Els antics oficis: els raiers: una tradició recuperada

Seguint amb el nostre relat sobre els antics oficis que no volem que caiguin en l’oblit, avui parlaré sobre un dels que, gràcies al turisme i a la recuperació de les tradicions més nostrades, potser que no caigui en l’oblit. Es tracta de l’ofici de raier, aquell que ens ve a la memòria quan recordem al ex-ministre Borrell quan va caure a les aigües de la Noguera Ribagorçana quan tripulava un d’aquests rais...

Per parlar-ne, us recomano, i a la vegada, consulto, l’obra de l’historiador Francesc Carreras i Candi La navegació al riu Ebre, on parla sobre aquest vell ofici, que va perdurar des del segle XIII fins als anys trenta del passat segle, quan la construcció d’embassaments va impedir el transport fluvial i va ser substituït pel transport per carretera, ara recuperat com a festa a la Pobla de Segur.

L’ofici de raier consistia en la conducció de fustes aigües avall utilitzant l’antic sistema dels rais, o embarcacions de troncs. El nom de rai, ve de raig, ja que l’estructura de fusta viatjava com un raig per les aigües dels rius.

Els tractants de fustes tenien contractades dues classes de treballadors: els que tallaven els arbres, els “picadors”, que talaven l’arbre, pelaven el tronc de branques i desemboscaven els troncs, arrossegant-los fins a la vora del riu; i els que transportaven la fusta, anomenats raiers a Catalunya, navateros a l’Aragó, navaders al Baix Cinca o almadieros a Navarra. Els troncs es tallaven a la mida correcta per al seu ensamblament, es duien fins als punts d’enraiament, a la riba del riu, barranquejant-los en alguns casos per zones d’aigües braves, per dur-los al punt on es realitzava l’ensamblament dels troncs. La feina del barranqueig era dura, perquè consistia en resseguir les fustes en el curs del riu, les quals solien encallar-se constantment, el que obligava a tenir ganxos per remoure-les, o ficar-se dins el corrent, i en els ràpids es precisava de tenir un gran vigor i pràctica, per no patir gaires riscos sobre la vida del raier.

Els rais es construïen ajuntant els troncs en paral·lel formant un tram. Els troncs es lligaven amb redortes, branques de bedoll, estovades prèviament a l’aigua per donar-hi flexibilitat. Els trams variaven d’amplada segons l’amplada del riu que havien de navegar. Un cop lligat un tram de feixos de tronc, es lligava amb altres trams, formant una espècie de caravana de diversos trams, quatre o cinc, que podien arribar a llargades de cinquanta metres, es col·locaven dos rems, un en el primer tram i un altre en el darrer. A vegades, en passos de riu complicats, s’arribaven a desfer per barranquejar peces soltes. Portaven un pal clavat en el centre del rais, anomenat estatge, que servia per a col·locar les alforges i la roba eixuta, a l’empara de la humitat que hi ha a la superfície del rai. S’havia d’anar, a més, proveït de barrers, que servien per a fer palanca en cas d’embarrancament i de cordes, per subjectar els rais a la riba en cas de parada o avaria.

Cada rai era conduït per dos homes, el davanter i el cuer. L’obstacle més seriós solien ser les roques, les parts del riu d’escàs cabal, els meandres i els forts desnivells. Hi havia el perill d’estavellar-se, i haver de refer el rai i recollir les peces perdudes,..., per tant calia tenir molta pràctica, i sobretot, un gran coneixement del riu. Els principiants solien anar de cuers, i no passaven a davanters fins no tenir una solvència contrastada.

La baixada de rais començava al maig i es feien diversos rais durant la temporada de l’estiu. Una vegada arribaven a la seva destinació es feia el negoci de subministrament, i els raiers “desenraiaven”, o sigui, desfeien el camí en tartana, en tren o a peu “espardenyant”.

Tal com he dit al principi, la construcció de grans embassaments, la construcció de carreteres, i l’embaratiment de preus del transport terrestre, van conduir a la pràctica desaparició de l’ofici, recuperat com a festa al Pallars.

Enllaç a Youtube sobre els raiers: http://www.youtube.com/watch?v=9s0FbaKAdPw