Seguint
amb els antics oficis, que vàrem començar en parlar de les trementinaires, anem
del camp a la mar, per parlar dels oficis més tradicionals en la construcció i
bastiment de les barques per pescar, on també parlem de les dificultats de
pervivència en l’actualitat d’aquests tradicionals oficis. Ho farem acudint a
un article sobre el tema de l’expert Jaume Badias Mata, sobre l’ofici de construir
barques a la Costa Brava, que forma part del programa de recerca sobre “Mestres
d’aixa i calafats a la Costa Brava. Anàlisi d’uns oficis tradicionals”,
desenvolupat en el marc de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya del
Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana.
Tradicionalment,
el mestre d’aixa és qui, originàriament, tenia els coneixements i la pràctica a
l’hora de projectar i construir una embarcació, a més d’exercir-ne el
mestratge, mentre que el calafat és qui s’encarrega d’un aspecte de la
construcció d’embarcacions de fusta, com és el de tapar les juntures de
l’embarcació amb estopa perquè no hi entri aigua. Aquests dos oficis han estat
tradicionalment separats perquè, especialment en el passat, eren dues persones
diferents les encarregades de fer una i altra feina. Actualment, es barregen
ambdós oficis. El mestre d’aixa, que és qui ha de projectar i construir una
barca des de l’inici fins al final, normalment tenia una ocupació sedentària
vinculada a una drassana pròpia, mentre que la tasca del calafat esdevenia més
itinerant, ja que es dedicava a una tasca que era important en la construcció
del bastiment d’una embarcació però també en el seu manteniment periòdic, de
les flotes dels diferents ports.
La
transmissió de coneixements dels oficis de mestre d’aixa i de calafat han anat
passant de generació en generació i no és fins a finals del segle XX quan la
introducció dels canvis en el procés de construcció ha transformat l’ofici,
coincidint amb la dura i generalment desigual competència plantejada per la
irrupció de la construcció naval en fibra. Fins llavors, els canvis
s’esdevenien de forma gradual i relativament lenta, fet que permetia als
constructors familiaritzar-s’hi poc a poc. En les nissagues familiars de
Mestres d’aixa i de calafats, els fills seguien les directrius marcades pels
pares, construint els mateixos tipus de bastiments i heretant les plantilles i
les seves eines. Aquestes directrius i tradicions no eren del tot impermeables
i sovint s’adoptaven solucions i formes a bastiments totalment alienes al que
seria la matriu genèrica de la drassana i/o nissaga familiar, fet del tot lògic
quan parlem d’un producte final, el bastiment, que es desplaçava al llarg de la
costa i podía ser copiat, en les seves línies, per qualsevol assidu al port o a
la platja com podien ser altres mestres d’aixa o calafats.
L’aprenentatge
de l’ofici de mestre d’aixa ha variat sensiblement en els darrers anys tot i
que no en el coneixement. Pel que fa a l’aprenentatge, abans els aprenents
sovint no se’ls ensenyava l’ofici, sinò que treballaven amb el mestre d’aixa i
certes parts del ofici eren un secret, i a vegades quan un traçava l’embarcació
feia marxar la gent per por a crear futurs mestres d’aixa autònoms. Algunes
parts de l’ofici s’havien d’aprendre mirant, perquè el mestre d’aixa no
explicava res. Sovint s’esdevé que un jove que no tingui ningú de l’ofici en la
seva familia vagi a aprendre l’ofici a una drassana amb un mestre d’aixa i que
després es planti pel seu compte, ja que la continuïtat de la drassana està
garantida i ocupada pel fill o un familiar proper del mestre.
Normalment,
el primer contacte del que será un futur mestre d’aixa consisteix a esdevenir
l’aprenent o peó de la drassana, el nivel més baix. Es dedicarà a fer tasques
de suport com polir la fusta, clavar claus, aguantar la fusta mentre és
serrada, esmolar les eines, filar estopa, etc., compaginant-ho amb altres
activitats com vetllar pel foc, escombrar la drassana, la neteja i el
manteniment de les eines i els equips, etc. Es passava d’aprenent a oficial
després d’uns anys d’aprenentatge a la drassana. Tradicionalment, després del
servei militar, l’aprenent es casava i començava a tenir responsabilitats i a
esdevenir un oficial de segona, almenys en el cas de drassanes amb un gran
volum de treball i d’operaris, on un mestre d’aixa amb l’ajut dels operaris
s’estava vint-i-un dies per bastir una embarcació de vint-i-tres pams deixada a
punt per ser pintada. Aquesta exemplificació la podem adaptar per al cas dels
calafats.
Les
innovacions tecnològiques, els canvis en els materials, l’aparició o
desaparició de recursos, l’abandonament de determinades tècniques i el buit
existent en la descripció de la cultura material de la pesca, fa que sigui
interessant conéixer les formes de vida tradicionals de la construcció naval en
fusta.
A
la Costa Brava, per exemple, els oficis tradicionals de mestre d’aixa i calafat
han sofert, des dels anys vuitanta, una gran transformació a causa de la gran
disminució del nombre d’embarcacions de pesca construïdes amb fusta; així, ambdós
oficis, vinculats al món de la pesca, són oficis tradicionals en procés de
desaparició. Les embarcacions construïdes amb fusta han passat d’ésser
embarcacions per a ús pesquer a ésser embarcacions destinades al temps de
lleure. Els mestres d’aixa i calafats de la Costa Brava estaven concentrats en
unes poques poblacions amb infrastructura portuària, circumstància que
s’explica per la necessitat de donar servei a una flota pesquera amb
embarcacions d’envergadura important. Les úniques drassanes que no están
situades en espais portuaris són aquelles dedicades, exclusivament, a la construcció
i manteniment d’embarcacions tradicionals per a l’esbarjo.
D’altra
banda, s’està vivint un procés de canvi en el tipus de client dels mestres
d’aixa i calafats de la Costa Brava i, per tant, en el tipus d’embarcacions
construïdes, perquè s’ha viscut un fenomen de creixement de la náutica
d’esbarjo amb fusta, simultani a un procés de revalorització del patrimoni
històric i cultural marítim. Per això mateix, l’única expectativa de futur per
a aquests mestres d’aixa i calafats és la construcció i el manteniment
d’embarcacions tradicionals per al desenvolupament d’activitats de lleure.
Hi
ha hagut una evolució en la percepció de l’ofici: ja no es diferencia entre
mestre d’aixa i calafat.
Tanmateix,
hi ha la idea generalitzada que cada drassana de cada població té unes
característiques que la diferencien de la resta per factors que incideixen en
el seu treball final, el bastiment. La morfologia de la costa, les arts de pesca
tradicionals, la meteorologia local, la matèria primera més a mà, la formació
técnica del mestre d’aixa i la tradició cultural lligada a una determinada vila.
Entre els diferents tipus d’embarcació trobem els llaguts, els gussis, les
palangreres, les barques de bou,…
En
quant a les drassanes, tradicionalment han tingut i tenen una distribució i
organització de l’espai de treball molt simple. Generalment, existeix un espai
a l’aire lliure per poder treballar amb bastiments que no caben a l’interior
del taller protegit. Aquest taller és a la vegada l’espai on es guarden les
eines i es fan els traçats de les noves embarcacions. A vegades la drassana
disposa d’un espai també cobert per guardar la fusta enmagatzemada i
protegir-la del sol, tot i que sovint les seves dimensions obliguen a
guardar-la en l’espai a l’aire lliure, això si sota proteccions. Quan es
trobava a tocar de la platja, aquest espai a l’aire lliure es trobava en la
mateixa sorra i gairebé sense limitació de superficie i sovint amb una part de
la sorra anivellada fent d’escar per fer possible la varada dels bastiments.
Els
principals problemes que han afectat l’ofici de mestre d’aixa i de calafat han
estat els següents: (1) la dificultat a l’hora d’aconseguir la matèria primera
adient, especialment la fusta, amb boscos esgotats on no hi ha la possibilitat
de poder escollir les formes. Cal destacar, en aquest sentit, la pèrdua de
l’hàbit existent entre els majoristes de fusta de separar les formes corbades;
(2) la dificultat a l’hora de fer mestrances, manca de vocació o de
perseverancia per part de les noves generacions a l’hora d’iniciar un
aprenentatge davant la forta competència que representa estar en una zona
turística on l’oferta d’ocupació de temporada en el sector serveis és més
lucrativa que l’aprenentatge tradicional en una drassana; (3) el cost econòmic
que representa en hores traduïdes en jornals la construcció d’un bastiment en
contrast amb les embarcacions de fibra produïdes de forma industrial a partir
d’un motlle, o sigui, l’elaboració enfront de la producció; (4) determinats
impediments legals, com el que la Unió Europea va promoure, que prohibeix armar
un bastiment profesional si no se’n desballesta un altre després de donar-lo de
baixa de la seva activitat professional.
Quin
és el futur de l’ofici? Com que actualment es construeixen menys o cap vaixell
de fusta, la seva activitat es cenyeix majoritàriament a la reparació i pintura
d’embarcacions de fusta ja existents i, a més, cada cop es generalitza més
l’activitat d’hibernatge o pupil.latge de barques d’oci durant la temporada
baixa, sent, a voltes, la principal font d’ingressos per a aquestes drassanes.
També es poden donar casos de mestres d’aixa amb una visió menys tradicional,
que introdueixen novetats tècniques, com coles sintètiques, pintures amb
bicomponents, tapat d’escletxes en fred, …, i també en construcció de models de
tradició no catalana. Com que ja no es construeixen embarcacions per a la
pesca, degut a la disminució en els caladors tradicionals prop de la costa, i
la necessitat de barques més potents i equipades, que requereixen materials com
la fibra i el ferro, fa que això irremediablement afecti a l’exercici dels
actuals mestres d’aixa, que es dediquen exclusivament a la reparació, i són
conscients de la desaparició de l’ofici a mesura que la flota pesquera es va
renovant. Per altra banda, s’amplia el ventall a la demanda de les embarcacions
d’esbarjo. Això, encara que de manera diferent, ha revitalitzat l’ofici i l’ha
transformat, ja que els mestres d’aixa que construeixen barques gairebé ho fan
seguint les necessitats del comprador, construint sobre comanda i oberts a les
necessitats i exigències del client.
(extret
i, en part, resumit de L’ofici de
construir barques a la Costa Brava, de Jaume Badias Mata. Museu de la
Pesca.)
No hay comentarios:
Publicar un comentario