Continuant amb els oficis
tradicionals en perill d’extinció, avui us parlaré d’un dels oficis que es pot
considerar pràcticament desaparegut, ja que en l’actualitat el seu ofici ha
passat a ser una tasca que es fa de forma automàtica. Es tracta del ofici de
farer.
Els homes podien navegar perdent de
vista la costa que els servia d’orientació quan varen comptar amb altres
referències com les fogueres enceses als promontoris i als llocs elevats del
litoral així com les grans fogueres amb que solien rematar-se les columnes i
les torres votives construïdes a l’antiguitat.
Aquest tipus de senyals es van
substituir pels fars, dels que hi ha nombroses referències al passat.
Els fars actuals es defineixen com
torres altes situades a les costes, illes, esculls o vaixells fondejats, amb
llum a la seva part superior, encesa tota la nit que serveix als navegants per
orientar-se. Avui en dia, són el resultat d’una lenta però ininterrompuda
evolució durant segles, però segueixen conservant algunes de les
característiques de les primitives construccions, així com gran part del seu
simbolisme.
Els encarregats del seu
funcionament i manteniment són els farers o torrers, que constitueix una
professió plena de riscos en el passat i que s’exercia en molts casos en llocs
allunyats dels nuclis urbans i inclús en la més absoluta soledat. A aquests
treballadors, els ha acompanyat tradicionalment el mite i la llegenda, i han
estat objecte d’una gran curiositat i interès al desenvolupar una activitat tan
singular.
Els fars durant segles complien el
seu objectiu, amb l’expressió del foc encès amb fusta o carbó vegetal, més
tard, amb materials sebacis, que cremava a llars a cel obert i que deixaven
anar poca llum sobretot quan la fumera augmentava en densitat degut a l’humitat
del combustible. De dia aquesta espècie de núvol servia d’orientació als
navegants, però de nit era necessària la conservació de la flama, i això
constituïa un gran problema. Però a partir del segle XVIII-XIX quan s’acceleren
les innovacions tecnològiques (sobretot, important, per l’augment del calat i
tonatge dels vaixells amb els conseqüents perills per a la navegació costera)
fins a arribar als complexos sistemes actuals.
A tots aquests canvis s’han hagut
d’adaptar els farers o torrers. Per a ser torrer, s’havia de tenir unes
condicions d’edat i de salut òptimes, però a més, saber també d’altres oficis,
així com saber també dels senyals marítims i en determinades condicions.
A la formació dels farers
tradicionalment se li ha atorgat una gran importància a la capacitat manual per
així exigir-ho la seva feina, que havia de fer en moltes ocasions aïllat, sent
necessari resoldre per sí mateix els nombrosos problemes que es presentaven en
el desenvolupament de la seva professió. Però en opinió dels vells torrers,
només s’arribava a dominar l’ofici amb una dilatada experiència. A més eren
necessàries unes determinades condicions personals que permetessin adaptar-se a
les circumstàncies en que havien de fer la seva feina. Moltes vegades, al
principi, els torrers eren destinats de forma forçosa a un far aïllat, és a dir
situat en illots deshabitats o als que no es pot arribar en temps normal amb
embarcació tripulada per un sol home i els emplaçats en punts distants més de
quinze quilòmetres de poblacions amb església, escola i metge, on havien de
prestar els seus serveis un mínim de temps, per demostrar la seva adaptació a
les condicions dures que s’estimaven al seu ofici, i de les obligacions
d’aquest, que estaven emplaçades a evitar els grans naufragis.
Entre les obligacions principals,
destaquen les de prestar el servei dels senyals marítims, qualsevol que fos la
seva classe; encendre els llums; vigilar l’enllumenat durant la nit; cuidar de
la neteja dels aparells òptics i acústics de les màquines de totes classes i de
tots els efectes del servei, així com del mobiliari, edificis, explanades,
hortes i demés accessoris; recollir les dades meteorològiques i portar els
registres, inventaris, informes,... Una de les tasques més singulars era la de
tenir els coneixements necessaris per fabricar masilla per reparar les juntes
dels vidres de la llanterna, soldar amb estany i amb soldadura forta per poder
reparar immediatament les esquerdes que es poguessin produir i els elements
d’electricitat necessaris per fer-lo funcionar.
La vida i el treball dels farers ha
estat tradicionalment rodejada d’un cert misteri, sent molt abundoses a la
literatura escrita i oral les llegendes i les històries, que els atribueixen
fets i circumstàncies molt singulars. També la seva soledat, el seu aïllament
dóna molt d’èpic al seu ofici. El seu aïllament es va anar relaxant amb les
noves tecnologies, tals com les ràdios, que eren la seva principal connexió amb
l’exterior. L’aprovisionament dels productes més necessaris, sobretot aliments,
els obligava a periòdics desplaçaments. En alguns casos, els fars disposaven de
forn per fer pa, horts on conrear els seus propis productes, així com d’animals
de cria per tenir productes làctics, càrnics i ous d’aviram.
Els problemes més seriosos es
plantejaven en cas de malaltia, que havien de solucionar amb l’experiència.
També els farers havien d’ensenyar als seus fills les primeres lletres i els
números. Podien conviure en un far dos o tres famílies, entre les quals havia
de mantenir-se a vegades difícils relacions. No tothom era capaç de suportar
aquesta forma de vida que exigia capacitat per l’aïllament, i a més, sovint,
era un treball molt mal remunerat.
Actualment, els farers d’antiga
estampa ja no existeixen. La majoria són tècnics de manteniment de les
instal·lacions , doncs la pràctica totalitat dels fars són automàtics, amb el
qual no necessiten una persona fixa que s’estigui pendent de les instal·lacions com abans. Ara solen tenir una alta
qualificació professional. És per això que és un ofici en perill d’extinció. Hi
ha torrers, però ja no exigeix estar constantment al far per controlar-lo.
Per a il·lustrar-vos sobre el tema
us remeto a un vídeo del programa El escarabajo verde, de Televisión Española,
on es parla dels fars i dels farers. El link és:
No hay comentarios:
Publicar un comentario