Sant Medardo, es celebra la tradicional Pastorada i el ball dels Palitrocs.

Vista de Benavarri/Benabarre el cap de la subcomarca de la Ribagorça Oriental.

 

Envolten Benavarri/Benabarre, una sèrie de pobles, molts d'ells antics municipis ara agregats al cap de la Ribagorça, com Aler, on hi ha el Museu Etnogràfic del Mas de Puigverd, Purroi/Purroy de la Solana, amb el poble vell i el poble nou, Pilzà/Pilzán, Calladrons/Caladrones, Ciscar/Siscar, Entença/Antenza, Estanyà/Estañá,…, amb bonics paisatges de muntanya mitjana, zones càrstiques que donen lloc als estanys d'Estanyà/Estañá, els congostos de Ciscar/Siscar, els típics pobles de Tolba/Tolva i Lluçars/Luzás. Estopanyà/Estopiñán y Casserres/Caserras del Castillo, formen el municipi de Estopiñán del Castillo, amb conjunts poblacionals típics de la Ribagorça, i el Castell de Casserres, que dóna en part el nom al municipi.

Així doncs, una recomanable visita per terres de frontera, amb el català ribagorçà com a llengua dels habitants d'aquesta zona, un país ric en contrastos. I un nexe en comú: la Noguera Ribagorçana, el riu vertebrador d'aquesta comarca de l'orient de l'Aragó.

Roda de Isábena i la seva catedral Roda de Isábena, és un petit poblet, integrat al municipi d'Isábena, a la riba del riu del mateix nom, veí de la zona de la Ribagorça Oriental. Quin és el principal atractiu de Roda, un poble extremadament petit. Sens cap dubte, l'atractiu és la catedral, o més ben dit, la excatedral. S'alça en la part més alta del poble, i la seva historia està lligada al vell Comtat de la Ribagorça. La dificultat que els comtes tenien per mantenir el domini del seu territori enfront el regne dels francs pel nord i amb els musulmans al sud, feia que tenir una seu episcopal al seu territori i una persona de confiança al seu cap fós de gran utilitat. Després de molts conflictes i tribulacions. Finalment varen lograr una seu episcopal reconeguda pels papes de Roma, i així a mitjans del segle X s'estableix a Roda, sent el primer bisbe Odisendo, essent consagrada el 30 de novembre de 957. D'aquest punt fins a mitjans del segle XII va haver bisbes de Roda, sent aquest l'origen del futur bisbat de Lleida, que a l'ésser conquerida als musulmans, va trasladar-se la seu a la ciutat. De fet, és l'origen de que tota la franja oriental de l'Aragó pertanyés al bisbat de Lleida fins als anys 80 del segle XX. Però si la catedral es manté com un veritable monument històric, és gràcies a la forta personalitat del rector José Leminyana, que ha lluitat per anys perquè la catedral tingui el seu primitiu aspecte. Que podem destacar de la catedral de Roda? La torre, igual que la seva portalada, és del segle XVIII, d'estil neoclàssic. L'església té una nau principal i dues de laterals, amb tres absis, amb el central, que està decorat a l'estil llombard, com el monestir d'Alaó/Alaón, amb arquets cecs. La sala capitular, amb la sillería construida a mitjans del segle XVII. El claustre, que comunica amb el temple i amb les dependències de l'infermeria, la sala capitular, el refectori i el dormitori, consta de quatre galeries, amb sostre amb arcs sospesos per columnes cilíndriques, que formen un deambulatori rectangular. Destaquen les abundants inscripcions. Els antics refectori i dormitori. L'antic refectori és el menjador de l'hospedatge/Hospedería de Roda. El dormitori alberga un arxiu i una biblioteca. Les criptes, que alberguen el sepulcre de Sant Ramon, bisbe de Roda a principis del segle XII. El cor i l'orgue. El retaule major, una veritable meravella, va ser molt malmesa l'any 1936. Les sargues, o portes que oculten el retaule durant la Pasqua, presenten unes interessants pintures. El Museu: té un important patrimoni artístic, que va ser objecte d'un dels furts d'obres d'art més importants, perpetrat pel famós Erik el Belga, del que s'ha pogut recuperar una part important. La "silla de San Ramón", moble únic i de bellesa incomparable, la cadira románica, nombrosos teixits medievald, tapissos, el "báculo y la arqueta de San Valero" i el "báculo de San Ramón", escultures i pintures, conformen una veritable col.lecció d'art meravellosa.   Imatge de la catedral de Roda de Isábena, des del seu exterior. No us la perdeu.      Tot el conjunt és una veritable joia medieval, rodejada de paratges d'incomparable bellesa, que no heu de deixar de visitar. No us penedireu.

 

Les parles ribagorçanes, o les parles frontissa   En aquest subapartat, parlaré breument d'un altra de les característiques importants de la Ribagorça Oriental, i per extensió, de tota la Ribagorça/Ribagorza aragonesa: les seves parles. Lluny de polemitzar sobre política, no ho faré, si m'heu llegit, sabeu quina és la meva opinió sobre els anomenats "Països Catalans", així com de les denominacions irreals que alguns volen posar als idiomes. Però si que és destacable el tema, per la seva riquesa i per les diverses interpretacions que els lingüistes han fet de les parles ribagorçanes. S'extèn, en aquest territori, una zona "frontissa/bisagra" entre el català i l'aragonés, que correspon, com hem dit abans a l'antic territori del Condado de la Ribagorza, on es produeixen fenòmens lingüístics transicionals i d'influència recíproca entre el català i l'aragonés, fenòmen que s'extèn fins a terres de la Llitera i el Baix Cinca. Podríem trobar, en general, tres zones de transició lingüística: la vall de l'Ésera, tret de la vall de Benás/Benasque, de la que ja hem parlat àmpliament en una altra entrada en el blog, de parles netament aragoneses, però amb influències del català; la vall de l'Isábena, de parles netament transicionals o mixtes, amb una forta influencia del català; i la vall de la Noguera Ribagorçana, de parla netament catalana, però influida per l'aragonés. En tot cas, es poden atribuir a l'una o a l'altra, pels diferents trets distintius que les conformen. Els trets que permeten la diferenciació entre parles típicament aragoneses i catalanes són, per exemple, la diptongació o no de –e i –o: fon/fuen, ten/tiene; la pèrdua o conservació de la vocal final: fil/filo; diferències en la flexió verbal; i diferències lèxiques. Bé és cert que hi han nombroses interferències que poden dificultar l'atribució. Són trets comuns entre ambdues parles, per exemple, la palatització dels grups consonàntics cl-, gl-, bl- fl-, en posición inicial, i els grups –pl-, -scl-, -ngl-, en posició interior: flló, pllorá, singlla,…; el canvi de l- inicial per ll-, com en català: llobo/llop, lluna, lloco; conservació de la –b- intervocálica en les formes de l'imperfecte de totes les conjugacions: queriba, voleba,…; pèrdua de la –s- en les formes corresponents al llatí est (és del verb ésser) é/yé; l'existència de trets lèxics comuns: tora/tuara (acónito), canella/caniella (canyell de la mà), potxó/pochón (petó o bes), embasadó (embudo grande), badallar (bostezar), foc, dona, terra, febre, abre/arbre, bufar (soplar), chugar (jugar), dechú (ayunas), formes verbals, com treballar, chemecar, disnar (comer), esbelegar (balar), poder, coser (cocer), serner (cernir la harina), valre (valer), tinre (tener), calre (caldre, ser preciso), penre (tomar), fonre (fundir), fuir (huir), acllarir (aclarar la ropa), cusir (coser); ús de les partícules hi i en: no hi veigo/no hi veic, no en tiengo/no en tinc; formació del pretèrit indefinit amb les formes del verb anar+infinitiu: va fer; l'ús del pronom posesiu amb l'article definit: el mío chermano/ el meu chermà; la formació del plural només amb el morfema –s, també després de consonant: mans, falcons. Altres trets serien la conservació de la f- inicial: fill/fillo, fil/filo; la conservació de la fricativa sorda: caixa, aixugar,…; conservació de la –ll- palatal: güella/ovella, abella, agulla,…; trets lèxics propis, com les denominacions de l'ovella, segons l'edat: güella (genèric), corder/cordero, borrego, primal, vasiva, mardano, moltó/moltón, tersat. Altres com pigota (viruela), espill (espejo), orxegar (vomitar), pulça (pulga), aixaugar (aclarar en agua), volatam (aves de corral), torterol (tobillo), fiero (lleig/feo, como en el aragonés); desapareix la palatal del grup ortogràfic –ig i a la zona aragonesa finalitza en –o: puy/pueyo, roy/royo, goy; la j i la g inicials o postconsonàntiques –tg- i –tj- es pronuncien sordes (so –ch-: chove, chen, feche, michó,…; els pronoms demostratius a la zona netament catalana són est, ix, aquell (este, ese, aquel), açò, això, allò (esto, eso, aquello) i els locatius aci, astí, allí (aquí, ahí, allí). Una riquesa que s'ha de conservar, i que no s'ha de deixar desaparéixer, i menys per politiqueries que no porten a cap lloc més que a la desparició de les parles pròpies. Els governs han de vetllar per això, i no per fer de la llengua motiu de confrontació.